Fòrum d’Indigestió 2010. 9ª edició
Una mirada calidoscòpica sobre la cultura
Per Francesc Feliu
20 d’abril. 19’00h. Centre Moral de Gràcia.
En un acte celebrat en el teatre del Centre Moral de Gràcia, les deu intervencions que aquest any s’incorporaven a la cita van versar, tal com és costum, sobre els múltiples aspectes que rodegen la qüestió musical, atacats aquests des de qualsevol angle o prisma. Ja sigui a partir d’una òptica històrica o més genèrica, des de l’opinió del artista o la de l’erudit en la matèria, dissertant sobre aspectes de caire local o universal, reflexionant des de l’interior del fet musical o fent un pas en la distància, la heterogeneïtat de les temàtiques tractades, basades en la diversitat i la pluralitat de parers i visions, ben segur van tornar a enriquir-nos de nou a tots els presents.
Amb la música de Carles López –entre d’altres coses, DJ i músic expert en la pràctica d’aquest nou instrument que és la reactable- com a nexe de unió entre cada una de les aparicions de cinc minuts, però alhora com a mesura d’ordre i control temporal en l’extensió d’aquestes, concloïa la novena edició del Fòrum Indigestió. Un acte que va tenir com a mestre de cerimònies al seu mentor, Jordi Oliveras, el qual va ser l’introductor de tots i cada un dels convidats que aquest any formaven el cartell de oradors. Onze personatges derivats en deu intervencions que, repartits en temàtiques diverses amb més o menys relació, van desenvolupar el seus respectius discursos a partir d’arguments, motivacions i objeccions, marcats per diversos factors, com ara els seus nerviosismes, expressions o la posada en escena, que, en el fons, van marcar amb rotunditat l’interés de cada una de les diferents al·locucions.
(clicant en el nom de cada participant pots accedir a un vídeo de la seva intervenció)
Participants:
1.- CÈSAR CALMELL
Professor d’història de la música a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB.
“Deconstruir el constructivisme pedagògic o la importància de la música en l’ensenyament”
Les seves dissertacions potser van mostrar un to excessivament acadèmic, les quals van fer un pèl feixuc el gaudir plenament dels continguts. Però tot i que aquest era un tema complex, doncs es tractava de la importància de la música en la nostra formació com a persones, les seves argumentacions en defensa de l’ensenyament de la música en l’aprenentatge de nens i joves van descobrir-nos com, a pesar de que el sistema actual educatiu està fonamentat en mètodes analítics on el racionalisme i el constructivisme -entesos aquests com sistemes que estructuren el nostre coneixement a partir d’una base que es va ampliant amb nous elements imbricats uns amb altres, com carreus en una construcció, i que fa més d’un segle està instaurat en les nostres escoles- hi tenen molt de pes, l’efecte abstracte i irracional de la música, capaç d’emmotllar-se en cada un dels nostres caps, afavoreix noves visions del món, més artístiques i creatives.
2.- NICOLÁS BARBIERI
Investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP)
“Política cultural: per a què i per a qui?”
Potser no va ser prou clar ni exemplificador en les seves argumentacions, però amb la seva xerrada al voltant de les polítiques públiques en l’àmbit de la cultura, el que ens estava advertint aquest oriünd argentí és com les polítiques culturals actuals –entre les quals hi ha la música-, estan perdent de vista el que hauria de ser indispensable en qualsevol acte d’aquest tipus, que és la d’anar dirigides als ciutadans. Una temàtica escollida que ell coneix bé, doncs actualment l’està desenvolupant en la seva tesi doctoral, i a la que va atacar mitjançant dues preguntes. Una primera, “polítiques culturals per a què?”, en la que va expressar que aquestes són una manera més de fer política, una via per a generar valor públic i en la que es va plantejar la relació entre cultura i política. I una segona, “per a qui estan dirigides les polítiques culturals?”, on va tractar com s’han anat introduint a la industria cultural com a suport per a poder legitimar-se a elles mateixes, incloent un epíleg crític on va defensar que aquestes han de transformar la realitat, no només essent funcionalistes.
