Quimantú Segura
UNA CASA DE LA MÚSICA HAURIA DE:
1.- Estar fora del corsé de les “àrees administratives”
Sovint, un dels principals entrebancs amb els que es troba un projecte que vulgui respondre a les necessitats de la seva base social són les fronteres establertes entre les categories administratives: «això que voleu fer és totalment factible però malauradament no depèn del districte, depèn de l’ajuntament, o de la gene o del ministeri etc.»
És veritat que només amb la formalitat i amb mesures de control democràtic es poden evitar xarxes clientelars i regnes de taifes, però la formalitat només ha d’aparèixer per evitar conflictes no pot ser que la perversió de la formalitat, és a dir, la burocràcia perquè sí, condicioni l’acció del que la base social d’un projecte està disposada donar per un projecte.
Això és especialment notori, greu i classista en els equipaments de titularitat pública, cadascun està controlat per un nivell de l’administració i per la resta és com si no existís. No pot ser que un equipament de ciutat no pugui fer polítiques de barri i que un equipament de barri no pugui fer polítiques de ciutat o fins i tot de país, de fet, per motius democràtics, un equipament de país com el TNC hauria d’estar obligat a fer polítiques de barri i de la mateixa manera que els centres cívics haurien de sentir-se obligats a tenir polítiques de país. Els diferents nivells administratius fomenten i eviten que això sigui així.
Una casa de la música hauria de mantenir diàleg amb tots els nivells administratius, però només hauria de retre comptes davant la seva base social.
2.- Sortir-se de la lògica “gestors-usuaris” i entrar en una lògica de responsabilització dels “participants del projecte”.
Fàcil de dir, difícil de fer. La clau està en la modalitat amb la que s’ocupen els càrrecs de responsabilitat dins del projecte.
El primer pas, mentre esperem que arribi la RBUI, ha de ser sortir-se de la lògica laboral i la professionalitat mal entesa.
Unes idees:
– Parlem de treballs que s’han de fer, no de llocs de treball. Ja discutirem qui fa què i si s’ha de pagar i com. És molt fàcil establir uns criteris entre tots.
– Valorar sempre que la feina remunerada es du a terme gràcies a que es paga però també gràcies a que la persona que la fa està renunciant a fer altres coses. Són dos factors, no un.
– Prohibit comptabilitzar cap treball en temps, és veritat que hi ha treballs que estan subjectes a un horari però en la seva avaluació el temps no pot ser un indicador de pes, hi ha molts altres indicadors molt més justos per valorar la feina que fa un profe de guitarra o un tècnic de so que no pas les hores que hi dediquen. El mateix va pels pics de feina, depèn de l’època de l’any, a vegades hi ha molta feina i a vegades no. El temps pertany a la persona sempre, que tu li paguis a algú per fer una feina no vol dir que el seu temps passi a ser teu.
– Prohibit generar feina inútil per justificar un sou. Ets útil només pel fet d’haver nascut, no cal que et passis el dia demostrant-ho i menys inventant-te coses a fer que potser sí que li compliquen la vida als que sí que tenen feina en aquest moment.
– Els únics treballs remunerats haurien de ser aquells que no POT fer ningú més, no aquells que no VOL fer ningú més. Comprometre’s a netejar una sala després de cada bolo sense fallar NO HO POT FER qualsevol, és una feina que s’ha de pagar i s’ha de pagar prou bé perquè hi hagi una borsa de gent disposada a fer-ho, en canvi, si no es recull ni es neteja un local després d’un d’assaig és perquè NO ES VOL FER, si pots venir a assajar, pots recollir després, no ets un usuari del projecte, ets participant i per tant tens poder de decisió en la gestió del local d’assaig però també responsabilitats.
3.- Tenir un model d’ACCÉS a la música més que a un model de lleure.
Defugir el productivisme, l’entreteniment o l’equipamentisme, pensar totes les àrees que es vulguin encarar en termes d’accés de la gent a la música:
ESCOLTA. Ha de ser un lloc on la gent pugui tenir accés a l’escolta de la música en totes les seves modalitats: gravada o en directe. El projecte hauria de tenir una actitud divulgativa en aquest sentit. Fem que anar a la casa de la música sigui l’equivalent de «quina música em recomaneu?» o «et passaré una cinta amb una mescla de cançons» o el nostàlgic «vols venir a casa a veure els meus discos?»
APRENENTATGE. Les dificultats la música han estat sovint font de classisme, trencar-ho no consisteix a rebutjar aquestes dificultats sinó en posar a disposició de tothom les eines per superar-les. Divulgació, tallers, experimentació, tocar en públic des del minut zero, joc… make música de costellada great again, el que faci falta, els conservatoris, com el seu nom indica, es dediquen a les conserves, és a dir, a allò que està mort. Fem un progressatori.
ASSAIG. Accés a l’espai per fer-ho, a les tècniques i al material, aquest vessant ha d’anar absolutament lligada amb l’aprenentatge.
ESCENARI. Accés a l’escenari, tothom ha de poder tocar, fins i tot la gent que ho fa malament o la que no té públic. Saber estar a l’escenari no és natural, és un hàbit que s’adquireix i només ho pot fer qui té l’oportunitat de fer-ho, ara mateix aquesta possibilitat té serioses limitacions de classe i de gènere. Des-sacralitzar l’escenari hauria d’estar al centre de les polítiques del projecte.
PROGRAMACIÓ. El mateix, qui pot anar a concerts? No només qui ho pot pagar sinó qui coneix i està al dia, la barrera és de capital econòmic però també de capital cultural; l’objectiu de la programació ha de ser trencar-la. Aquesta àrea ha d’anar lligadíssima a l’àrea d’ESCOLTA”.
Quimantú Segura
- Pots trobar els articles resum d’aquest reportatge aquí: Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part) i (2ª part)
- I aquí pots trobar totes les opinions compartides.
Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu la imatge).
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.