Intervenció d’Edi Pou al 18è Fòrum Indigestió.
Estic molt content de ser al Fòrum Indigestió, perquè fa 6 anys havia de participar-hi com a músic i la nit abans em va agafar una indigestió increïble, vaig estar vomitant tota la nit i no vaig poder venir! Avui em trec l’espina.
Els meus minuts de xerrada estan molt influïts per tres llibres que porto aquí (¿Hay música en el hombre? de John Blacking, El placer de la escucha de Llorenç Barber i Autogestión, autonomía e interdependencia de diversos autors) i per un titular de diari. Però abans de continuar, us demanaré un favor: com que em faré molt pesat parlant de rituals i de comunitat, cada cop que digui la paraula “ritual”, heu de tossir una mica, ehem ehem… i cada cop que digui la paraula “comunitari”, heu de fer “sssht”, com fent callar el vostre veí de cadira. Gràcies.
Primera pregunta: perquè als quaranta anys tenim el valor d’aprendre a jugar a pàdel i no d’aprendre a tocar un instrument? Per què quedem per fer partits de costellada i no música de costellada?
Pregunta inversa: per què hem engabiat la música dalt d’un escenari i li hem tret el valor comunitari? Perquè l’hem confinat als que tenen un suposat “do per la música”, o tenen temps i diners, o volen “dedicar-se a la música”?
Qui ens ha ficat aquesta vergonya i qui ens ha convençut que la majoria som massa inútils per fer-ho?
A mi em sembla molt més difícil el ritual humà de conduir per Barna que el de fer música en grup. Em sembla molt més difícil cuinar per quatre persones, que tocar quatre acords amb la guitarra (i amb quatre acords ja pots tocar gairebé tot). De fet, diria que és molt més difícil parlar bé, que tocar bé. Però tots sabem parlar, gairebé tots sabem conduir, i molts sabem cuinar. I no som lingüistes, ni pilots de rally, ni cuiners de Masterchef, ni volem ser-ho.
Més preguntes: això passa en totes les cultures? No, rotundament. Com explica sovint Jaume Ayats, hi ha cultures on no existeix el concepte de música, és a dir que la música no està separada i classificada fora d’altres activitats quotidianes.
Foto: Carles Llàcer
Anem a un exemple concret: hi ha una comunitat a Sudàfrica, els Venda, on la música i la parla s’entrecreuen i es reparteixen funcions socials, i molts rituals comunitaris es fan amb música, no parlant o discutint o fent discursos. Un etnomusicòleg yankee, John Blacking, va conviure amb els Venda molts anys i va veure que la diferència clau entre la cultura venda i la nord-americana era l’especialització: un venda ha d’aprendre una mica de moltes coses, i un yankee cada cop sap MÉS sobre MENYS coses. A Europa és igual: hem especialitzat, classificat i professionalitzat la música, i segons Blacking, això empobreix la nostra vida.
La seva por màxima era que si ens especialitzem tant amb tot, potser acabem aprenent massa poc sobre l’amor, perquè segons Blacking “la música és una destresa que prepara l’home per la tasca més difícil, la d’estimar”.
I després de llegir aquest llibre, aquest estiu he vist un titular aterrador en una notícia sobre criptomonedes, que deia així: “Somos la última generación de humanos que aspira a entender los procesos que nos rodean”. Terrible!
Per descomptat, no volem ser com els Venda, tenim circumstàncies molt diferents, aquí ens hem carregat els rituals tradicionals: afortunadament no fem puestas de largo, ni cal que ens casem per l’església, però el ritual musical té un poder que podem aplicar en noves realitats: per exemple, no discutim amb el ‘cuñao’ a les festes familiars, toquem-nos un temita amb ell! En les discussions de parella, sovint no va de dir-se què estem fent bé o malament, sinó de saber que estem allà, junts, i fer música plegats, pel fet de fer-ho, potser és una bona teràpia.