3.- RUBÉN MARTÍNEZ
Co-director i soci fundador de YProductions
“Producción cultural y economía de la ciudad. La marca Barcelona i la producción colectiva de riqueza”
Poques afirmacions van ser tan lúcides com la de proposar un cànon a cobrar pels ciutadans de Barcelona per només per formar part d’aquest espectacle continu en que s’ha convertit la ciutat. I és que amb aquesta afilada deducció Ruben ens va revelar com Barcelona s’ha convertit en una marca on la cultura, a través de totes les seves diverses manifestacions convertides en mercaderia-patrimoni, s’ha transformat en un recurs generador de molta riquesa. Ens trobem, per tant, davant polítiques de domesticació que homogeneïtzen les pràctiques artístiques convertint-les en dinàmica cultural, però sense veure les seves singularitats, en un procés imparable de fagocitació en favor d’aquesta marca, convertint-la en un dispositiu d’explotació que extrau renda dels processos culturals i socials que realitzem entre tots. Un motiu més que suficient per a convertint-nos també a nosaltres en productius i, per tant, ser mereixedors d’una renda bàsica per aquest concepte.
4.- OLGA ÁBALOS
Periodista i saxofonista.
“Intrusa i integrada”
Tot i explicar-nos que exerceix de periodista i que es deixa veure per alguns escenaris on mostra les seves facetes com a músic, potser ens va sobtar la timidesa de la seva exposició. Una característica que va acompanyar amb cert to proper i col·loquial, inclús podríem dir que un tant naïf, amb el qual despullar la seva doble cara, les seves intimitats i revelacions, resultants d’una particular esquizofrènia que la pot situar tant a dalt de l’escenari amb el saxo a les mans, com a baix d‘aquest fent labors de crítica musical (o, com també va apuntar, al darrera d’aquest, gràcies a les col·laboracions en les produccions del segell Arco y Flecha). Un plantejament amb el que oferir-nos la seva visió sobre les realitats d’aquestes dues feines, no sense oblidar els diversos tòpics, paradoxes i anècdotes que versen sobre el tema, i amb el que va arribar a la conclusió reveladora de que ambdues són feines que, tot i semblar oposades, tenen més a veure del que ens pensem. Fins i tot pel que es refereix a l’escassa remuneració.
5.- VÍCTOR VELASCO
Director de Sones
Potser la seva inclusió a última hora, en substitució de Miguel Martínez, va determinar el format de la seva intervenció, la qual va quedar plantejada en dues parts molt diferenciades, tant a nivell formal com qualitatiu. Una, basada en la lectura directa i excessivament artificiosa d’un text escrit anteriorment, tot inspirat per un fanzine editat a resultes d’unes jornades celebrades sobre la música pop underground a Barcelona, i al que prèviament va intentar donar una petita introducció, més amena i distesa sobre la història d’aquest, on poder definir el marc adequat per ubicar-lo per als presents, però sense l’èxit necessari vista la seva dificultat. I és que potser va mancar una mica més de precisió a l’hora de delimitar aquesta narració, carregada de metàfores i poètica, evocadora i ben sonant, però que, tot i associar-la amb conceptes com l’anhel, la superficialitat, la bondat o la seva experiència amb la música, es va perdre en conceptes no gaire esclaridors i massa hermètics. Una altra vegada serà.
6.- MARTÍ SALES
Músic i poeta.
“També compten síl·labes els punkrockers?”
Se l’ha titllat de personatge pluridisciplinar, i tenen raó els qui ho fan perquè, a banda de captivar-nos per la seva proximitat, les seves afirmacions en defensa del veritable art, ho confirmen. I es que les seves afirmacions es sostenen a partir d’un argument molt simple: què realment encara hi ha quelcom a dir en la literatura catalana, sobretot en aquella que sorgeix dels territoris que encara estan per recórrer, aquells que busquen l’art i no el fet crematístic, al contrari de molts autors establerts. Un succés que va lligar amb lo musical, reivindicant a uns quants autors de la més recent fornada del rock en català, tot definint-los com molt més interessants literàriament que la producció de la majoria de popes del sector locals. Una idea amb origen en la situació actual del món de l’art, on totes les disciplines semblen cada vegada més entrelligades, i amb una lectura molt clara que ens incita a trobar el millor d’aquest en aquells altres llocs on potser no ens pensem que podem trobar mai determinades aptituds i/o disciplines.
