Aidà Almirall, Casal Pou de la Figuera
Fa uns anys, en una trobada organitzada per Indigestió, se’ns convidava a imaginar futurs escenaris improbables en l’àmbit cultural. En el grup en que participava vam pensar en una gestió ciutadana o comunitària del MACBA, o el CCCB, la veritat que no recordo quin dels dos equipaments. Va ser un exercici interessant, divertit i atrevit: per què no podem creure en aquest tipus de gestions quan es tracta de grans infraestructures o equipaments?
Un espai que ha passat per diferents noms, usos i moments en les darreres dècades, ara afronta una oportunitat de canvi molt més gran: ser la Casa de la Música de Barcelona. He de dir que no conec en profunditat les altres cases de la música, però des que van començar a plantejar-se em va semblar una idea potent per anar desenvolupant i apostar-hi políticament i econòmicament.
Sempre he tingut una relació amb la música molt estreta, com a consumidor, com a intèrpret amateur i en definitiva com a apassionat de tenir-la sempre a prop. Actualment visc de prop els debats i reivindicacions públiques sobre la precarització del sector i la dificultat de sostenir-ne el model actual. Tinc força amistats i familiars que s’hi dediquen professionalment i lluiten diàriament per tirar endavant, debatent-se constantment entre com els omple fer-ho i com és de cansat viure en la inestabilitat de condicions laborals.
Podem imaginar-nos que la Casa de la Música de Barcelona estigui sota una gestió ciutadana o comunitària? Jo ho tinc clar, sí. El 2013 vaig viure i acompanyar professionalment la transició de la gestió empresarial a l’actual gestió comunitària del Casal de Barri Pou de la Figuera, en el qual segueixo treballant. Evidentment és molta la distància entre aquest equipament (petit, modest i de barri) i la futura Casa de la Música, però m’aventuro a posar sobre la taula alguns elements que m’agradaria que poguessin tenir-se en compte en la seva implementació.
D’una banda, que sigui un espai obert i plural, la qual cosa implica permetre a les persones que hi participen assumir responsabilitats i compromisos i desenvolupar autonomia en els seus usos. Aquests elements podrien facilitar que l’espai no es convertís en parcel·la exclusiva de cap sector, ni grup d’influència dins del mundillo de la música. D’alguna manera desinstitucionalitzar-ne el funcionament per facilitar-ne l’accés. L’edifici ja existeix i per tant arquitectònicament no s’hi podrà incidir massa, però la distribució dels espais i com això condicioni la circulació de persones també hi juga un paper (sinó mireu com eren les biblioteques fa 30 anys i com són ara).
També crec que seria fonamental que més enllà del seu rol de referència en l’àmbit de la música a nivell de ciutat, tingués un paper real, tangible i arrelat al territori en el qual es troba, és a dir una vinculació als barris que l’envolten. Crec que aquest aspecte ha estat oblidat durant molt de temps en equipaments públics amb una projecció més enllà de l’àmbit municipal. Potser per això en l’exercici que ens va proposar Indigestió vam pensar en el MACBA (o era el CCCB?)”.
Aidà Almirall, Casal Pou de la Figuera
- Pots trobar els articles resum d’aquest reportatge aquí: Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part) i (2ª part)
- I aquí pots trobar totes les opinions compartides.
Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu la imatge).
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.