Activistes: Josep Coll

ACTIVISTA: JOSEP COLL

Nat 08. Abr_03. Jordi Oliveras

El mestissatge en Josep Coll va més enllà de la música. Si. Val. Musicalment, l’interessen i practica el reggae, l’ska i alguns dels tòpics mestissos en general. Però més enllà d’això, caldria considerar altres mestissatges interiors en la seva personalitat. Advocat i músic. De Sarrià, però unit musical i professionalment a gent de barris molt diferents,… aquestes mescles expliquen tantes o més coses que la seva afició pels ritmes càlids i combatius.
Com a músic, va començar fa dotze anys amb el grup Discípulos de Otilia, després amb Los de Otilia, i ara és cantant de Sin Papeles.
Com a advocat, és fundador de la Assessoria Jurídica de les Arts, des de fa sis anys, vicepresident de Sin Papeles Records i coordinador de la recentment creada Plataforma d’Autoeditors. Abans d’això, va tenir ocasió de constatar què dur és fer de missatger.
Fa set anys que vaig acabar la carrera i em va bé. Estic organitzant conferències, sobretot de negociació de contractes discogràfics, per tota Espanya. Fa poc vam fer el curs a Madrid, Barcelona i Palma i va anar molt bé. No tota la meva activitat d’advocat té relació amb la música. També assessorem joves productors de cinema, associacions de professionals de dança,… Tot té a veure amb l’art, però, es clar, al ser músic, tiro més cap aquí i hi dedico la part més gran.
I sobre la teva activitat com a músic?
Em dedico a la música com amateur. Hi dediquem, Sin Papeles, una mica del nostre temps lliure. Això ens dona molta llibertat de contingut. Quan et converteixes en un músic professional et converteixes una mica en una orquestra.
Sin Papeles és un projecte molt maco per què ens portem molt bé entre nosaltres. Però per bellugar-te el tema està molt difícil. Per això, vam crear la nostra pròpia companyia. També portem nosaltres el management. Creiem molt en l’autogestió. No fem tant com amb un gran manager però ho portem nosaltres mateixos. La idea és buscar noves fòrmules de funcionament: regalem temes sencers a la web, fem concerts regalant el cd amb l’entrada,…
L’amateurisme és una opció o una resposta al marc en que us trobeu?
No hi ha classe mitja en el món de la música a Espanya. A França, per exemple, quan un music es trenca la cama té seguretat social, té atur, ho te tot. Aquí hi ha una precarietat pràcticament tercermundista, no hi ha un règim fiscal i laboral adaptat per músics i, es clar, tothom treballa en negre, la majoria de la gent ho fa sense cotitzar a la Seguretat Social,…. Això fa que dedicar-te professionalment a la música sigui dificilíssim.
Nosaltres ens ho plantegem així. Tenim trenta anys. I sóm com un centre excursionista divertit, amb un component molt polític i molt ideològic.
Com veus la música a Barcelona?
Nosaltres fem moltes gires per Italia i França. I veiem que Barcelona no sap el que té Barcelona. Quan exportes Macaco, Ojos de Brujo, Dusminguet o Sin Papeles te n’adones que el que passa aquí té una importància com la que va tenir el Madrid dels anys vuitanta. A Barcelona hi ha una explossió cultural total. Grups de música mestissa, bona música electrònica, bons grups de hardcore, bones bandes de reggae, els grups de ska de Catalunya i Barcelona són els millors grups d’Espanya… Jo crec que hi ha una explossió, però les institucions no hi estan a ajudant perque no concorda amb la seva línia. Barcelona és un centre cultural brutal al que els mateixos barcelonins no donem prou importància. Però quan l’exportes veus que qualsevol grup barceloní va a tocar a Italia i fica quatre mil persones.
Creus que és pels seus valors artístics o per la moda de la ciutat?
Es per la moda de la ciutat i per què a Barcelona artísticament anem avançats. A Italia, per exemple, s’està fent el que aquí es feia fa deu anys, almenys en el meu estil, que és ska-reggae-mestis. Macaco està a anys llum de qualsevol grup italià. La gent alucina amb Ojos de Brujo. Aquí estem tres o cuatro passes per sobre de Madrid i del Pais Basc. S’està creant. S’està unint flamenc amb hip-hop, amb rumba, s’està fent salsa amb ska, amb raggamuffin, reggae, trash. Això no passa en cap altre lloc a Espanya.
Com pot canviar la precarietat a l’entorn de la música
Les institucions han fet grans institucions, grans panteons, grans edificis… I s’estan oblidant del músic de terra. La SGAE també. Grans recaptacions, grans edificis, grans felicitacions de nadal, grans shows i espectacles d’entrega de premis de la música. Però no estan fent rès per què el músic es guanyi bé la vida.
També passa què els musics sóm molt un col.lectiu molt insolidari amb nosaltres mateixos. Un col.lectiu al que li va bé estar al seu mon de quatre estrelles. Les manifestacions dels artistes són molt oportunistes. Les crítiques que fem són fàcils. “Els discos valen molts diners” I què fas tu per a que no sigui així? Es poden fer moltes coses. Els artistes estem acostumats a dir moltes barbaritats i no implicarnos en el treball dia a dia. Si vols que els discos siguin mes baratos, implicat, crea la teva pròpia companyia. I això és una dinàmica que amb la PAE, per exemple, volem trencar.