e Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part) | Nativa
Skip to content


Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part)

Escrit el 09/06/2020 per Nando Cruz a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags:

L’anunci per part de l’ajuntament de Barcelona que l’abril de 2021 la sala Barts deixarà de ser explotada per una empresa privada i recuperarà la seva condició d’equipament públic ha generat moltes expectatives no només en el sector musical sinó també en el territori on és l’edifici.

Aquest va ser un tema de conversa recorrent als canals de comunicació interns de la cooperativa La Murga fins que ens vam animar a impulsar un recull d’opinions sobre com hauria de ser una futura Casa de la Música de Barcelona. Hem preguntat a associacions veïnals, gestors culturals, músics, promotors, docents, tècnics mi activistes de tota mena. En aquesta primera part, ens centrem en temes com la programació que podria acollir, el vessant formatiu, les possibilitats que ofereixen els espais de l’edifici i la relació que l’equipament hauria d’establir amb el teixit musical de la resta de la ciutat.

Podeu llegir el contingut íntegre de cadascuna de les més de 40 respostes rebudes en aquesta mena de bústia de reclamacions. La segona part del resum la trobareu en aquest altre enllaç.

Les músiques de la casa

Tothom que ha participat en aquesta consulta veu necessari que en aquesta Casa de la Música hi tinguin cabuda totes les músiques. Potser podríem començar per rebatejar-la com a Casa de les Músiques. Per imaginar com d’oberta podria arribar a ser, triem les paraules de l’Antònia Folguera: “Imagino un lloc on tenen cabuda una viola de roda i un sintetitzador modular, on conviuen compositors humans amb algoritmes d’intel·ligència artificial, on es fomenta la curiositat per tots els sons, totes les veus i totes les músiques; perquè quan es difuminen les fronteres entre totes elles, és quan avancen i són excitants”.

“Una Casa de la Música ha de ser un lloc on descobrir la música de fa cent anys i imaginar la música del futur, un lloc per unir en la mateixa conversa a persones de setanta anys amb persones de 16, conclou. I segurament es posaria d’acord amb la gestora cultural Mar Medinyà quan diu que troba molt a faltar “un espai on la música clàssica pugui entendre’s al mateix nivell que el trap o el reggaeton (…) destruint les barreres que la converteixen en quelcom incomprensible per a la immensa majoria de gent”. I amb la violinista freelance Marina Arrufat, que somia un espai que ajudi a trencar “tantíssims estigmes associats a aquesta música. Que les intèrprets no ens veiéssim jutjades si no anem vestides elegantment de negre, que el públic pogués aplaudir quan té ganes”. La Marina confessa un desig: “Veure un concert de clàssica birra en mà”.

El baterista de jazz Oriol Roca planteja fins i tot que la direcció artística de l’equipament proposés als músics “participar en cicles temàtics, trobades interdisciplinars, nits de duets, batalles de galls i concursos de rimes, bandes sonores accidentals, maratons d’experimentació sonora, revisions d’artistes oblidats, cites a cegues, sessions d’improvisació lliure, bandes impossibles, el festival del drone, diàlegs entre música del Renaixement i la Barcelona Laptop Orchestra… explorant formats diferents del concert convencional, plantejant als músics reptes i propostes artístiques que siguin atractives tant per a ells com per a un públic que pugui trobar un nou espai a la ciutat diferent de la resta”.

El músic Yacine Belahcene pensa automàticament en tots els grups novells “que sovint han d’invertir econòmicament en lloguers de sales de concerts amb preus molt elevats per poder fer una presentació com cal o simplement tocar” i veu la Casa de la Música com “l’oportunitat d’apostar per les músiques mediterrànies que tant compartim i que ens connecten amb estils de música de països molt diversos”. El promotor i discjockei Xavier Riembau proposa canviar dinàmiques: “Si es vol fer una programació el màxim de transversal, és important no només refiar-se de les propostes que t’arribin: s’han d’anar a buscar”.

Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu imatge)

El Sam García de l’associació Carabutsí, que divulga i preserva la cultura gitana, demana que també hi tingui cabuda la rumba catalana i el flamenc per “mantenir així viu un magnífic patrimoni musical que traspassa fronteres però que a la nostra ciutat, paradoxalment, resta invisibilitzat”. I uns altres veïns del Raval, el col.lectiu de hip-hop La Llama reclama visibilitat per a “l’art urbà, que a vegades no té cabuda a molts llocs i sol tenir mala fama. La música, l’art, ha d’unir i que millor que aquest espai per fer-ho”, conclouen.

L’Aleix Tobías, músic del col.lectiu Coetus, fa una síntesi abstracta però engrescadora quan parla d’un “espai on es donessin les facilitats perquè la música passi. Què vol dir això? No sempre vol dir gaudir d’una infraestructura perfecta a nivell tècnic o d’instruments, sinó que sigui un lloc on la creativitat de les persones que hi participen sigui possible. Que la gent participi, crear-ho a poc a poc entre tots. Que la direcció es dediqui a crear-lo juntament amb la gent, però sobretot a donar les facilitats perquè les idees de tothom hi tinguin cabuda”.

I així ho resumeix l’Adriano Galante, músic del grup Seward: “M’imagino una Casa de la Música atenta a la realitat social i cultural, sempre disponible, flexible i oberta a les comunitats musicals i el públic, amb activitat diària pensada més enllà dels mateixos concerts, tant matinal com nocturna, abraçant sempre la possibilitat d’oferir espais d’assaig, de debat, de formació, de gravació, d’innovació… Provocant que les coses passin allà perquè és un lloc comú i no un equipament d’un sol ús a la setmana, al mes o a l’any”.

Aprendre a la casa

Moltes veus demanen que aquest no sigui només un espai per a exhibir músiques, com fins ara, sinó també per aprendre. L’Edi Pou, músic, periodista i una de les persones implicades en el projecte BAM-Cultura Viva, n’importaria la idea de “configurar una programació de concerts/tallers/etc. per convocatòria oberta a tothom i que no estigui en mans d’un sol programador”. L’Helena Ojeda de l’Ateneu L’Harmonia, demana que hi tinguin cabuda projectes formatius accessibles i assequibles per a qualsevol persona “en contrast amb Taller de Músics o l’Escola Municipal de Música” i “també per a professions tècniques: sonidistes, etc.”.

Però no tots els aprenentatges s’han de fomentar a través de tallers. Aquesta és una proposta de Pedro Strukelj, impulsor de la xarxa de connexions culturals iberoamericanes Pájaros: “La visita de grups d’Amèrica Llatina pot ser aprofitada com una eina per afavorir la convivència, ampliar la tolerància i enfortir lligams entre una societat irremeiablement diversa. El matí previ al concert, els grups podrien rebre un grup d’una escola, conversar amb els alumnes sobre el seu treball i la seva vida. Quan, per exemple, un grup de Colòmbia porta una marimba i percussions, allò es converteix en una classe de geografia, d’història, de llengua, de dansa i no només de música. En aquest cas concret els nois catalans d’origen colombià sentiran que tenen un nou lloc dins la seva realitat, dins i fora de la seva escola. Es podrien enregistrar entrevistes per enriquir un arxiu cultural que vagi més enllà de la producció d’un esdeveniment”.

Però tenim clar qui aprèn i qui ensenya? El dinamitzador juvenil Rubén Toro imagina la Casa de la Música “com un espai on la gent jove no només va a aprendre sinó a compartir la seva mirada, que posa la seva energia i talent en formar part dels processos de producció, gestió i presa de decisions d’igual a igual. Gent jove participant sense haver de sentir-se exclosa en el seu propi barri, de la seva ciutat. Joves que fan seus aquests aprenentatges de construcció cultural comunitària i que s’animen a multiplicar-ho a altres barris i pobles”, llença, mentre també imagina aquest espai “com una mena de drecera que construïm entre totes per afavorir els processos de creació cultural, que esdevé un contrapoder cultural al marge dels interessos administratius i/o dels grans promotors culturals de la ciutat, aquest seria el màxim element diferenciador. El veig com si anéssim a crear un ateneu musical des de zero”, conclou.

