Sergi Egea, L’Afluent
La primera pregunta que em sorgeix sobre La Casa de la Música és si el més important és la música o la indústria que es genera al voltant de la música.
Entenc que aquesta nova casa s’adhereix al circuit actual de cases de música i per tant als seus programes i activitats. Em sembla positiu i interessant pel sector de músics i altres agents vinculats que pretenen professionalitzar-se. Crec que amb la creació d’aquest nou centre sorgeix l’oportunitat de fixar-se també en la música sense una intenció professionalitzadora clara. Fa més de 15 anys que treballo per la música, d’una manera més amateur i esporàdica a l’inici fins a professionalitzar-me. Aleshores, no estic en contra de la professionalització, malgrat que al llarg de la meva trajectòria he treballat amb un altíssim percentatge de músics que no s’hi dediquen professionalment.
La nostra realitat és que majoritàriament la música es fa als marges de la indústria, però en convivència. Aquí és on neix el gruix de la nostra creació col·lectiva i on jo personalment he trobat més emoció i sentiment de pertinença. L’exemple més clar és el del grup que té un mànager i edita discos amb una discogràfica, toca a sales professionals, però que la seva professió no és la de músic. Tinc la sensació que aquest perfil és el majoritari en el teixit musical d’aquest país, però també són els que estan més desemparats. Se’ls hi demana que es donin d’alta, que presentin factures per poder-los pagar, etc. Sovint hi ha una comparació entre l’esport amateur i la música amateur. Els entrenadors de futbol sala del benjamí B, per entendre’ns. Aquesta activitat els hi genera un complement al seu sou, que moltes vegades no cobreix ni les despeses que genera (lloguers de locals, instruments, gravacions…).
Tota aquesta introducció serveix per expressar que intueixo que seria interessant posar el focus en aquesta majoria. Estaria bé que aquesta casa sigui un motor per a proposar solucions a tota aquesta gent que està fent la seva activitat de forma alegal. No conec un model que cobreixi aquestes necessitats, però intueixo que seria possible crear una plataforma on et puguis identificar com a músic dins una formació i declarar els concerts i almenys estar cobert legalment. A més es podrien crear uns màxims de cotització que defineixin la línia entre el músic professional i l’amateur. Aquesta casa podria ser una finestra per promoure i atendre aquesta mancança, que a més donaria més seguretat als agents que treballen al seu voltant i podria ajudar a marcar els objectius per aquells músics que vulguin fer de la música la seva activitat principal.
No crec que aquesta casa de la música hagi de competir dins el circuit de sales professionals a Barcelona, sinó que hauria de poder oferir una altra forma de relació entre el músic i l’espectador, que no es vegi estretament lligada a la relació econòmica. M’agradaria veure-hi models de governança molt participatius, però també sento que un model completament horitzontal podria desdibuixar-ne les seves funcions. Crec en una direcció i gestió plural que executi les necessitats diàries amb solvència i amb un òrgan de participació, consultiu i semidecisiu, pels reptes i projectes més a mitjà i llarg termini.
Sergi Egea, L’Afluent
- Pots trobar els articles resum d’aquest reportatge aquí: Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part) i (2ª part)
- I aquí pots trobar totes les opinions compartides.
Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu la imatge).
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.