Aquest no pretén ser un comentari exhaustiu del que van ser les jornades “El sentit de la cultura”, que van transcórrer durant dos dies, amb la realització de sis debats diferents, sinó una petita nota subjectiva, partint de les coses que vaig viure més de prop. El passat 19 de setembre vaig participar en el debat sobre “La cultura com a conflicte”, dins d’aquestes jornades, amb Eduard Escoffet, Simona Levi i Jorge Luís Marzo, com a moderador, i amb tots els assistents. Un cop passat, crec que el més interessant, com en la majoria dels casos, és el dibuix conjunt que es desprèn del que va passar en la trobada, del conjunt de les aportacions, de l’esforç de temps i energies abocats per tothom, de les reaccions i conflictes sorgits. En aquest sentit, hi ha dues coses que trobo rellevants de com va transcórrer la conversa:
El debat entre l’eix cultura-poder i l’eix cultura-societat.
En conjunt crec que es va manifestar prou clarament la contraposició entre, d’una banda, una mirada que posava l’accent en la relació entre el sector cultural i el poder, particularment les institucions públiques, i, de l’altra, una posició que es centrava en la manca de vincle entre aquest sector cultural (format principalment per gestors i creadors) i la ciutadania en general. Veient el conjunt dels debats culturals, trobo que cada cop que es fa visible aquest conflicte és una bona notícia.
Les ganes de força gent de canviar les relacions culturals.
Van ser precisament els assistents, d’una forma molt activa, els que més van reclamar una reflexió sobre les relacions entre el sector cultural i la societat. Hi va haver un moment en que algú del públic va assenyalar com a paradoxa que una taula sobre cultura i conflicte anés a parar a una reflexió sobre la relació entre artistes i institucions, i que crec que va marcar una inflexió en el debat. Les ganes que es van manifestar entre una part dels assistents d’assumir l’auto-crítica del sector cultural i trobar noves formes d’actuar son encoratjadores, tenint en compte que és poc habitual que es trenqui el cercle en aquesta direcció.
Referent a la meva intervenció, i tenint en compte alguns diàlegs posteriors, aprofito per intentar un aclariment. Quan poso en qüestió el sistema cultural professional i quan proposo evitar la centralitat de la relació institucional, proposo un debat de prioritats i no una esmena a la totalitat. La perspectiva proposada no és la d’acabar amb el sistema cultural o amb la intervenció pública, sinó la de posar el focus en una altra banda, subordinant aquestes qüestions a les necessitats culturals generals abans que a les necessitat del sector cultural. Hi ha, això si, una necessitat radical de reinterpretar les pràctiques culturals com quelcom que parteix de la societat, i refer a partir d’aquí els rols dels especialistes i de les polítiques.
DEBATS // El Sentit de la Cultura. Eduard Escoffet, Jordi Oliveras, Simona Levi (VO Ca / Es) from CCCB on Vimeo.
Del conjunt de les Jornades cal destacar la primera taula, sobre “La cultura com a bé comú”, amb Nicolàs Barbieri, Marina Garcés i J.M.Gual, moderada per Toni Casares, que penso que va suposar una saludable renovació en la forma d’inaugurar aquesta mena d’encontres, no tant pel format -que en totes les xerrades va ser clàssic i una mica incòmode- com pel contingut, renovador i lluny de l’auto-recursivitat del sector. També la destaco perquè va ser un antecedent clar del debat, el dia següent, a “La cultura com a conflicte”. Algunes coses que es van dir:
La cultura, dita així, en singular, crec que no és res (M.Garcés, 15:15)
La cultura només pot desplegar-se com a bé comú si la dessacralitzem, si la desapropiem i si la des-sectorialitzem (M.Garcés, 16:55).
(Referit al 15M). A la plaça, els artistes, els productors culturals, com tothom en aquella plaça, van dissoldre la seva identitat personal i professional per passar a desprendre-ho tot i posar en comú. (J.M.Gual, 23:18)
Pensar la cultura com allò que és cultural. Això no és el que ha reconegut la política cultural durant molts anys. (N.Barbieri, 34:40)
Aquesta desconnexió entre política i cultura promoguda des de las polítiques culturals és el que ha portat aquest distanciament entre sector cultural i conjunt de la societat (N.Barbieri, 36:31). (Aquesta reflexió es troba més desenvolupada aquí.)
Si el què de la cultura és la creació contínua de valors, en quina mesura el fet de mesurar-la no interfereix precisament el fet cultural mateix? (M.Garcés, 1:12:20)
DEBATS // El Sentit de la Cultura. Marina Garcés, Nicolás Barbieri i Joan Miquel Gual (VO Ca) from CCCB on Vimeo.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.