“La formació, entesa com una comunitat d’aprenentatge mutu, ha de ser un projecte central. Grans o petits artistes han de ser conscients que el model, les formes i, per descomptat, el contingut han de ser analitzats, estudiats, compartits i sobretot arxivats. Aquí serien un bon referent projectes com Radio Web Macba, que amplia continguts del museu”, resumeixen Pedro y Benito Jiménez, de Los Voluble. En aquest darrer aspecte d’arxiu coincideixen amb el jovent de La Llama. Una de les seves propostes és “crear una fonoteca on quedin arxivats els grups que han sortit del barri, investigant en la barreja de cultures i músiques que hi viuen”. I, tornant a l’inabastable tema de l’accés a la música fan una petició ben concreta: “Un espai de préstec de material per a gent, entitats i escoles que no tenen els mitjans econòmics per comprar instruments”.

Els espais de la casa

L’arquitectura de l’espai és un tema aparentment intocable. Som davant un edifici amb una gran sala amb escenari, platea i dos pisos de butaques i una segona sala molt més petita en una planta superior. Així i tot, hi ha idees per flexibilitzar la rigidesa de l’espai. Santi Careta és músic i dirigeix els Tallers Musicals d’Avinyó. Ell proposa experimentar amb diferents emplaçaments de l’escenari: “col.locació al mig de la sala amb públic 360 graus o a llocs alternatius” per tal de “trencar jerarquies, que el públic sigui actiu i que l’experiència sigui viva i singular per a artistes, audiència i personal de la sala”. Potser la violinista i docent Sara Fontán pensa en alguna cosa així quan pensa en un espai “on els artistes es veuen motivats a baixar de l’escenari perquè poden compartir unes maneres de fer que deixen un pòsit en la ciutadania més enllà de l’habitual”.

L’Aleix Tobías creu vital que hi hagi un “bar obert fins tard on es pugui tocar espontàniament sense gaires límits. Diria que aquest és l’espai més important i que al final acabaria sent el centre de reunió de moltes trobades futures”, afegeix. En la mateixa línia apunta Strukelj: “Fóra genial que després del concert es pogués plantejar un sarau posterior al bar de dalt amb músics locals afins. Masterclasses de debò que tan sols necessiten contextos favorables”.

El Matías Kauppi, de l’espai cultural Nook, contraposa dos exemples: “Al Zumzeig han obert un bar al costat del cinema que permet un contacte acollidor, immediat i informal i que, segons la meva experiència, permet trobades després de les sessions per seguir xerrant. En canvi, el del CCCB o el Monroe de la Filmoteca (de concessió privada) són un fracàs: es converteixen en un altre espai de postureig. Proposo que la gestió del bar no es faci en ‘guai’: que sigui un lloc més tancat (sic) perquè esdevingui un espai més obert (sic). Que tingui preus populars i que puguis seure a les taules sense consumir res”, afegeix.

Des de l’Associació Cultural Màgia Roja, proposen un ús per a la sala petita del primer pis, coneguda ara com a Barts Club i amb capacitat per a 130 persones: “Que col·lectius i associacions poguessin utilitzar aquest espai en un horari nocturn del qual no disposarien d’una altra manera. La cultura no s’acaba a les dotze de la nit, però l’oferta pública de sales i centres socials sembla tenir un toc de queda. Podria ser una experiència pionera que, amb el temps, podria convertir-nos en un exemple per a altres ciutats i països”, apunta Silvia ‘Konstance’ Costán. I concreta: “L’espai hauria d’estar disponible per a qualsevol col.lectiu que tingui interés a fer-lo servir, sense límits d’estil. Caldria limitar el nombre de reserves d’un mateix col.lectiu (dues o tres a l’any?) de manera que no s’hi formés un cercle de beneficiaris privilegiats i permetre així l’accés a un nombre més gran d’associacions i col.lectius”.