7.- EVA VILA
Música i coordinadora del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra.
“Filmar músics, mirar a través de l’escolta”
Potser el primer que ens va cridar l’atenció d’Eva Vila no va ser el títol de la seva xerrada ni el currículum mitjançant el qual s’havia guanyat un lloc damunt l’escenari, sinó el seu avançat embaràs ja en situació de compte enrere. Així, amb l’estabilitat que comportava el tamboret en el que va poder recolzar-se, al contrari dels seus companys, va establir ponts entre música i cinema documental, donada la seva pròpia experiència creativa establerta en el film “B-Side”. Un exemple perfecte del que va voler explicar en la seva intervenció, al donar aquest una visió diferent al de la majoria de documentals musicals, doncs s’allunya dels tòpics que suposen la filmació d’un concert i ens regala una mirada diferent sobre el músic en escena, reveladora d’aspectes més didàctics, sensorials i emotius. Observar el que és la música i el paper que juga el músic en tot això. Reconstruir una realitat amb la càmera, trobant noves relacions entre els diferents protagonistes i alhora amb l’espectador. Buscar la complicitat amb l’observador. En conclusió, trobar un nou espai fílmic de les emocions.
8.- PEDRO GÓMEZ LÓPEZ
Diletant. (gran diletant!)
“La música a la Rosa de foc”
Potser pel fet de voler ser conseqüent amb el seu caràcter de bon diletant, ocupació amb la qual va ser presentat oficialment, i també amb la temàtica que ell mateix va introduir –la música dins del moviment obrer a finals del segle XIX-, al contrari que la resta de parlamentaris va aparèixer sense cap guió escrit amb el qual recolzar-se, pel que es va notar certa reiteració d’idees en la seva xerrada al voltant d’anarquisme i música, complementada amb dades de caràcter històric. Una temàtica amb la que ens va endinsar en temps més antics, on la música servia per a quelcom més que pel pur fet artístic i l’oci, sinó més aviat adquirint unes funcions socials amb les que poder agrupar a la desestructurada classe obrera de finals del dinou, i que va tenir en els cors d’Anselm Clavé un dels seus pilars centrals. Un estament que posteriorment perdria aquest esperit inicial en quan a intencions, quedant deslliurats de qualsevol actitud amb la qual forjar una consciencia de classe. Però aquesta és ja una altra història.
9.- ISABEL FERRER SENABRE
Musicòloga
“Desmemoriaments musicals”
Ens va avisar que els temes relacionats amb la memòria històrica o col·lectiva estan de moda, i així és com ens va voler llançar algunes de les seves reflexions sobre la memòria musical i el desmemoriament. Un eix central que va escampar al voltant d’unes quantes qüestions relacionades amb modes, nostàlgies, memòria col·lectiva i el temps de les músiques, i que també van apuntar cap a les politiques locals en vers la música, reflexionant perquè aquestes van sempre adreçades al jovent, o assenyalant de la mateixa manera a les polítiques de memòria i la seva relació amb un mercat que les fa aleatòries i fluctuants. Moltes preguntes a les que ella mateixa va intentar donar resposta argumentant-ho en tant en quant la música és art. Una condició que ens fa veure la música com allò que és innovador, però que relega a la resta d’actes que ja no són novetat a viure abocats al passat i, per tant, a restar oblidats, provocant al músic a viure en un permanent estat d’espera a ser rescatat.
10.- JORGE LARROSA I FERNANDO GONZÁLEZ
Jorge Larrosa Bondia és professor de filosofia i escriptor
Fernando González Placer és sociòleg i músic.