També ens podria servir per repensar els funerals occidentals, que ara mateix són d’una fredor terrible… millor tocar plegats per fer la catarsi. O per crear cohesió entre la gent que arriba i marxa d’aquest territori: compartir música potser és millor que imposar costums i lleis.
Així doncs, tal i com encara fem partits de pachanga, de costellada, amb la música hauríem de conservar aquest esperit fresc, lleuger i comunitari. En un llibre sobre autogestió he llegit que les bases per aconseguir que un col·lectiu autogestionat funcioni són la llibertat en el disens, la confiança, la cura, la construcció col·lectiva, l’alegria, el decreixement i l’esperança. I pensant en les tardes que he passat fent música de costellada, me n’adono que són els elements essencials perquè hi hagi flow, sense necessitat de cap partitura: cadascú aporta el que vol i pot, suma en una massa informe sonora que va mutant i que no té cap finalitat més enllà de crear confiança, alegria i cura. Segurament són finalitats molt més importants que les de firmar per una discogràfica o sortir a Pitchfork.
Foto: Carles Llàcer
Parafrasejant Astèrix i Obèlix, no tota Europa ha engabiat, professionalitzat i especialitzat la música, veig molts exemples al meu voltant. Al parc de davant de casa meva sovint es fan timbalades els diumenges. A l’Hangar de Poblenou els Befaco han creat una comunitat de persones que comparteixen interès per fer i fabricar música electrònica do-it-yourself, intercanviant coneixements i tècniques. A diverses escoles municipals de música, com la del Prat o l’Hospitalet, fa anys que han aparcat la visió individualista i competitiva de l’educació musical. El Barcelona Ukelele Club organitza “Ukedadas” on la gent porta el seu ukelele i queda per tocar hits estil M80, i tots s’asseuen al voltant de les taules del bar La Rubia, desconstruint la idea d’escenari i públic. I sóc molt afortunat de sentir-me part d’un teixit d’associacions culturals – com Ojalá Este Mi Bici, SomDelMontseny, Atzavara o Liceo Mutante – on l’oci es menja el negoci i es dilueixen moltes dicotomies, com la d’amateur-professional, públic-músic, participant-espectador… En aquells espais és quan més m’adono que tot el que passa i es crea al voltant del fet musical sol ser més important per les nostres vides que el fet musical en si.
De fet, si sovint es diu que la música és una construcció social, jo m’atreviria a dir que la meva societat és en bona part una construcció musical, ja que ens hem trobat gràcies a una manera semblant d’entendre la música, i per extensió la cultura i la vida. Com diria Jaume Ayats, posant èmfasi en la idea de música-mitjà més que en la idea de música-finalitat.
Als col·lectius autogestionats sempre parlen de primar l’ESTAR per sobre del SER, i fer música de costellada és un estar pur… i potser seria massa dir que és un acte antisistema, però sí que és un desafiament als valors del sistema.
- Primer, desafiem el concepte d’utilitat: fer música fora de l’escenari és totalment inútil i improductiu pels valors de mercat.
- Segon, desafiem el concepte de dificultat i de classe: la música no és ni per uns escollits, ni pels més hàbils, ni pels més privilegiats. La prova més clara és que la principal marca musical d’Espanya, el flamenc, és una música transmesa per un dels pobles històricament més pobres i més perseguits a Espanya: els gitanos.
- I tercer, és un desafiament al consum: no gastes res, no calen intermediaris, ni vas a un festival, ni compres un disc, ni et subscrius a Spotify, ni Amazon, ni Netflix, ni res.
Per tant, fer música de costellada és perdre el temps, és no generar diners, és no consumir, és un acte fora de l’economia de mercat, és estar en un lloc i no ser ningú, és aportar de forma desigual a un conjunt que es fa i es desfa… I em sembla més necessari que mai. Així que Make Música de Costellada Great Again!!
Més informació sobre el fòrum: 18è Fòrum Indigestió.
Aquí pots veure el fòrum sencer:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.