Oriol Roca, músic
Molta de la música que existeix i es practica cada dia a la ciutat de Barcelona viu permanentment invisibilitzada al no adequar-se a la lògica capitalista d’una “indústria musical” que ha acabat imposant-se arreu com a model cultural.
Aquest model fomenta la sobre-representació de determinats estils musicals en les programacions de festivals i cicles de concerts de la ciutat (la majoria d’ells finançats amb diners públics, o que directament tenen lloc en equipaments públics) excloent-ne gran part d’un teixit musical molt divers que transita habitualment per carreteres secundàries, però que mereix des de l’àmbit públic les mateixes oportunitats per créixer i sobreviure dins la seva pròpia ciutat.
Al meu entendre, l’administració hauria de vetllar per l’enriquiment cultural dels seus ciutadans garantint l’accés al màxim nombre d’expressions artístiques, i exercir de contrapoder de les dinàmiques d’un model d’homogeneïtzació cultural globalitzat que en últim terme porta a la desaparició de tot allò que no circuli per les grans avingudes del mainstream. Exercir aquest contrapoder també és vetllar per la igualtat d’oportunitats de totes les treballadores de la música.
En plena crisis pel Covid19, la vida i el futur de molts músics de la ciutat penja d’un fil. És probable que molts dels (pocs) petits espais de la ciutat que encara acollien aquestes músiques minoritàries desapareguin, enduent-se amb ells gran part de la diversitat i riquesa de la escena barcelonina, deixant orfe la ciutat d’espais per a que projectes, músics més joves i músiques més minoritàries puguin foguejar-se. La plataforma que proporcionen aquests espais com a laboratori d’experimentació té un valor incalculable i pot desaparèixer completament. Només en el darrer any i mig espais com El Pumarejo o el Màgia Roja (els dos ubicats al barri de Gràcia) i que acollien moltes d’aquestes músiques, han hagut de tancar. Tot fa pensar que el comportament de la “indústria musical” a partir d’ara serà el de replegar-se (encara més) i assumir el mínim de riscos en les seves programacions, un nou pas cap a una cultura monocromàtica, que empobrirà encara més la resta d’un teixit musical que sobreviu com pot en un entorn molt advers dominat pel turisme i sota una pressió immobiliària inaguantable.
El projecte de la Casa de la Música pot ser una oportunitat per protegir la diversitat des d’allò públic, no replicant les mateixes dinàmiques marcades per la indústria, sempre i quan assumeixi la premissa que la cultura no només genera beneficis econòmics. El primer pas hauria de ser escoltar els col·lectius de músics de la ciutat, conèixer de primera mà aquesta diversitat, veure quines necessitats tenen cadascú d’ells i quines són les dificultats a les que s’enfronten a nivell d’espais a la ciutat; i a partir d’aquí desenvolupar un projecte que respongui a aquesta realitat.
Si la voluntat de la Casa de la Música és ser un “node articulador del teixit musical de la ciutat, fent prevaldre el valor públic per sobre dels interessos comercials”, hauríem d’assegurar-nos abans que la seva viabilitat no estarà sotmesa l’escrutini del “retorn econòmic”, per tal d’evitar la temptació de funcionar com una sala privada, i fer possible l’avenç d’aquest espai al marge del soroll mediàtic que dicta la “indústria musical”.
Tenint garantida aquesta viabilitat, un model a explorar seria que fos la direcció artística d’aquest equipament qui liderés la seva pròpia programació (no els mànagers i promotors del país a cop de trucada) d’acord amb criteris propis, reflectint la diversitat i la riquesa del teixit musical de la ciutat, i proposés als músics participar en les diverses activitats, cicles temàtics, trobades interdisciplinars, nits de duets, batallas de gallos i concursos de rimes, bandes sonores accidentals, maratons d’experimentació sonora, revisitacions d’artistes oblidats, cites a cegues, sessions d’improvisació lliure, bandes impossibles, el festival del drone, un diàleg entre la música del Renaixement i la Barcelona Laptop Orchestra… explorant formats diferents al concert convencional, plantejant als músics reptes i propostes artístiques que siguin atractives tant per a ells com per a un públic que pugui trobar en aquest equipament un nou espai a la ciutat diferent a la resta, adequant aquest espai a cada tipus de proposta que explori noves maneres de relacionar-se i aconsegueixi trencar les barreres entre públic i músics que estableixen les sales i teatres convencionals.
Òbviament aquest espai hauria de ser un exemple en termes de contractació i drets laborals dels músics i tècnics, garantint també la participació en aquestes activitats a tota la ciutadania.
Oriol Roca, músic
- Pots trobar els articles resum d’aquest reportatge aquí: Com imagineu una Casa de la Música de Barcelona? (1ª part) i (2ª part)
- I aquí pots trobar totes les opinions compartides.
Il·lustració de Xavier Alamany pel número 41 de Nativa en paper (cliqueu la imatge).
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.