“Audición y vida: reclamos”
Molt marcat per un formalisme amb el que van voler apropar-se al món radiofònic del qual formen part, doncs ambdós actualment realitzen “Palabras desde el limbo” a Radio Contrabanda, el anar i venir de les seves intervencions alternades de caràcter culte, van ser una bona rematada final a l’edició d’aquest any. El contingut, tot i enfocar-lo evidentment cap a un llenguatge molt manierista, no va resultar tan feixuc com altres. Així doncs, mitjançant multitud de referències erudites van activar un discurs en el que, partint de la oïda descrivint-la com el més indefens de tots els sentits, van recordar-nos la importància de la impossibilitat de deixar d’escoltar, acabant-nos fent veure que, en veritat, tot el soroll que ens envolta i que no podem deixar de escoltar, és quelcom més que senyals acústiques, sinó allò que representen els reclams dels mitjans de comunicació en totes les seves formes i la seva permanent voluntat de voler dominar-nos. Un crítica que reflexa, descontenta i insatisfeta, el món actual dominat per la comunicació i la mercantilització cultural.
Música: CARLES LÓPEZ
Conclusions
El mateix Jordi Oliveras ja ens va donar avís en la introducció de la jornada que, amb la dispersió de criteris i cert caos, també podíem arribar a confluir en un mateix punt, i així ha estat. I és que, en veritat, no crec que sigui casualitat que molts dels parlaments d’aquest any, ja sigui amb la música com argument principal o com excusa, o relacionant-ho amb diversos aspectes que envolten l’art o la música, en el fons reflecteixin quina és la nostra situació actual davant el món i la societat. Potser és simptomàtic que en els actuals temps que corren, on la crisi no només ha d’interpretar-se a nivell de recursos econòmics sinó també moral, ètica i estètica, la nostra postura hagi de ser la de la queixa i la denuncia -tot i que també la de la reflexió i anàlisi- sobre la nostra discordança amb la contemporaneïtat.
Per aquest motiu, no és estrany que en totes aquelles intervencions que van venir a denunciar alguns aspectes negatius sovint associats a la música, el protagonisme el centrés en l’agressivitat i incomoditat del mercantilisme, doncs aquest ja ha fet acte de presència en polítiques culturals o consistorials, engolint qualsevol fet artístic-cultural d’una zona, o en les contínues modes que ens fan recuperar músiques antigues. Una presència perpètua i sorollosa que es reprodueix per tot arreu de la nostra existència, a la qual no podem fer oïdes sordes i de la qual no ens podem escapar.
Per contra, n’hi va haver que van voler aportar arguments amb els que defensar la música com un element que genera valors positius, trobant aquest ingredient en diverses manifestacions de tota índole. Bé sigui en la nostra formació com a persones, com en la significació social d’alguns fenòmens corals amb més d’un segle d’antiguitat o en el descobriment de certs reductes on poder descobrir formes pures, i no contaminades per l’afany de lucre, de fer art, ja sigui en música o literatura. En el fons, recordant-nos que la música pot ser més que un refugi: un espai obert on conflueixen molts altres actors amb els quals interactuar i, per tant, enriquir-nos.
Primer de tot, voldria avisar a l’administrador que només es poden veure els dos primers videos i l’últim, la resta hi ha errors…
També, volia comentar que a mi em va enriquir molt l’experiència (en alguns casos, les intervencions tan curtes però intenses feien que, almenys a mi, em costés digerir tants conceptes complexos junts, ara entenc perquè es diu indigestió!). Per això, va bé ara tenir aquests comentaris i els vídeos. Personalment, vaig trobar especialment interessants les intervencions d’ en Rubén Martínez, en Martí Sala i en Pedro Gómez López, però totes elles em van ser motivants alhora de despertar-me preguntes. També, em van encantar els nexes musicals d’en Carles López. A continuar provocant indigestions!
Hola S, Moltes gràcies per l’avís i el comentari. Crec que ja hem arreglat el problema dels enllaços. A mi també em sembla que va bé aquesta digestió més reposada.