Antònia Folguera
Segur que les Cases de la Música ja fan el que han de fer: donar oportunitats de tocar en directe, oferir activitats formatives, i facilitar un espai on les persones que els agrada la música, tant els que toquen com els que escolten, puguin trobar-se.
El que imagino és un lloc amb mires obertes a totes les músiques. Segur que em direu: “però si ja ho és d’obert a totes les músiques”. Doncs jo penso que els espais institucionals no ho són prou – és més– fragmenten les escenes i les audiències com ho faria una plataforma qualsevol. Imagino un lloc on tenen cabuda una viola de roda i un sintetitzador modular, imagino un lloc on conviuen els compositors humans amb els algorismes d’intel·ligència artificial, imagino un lloc on es fomenta la curiositat per tots els sons, totes les veus i totes les músiques; perquè quan es difuminen les fronteres entre totes elles és quan avancen i són excitants.
També imagino un lloc on les barreres entre qui toca (o canta) i el què escolta siguin més difuses: les activitats formatives no tan sols han de ser per aprendre a tocar, també haurien de ser per aprendre a escoltar, ja què escoltar inclou moltes més persones. Tots escoltem encara que no ho fem de la mateixa manera.
Una Casa de la Música ha de ser un lloc on descobrir la música de fa cent anys i imaginar la música del futur, un lloc per unir en la mateixa conversa a persones de setanta anys amb persones de 16. Creieu-me, és possible, jo ho he escoltat, ho he vist, i també ho he fet.
Imagino un lloc on els grans ensenyen als petits, on es fomenten formes d’aprenentatge més horitzontals i informals i menys acadèmiques; tot i que el saber i l’experiència dels qui porten estudiant la música tota la vida han de tenir un paper important – les persones que realment saben de música (o el que sigui) són humils i tenen ganes d’aprendre de tot i de tothom.
M’imagino una Casa de la Música que acull i què apropa la gent (la que toca, i la que escolta, o les dues coses) a propostes arriscades, incòmodes i trencadores. Això també és possible si es comunica bé. Jo sóc de poble (podeu imaginar un lloc on el més sofisticat que hi ha és un tractor John Deere) però he trobat persones, llocs, ràdios, llibres, teles, revistes, webs – i sobretot músiques– que m’han obert una finestra a mons diferents del meu. Una Casa de la Música hauria de ser aquesta finestra altres latituds, filosofies i maneres de fer i viure la música.
Tot això es pot aconseguir amb mediació i comunicació: per una banda cal un equip mediador empàtic, amb les orelles i el cervell oberts, connectat al seu entorn més immediat i més enllà; i per l’altra, cal un equip de comunicació, que faci servir les mateixes eines de segmentació i seducció d’audiències que fa servir el mal. No és gens difícil.
També penso que la música (o qualsevol altre tipus de creació) necessita desenvolupar-se en un marc de llibertat, crec que seria important enderrocar les restriccions horàries que tenen els equipaments municipals, les sales de concerts han de ser fosques, han de tenir personalitat (el look centre cívic és una bajona) i s’hauria de poder fumar, beure i ser lliure, però això ja és una altra història.
Antònia Folguera
- Pots trobar els articles resum d’aquest reportatge aquí: Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part) i (2ª part)
- I aquí pots trobar totes les opinions compartides.
Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu la imatge).
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.