Com diu l’Aidà Almirall del Casal Pou de la Figuera, “l’edifici ja existeix i arquitectònicament no s’hi podrà incidir massa, però la distribució dels espais i com això condicioni la circulació de persones també hi juga un paper. Sinó, mireu com eren les biblioteques fa 30 anys i com són ara. I ves per on, el col·lectiu Ojalá Esté Mi Bici, també pensa que aquesta Casa de la Música hauria de ser conceptualment semblant a una biblioteca. És a dir, “un equipament en benefici públic, amb preus que impedeixin el lucre de promotors privats, només per a cobrir despeses, adequats al salari mitjà dels ciutadans, amb un topall màxim i amb descomptes per a aturats, jubilats i estudiants”.

Una casa amb mil tentacles

Un equipament d’aquesta mena no hauria de pensar només en què es fa dins sinó també en tot allò que passa i ha passat fora. O així és com pensen alguns dels enquestats. “De tants projectes culturals impulsats per administracions públiques que no han funcionat, podem aprendre que això no ha de ser un altre bolet”, diu l’Edi Pou. Ell pensa més aviat en un centre “que es comuniqui i complementi amb els centres cívics, les fàbriques de creació, les comunitats musicals existents” i “que aprengui d’espais fora de Barcelona que porten temps treballant música i comunitat com La Capsa d’El Prat o la Marfà de Girona”.

Toni Oller, activista del barri, implicat en projectes de cultura comunitària com Calàbria 66 i Teatre Talia-Olympia creu que aquest podria ser “un espai per a la promoció de la música de la ciutat, especialment la de petit format” i “disposar d’un web-newsletter de tota la programació dels bars de la ciutat a banda de centres cívics, músics del metro i punts a l’espai urbà”. Ángela Aparicio, de l’associació Cultura en Vivo té una intuïció complementària. “És urgent articular/assemblar els diferents nodes que hi ha a la ciutat. Em refereixo a totes les organitzacions, associacions o persones que, de manera escampada, representa com pot, amb els recursos que pot i amb l’abast que pot, un tros cultural d’aquesta gran coca que es cuina a Barcelona”. I Jordi Urpí, programador del Diobar no entendria la Casa de la Música com un espai que competeixi amb les altres sales, sinó com l’eina que permeti assolir “una coordinació real de la música de base de la ciutat, l’espai obert a músics, escoles, sales, tècnics, promotors, bucs d’assaig, públic i altres agents amb què consolidar, fer visible i protegir un microcosmos ben particular: l’autèntic motor musical de la ciutat”.

Luis Soldevila, de la llibreria Katakrak i el festival Iruñea NOLA? de Pamplona, posa més deures a la Casa de la Música: “Imagino que s’estableix com a objectiu registrar al detall on i com es produeix música a la ciutat, amb el focus posat en els vincles socials que genera la música, les comunitats que reforça, els circuits econòmics que crea i les relacions de poder que ratifica o desestabilitza. A partir d’aquí, es posa en marxa un equip dedicat a la documentació i reconeixement dels patrimonis musicals que componen la ciutat, més enllà de la distinció clàssica entre consumidors i productors: espais musicals, tradicions i identitats, fluxos migrants i noves músiques vernacles, sobre i infrarepresentacions. No es tracta només d’analitzar i registrar sinó, a més, d’identificar i impulsar pràctiques anivelladores, igualitàries o, com dèiem, democratitzadores”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ramon: Gràcies!! Feia temps que no l’escoltava i va ser com una epifania looser molt saludable. :)
  • Mon1889: M’ha agradat molt l’article. Hi reconec moltes veritats. A part que una referència final als...
  • Rosana: perdón, 7 años
  • Rosana: Han pasado 13 años desde que escribiste tu respuesta a ese articulo y aqui estoy, en Argentina – al...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )