Educació transgènica, cultura edulcorada, contextos conservants… Com resistir-se a la dieta de la ‘bolleria industrial’ educativa i cultural?
El dilluns 9 de maig s’iniciava la primera de les dues tertúlies sobre cultura i educació acollides a l’Heliogàbal, organitzades per Indigestió. Per encetar el debat, el Jordi Oliveras em va convidar a desplegar les estovalles, he de dir que bastant plenes de molles de pa i taques d’oli (seguint amb la metàfora culinària del títol). En aquest text m’agradaria no només situar ‘el menú’ que vaig apuntar per calentar forns, sinó també alguns dels ingredients forts que el grup va aportar a la jornada.
Foto: Jordi Ferreiro
Vaig començar apuntant la necessitat de posar sobre la taula el vocabulari que emprem i els diversos paradigmes de la funció de l’educació en determinats contextos culturals: transmissora, dinamitzadora, de traducció, accessibilitat, socioassistencial, substitutòria, pacificadora, de consum, transformació, col·laboració, expressió, excel·lència… Tot i que en el debat posterior la conversa es va centrar molt al voltant de l’àmbit formal, quan precisament per horari de la tertúlia pocs educadors/es en actiu podien venir, em va semblar important subratllar que l’espectre s’eixampla si tenim en compte la diversitat d’iniciatives que es creuen entre el context educatiu Formal, el No Formal i l’Informal, amb una gran diversitat de figures com agents educadors: monitor*s, educador*s en el lleure, artistes, gestor*s d’equipaments, docents, veïn*s, animador*s, mediador*s, mass media…
Quins imaginaris de cultura i educació circulen a l’educació formal? I quins imaginaris d’educació circulen en els espais no formals i culturals? Capital cultural, capitalisme cultural, cultura com a bé comú, cultura patriarcal, cultura per a la pau, cultura com espai de conflicte, cultura com identitat, inversió cultural, cultura com a patrimoni, cultura com a recurs, cultura de l’excel·lència, cultura universal, diferència cultural, cultura eurocèntrica, resistència cultural, cultura popular… un repertori no pas de marques blanques, doncs sempre és recomanable mirar l’etiqueta amb la lletra petita, no fos cas que contingui traces d’allò que en educació anomenem ‘el currículum ocult’. A nivell institucional cultura i educació no quallen, però en el terreny pràctic ambdós sectors, a part d’estar fortament precaritzats, estan cada cop més interconnectats: artistes fent residències a escoles, docents que es guanyen un sobresou fent tallers a museus, associacions… en part per una aposta conscient, política, afectiva, de xarxes de relacions, en part per una necessitat laboral i vital.
Es parla molt de què aporta l’estètica, la pràctica artística i el sector cultural a l’educació (com a renovació, innovació, servei, capital creatiu…), però menys de què aporten les pedagogies i el treball educatiu al sector cultural, i quan es fa sol ser des d’una visió que alimenta la idea que l’educació salvarà la crisi del consum cultural a l’educar nous públics, o des d’una pre-concepció que simplifica l’educació i la tasca docent com un acte d’imposició paternalista i simplificador de la cultura i l’art. El sector cultural desplega estratègies educatives, així com a l’escola es genera cultura, i potser hauríem de començar a dir cultures en plural, diverses i en conflicte, doncs són molts els projectes i iniciatives de docents que es situen des de pedagogies crítiques i emancipadores, però també de cooperatives, col·lectius de co-educació, famílies que aposten per escoles públiques renovadores, ateneus…
Dit això passo a senyalar el que es va coure a la trobada a partir de tres blocs:
1.- Educació transgènica: la bombolla educativa actual en el sector cultural, en part conseqüència de la bombolla immobiliària, que va portar a unes polítiques culturals de fer centres culturals, museus i equipaments com a xurros, ha portat ara a haver d’ampliar els públics i justificar les programacions a través d’una inflació educativa. A la tertúlia es va llegir en clau d’educació transgènica (Helena Ojeda ja va escriure un text a Nativa titulat “la cultura transgènica”), que copia models, i no només en el context no formal sinó també en el formal, exportant un discurs d’innovació i creativitat a les escoles, sovint recolzat per lobbies com les escoles jesuïtes, bancs, i fundacions (com Fundación Telefònica, Fundació Bofill…) que tenen els canals per generar un impacte a través d’estratègies de marketing, i que ofeguen els cultius més petits, iniciatives i genealogies de renovació pedagògica de tradició llibertària i anarquista que, des d’aquestes multinacionals són revisitades en clau d’èxit social, eficàcia, rentabilitat del treball i pensament crític entès com criteri ben informat del consumidor.
Ara bé, no voldria caure en dualismes romantitzats… jo que vinc de pagès, he de dir que lo orgànic també fa mala herba, parasita i depreda…
2.- Educació i cultura de ‘bolleria industrial’ o fast food: lligat amb el punt anterior també va sorgir la qüestió de la sostenibilitat, doncs no es deixa marge per cuinar bé els projectes, mínim de 3 a 5 anys per poder fer un balanç i consolidar-se. Casos com En Residència, Escriptors a les Aules, Room 13, Filosofia 3/18… van generar un avinagrat debat, doncs si per una banda pot ajudar a ‘desmitificar’ l’aura de l’artista, també podem olorar les febleses, ja que segueix perpetuant la ‘signatura i l’autoria’ de l’artista com a quelcom individual, i es perd una oportunitat d’espais de decisió, col·laboració i col·lectivitat, de posar-se en dubte com artistes, escriptor*s, aprenents, educador*s… Des d’aquest paradigma edulcorat, la cultura no genera problemes ni conflictes, és sempre positiva. Molt*s dels presents érem conscients que al mateix temps que som crítics i conscients de les contradiccions, treballem en espais i iniciatives ‘de bolleria industrial’ (universitats, centres culturals, museus…).
3.- Dieta desintoxicant: portem un excés d’hipervitamines fomentat per la quantitat d’estímuls, material simbòlic i ofertes culturals… El col·lectiu Agost Producció va comentar la tendència que ara hi ha en les arts escèniques de fomentar ‘espais de digestió’ en els que després de les funcions, productor*s fomenten pràctiques de traducció cultural, en les que actors i actrius comenten anècdotes, ‘saber il·lustrat’ i que acaben servint com feedbacks per aquests i no tant com processos de col·lectivitat, col·laboració, transformació, debat…
Necessitem una educació que ens depuri de tanta toxina cultural i que ens ajudi a decréixer? A dessaturar-nos de tant de conservant-conservador?
Podeu escoltar l’àudio de la introducció a la tertúlia:
Il·lustració de la tertúlia, feta per Pedro Strukelj (cliqueu per ampliar):
Aquí podeu llegir un altre recull-reflexió a partir de la primera tertúlia, fet per l’Àlex Hinojo:
https://www.wikimedia.cat/2016/05/13/tertulia-sobre-educacio-i-cultura-organitzada-per-indigestio/
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.