//facto delafé y las flores azules//
//manos de topo//Les dos cares de la moneda el dia, més aviat yanki, dels enamorats. Manos de topo oferia la versió depressiva, punyent i dolguda del tema. El seu punt fort, sens dubte, les lletres ocurrents, directes i incòmodament vertaderes, interpretades a la perfecció per la veu queixosa i ploramiques del Miguel Ángel i acompanyades de composicions pop, el seu característic xilofon i coros que generaven certa imatge a Beach Boys. Tot plegat es va convertir en una còmica tragèdia amorosa, i es que no és pot esperar més d’un grup que, en el seu myspace, posa coma a influències el formatge de Menorca o petardas.com.
La cara dolça l’oferia Facto Delafé y las flores azules amb el seu “Hip-Pop” lluminós i il·lusionant. És increïble la conjunció que existeix entre la veu rítmica de l’Oscar (Delafé) i la melòdica de l’Helena (Las flores azules). L’energia que desprenen captiva al públic i el seu positivisme es mostra original i necessari en el panorama actual. Cal recordar que estarem morts tota la eternitat.
Jac Cirera
