La [2] d’Apolo, 16/01/2009
Albaialeix van presentar els seu disc homònim en família però no per això amb èxit menys justificat. La seva proposta, recolzada pel padrí Diaz-Reixa a peu d’escenari, es va fer grata per a oïdes que trobaven a faltar relleu per aquella tradició autòctona iniciada per l’atemporal “Música Dispersa”.
En directe, s’acompanyen pel nervi percussor de Mau Boada (Les Aus), que aporta una intensitat física insospitada, i per la tímida però definidora flauta travessera d’en Toni Clavera. Amb l’Alba controlant la troca i l’Aleix arpegiant amb estranya habilitat uns acords força elaborats, van desgranar quasi tots els temes del debut (especialment celebrada, “La Primavera”) i, aprofitant l’avinentesa, un nou tema per un futur que s’espera amb candeletes.
El mèrit de la nit també cal atribuir-lo a l’allau introductori d’acoblaments i soroll que havien esculpit com a pròleg “Homenatges”, projecte de membres de Bèstia Ferida i Orquestra de la Muerte, un autèntic caos de saxo i electrònica post mil·lenària que va contribuir a fer més especial la rara màgia de l’instant.
MARC MASÓ
En directe, s’acompanyen pel nervi percussor de Mau Boada (Les Aus), que aporta una intensitat física insospitada, i per la tímida però definidora flauta travessera d’en Toni Clavera. Amb l’Alba controlant la troca i l’Aleix arpegiant amb estranya habilitat uns acords força elaborats, van desgranar quasi tots els temes del debut (especialment celebrada, “La Primavera”) i, aprofitant l’avinentesa, un nou tema per un futur que s’espera amb candeletes.
El mèrit de la nit també cal atribuir-lo a l’allau introductori d’acoblaments i soroll que havien esculpit com a pròleg “Homenatges”, projecte de membres de Bèstia Ferida i Orquestra de la Muerte, un autèntic caos de saxo i electrònica post mil·lenària que va contribuir a fer més especial la rara màgia de l’instant.
MARC MASÓ
