Skip to content


Polítiques culturals, polítiques d’allò cultural

Escrit el 16/10/2013 per Nicolas Barbieri a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Este texto, en castellano

La cultura o allò cultural? Les polítiques de la cultura o les polítiques culturals? No es tracta d’una discussió semàntica, sinó de preguntes que van reaparèixer al recent debat “El sentit de la cultura”, coordinat per Antonio Monegal al CCCB.

Les polítiques culturals s’han construït sobre la idea de la cultura com a substantiu, com a nom, com a objecte, fins i tot com a essència d’un grup o col·lectiu. Les polítiques culturals no han assumit el repte d’entendre la cultura com a adjectiu, és a dir, de construir polítiques d’allò cultural. Poders públics i el sector cultural en el seu conjunt ens hem refugiat en les polítiques culturals com a polítiques de la cultura. Una prova d’això és que la poca informació que es genera sobre els resultats de les polítiques culturals està enfocada majoritàriament en la quantificació de les activitats i productes del sector cultural així com en el consum cultural.

Què vol dir, doncs, assumir el repte d’impulsar polítiques d’allò cultural? Antropòlegs com Appadurai, García Canclini o Grimson  proposen entendre la cultura més com a adjectiu (allò cultural) i menys com a substantiu. Allò cultural seria el que ens permet ser agents, el que ens fa ser protagonistes en les nostres pràctiques socials. Allò cultural són les maneres en què ens enfrontem i negociem, i per tant, també com imaginem allò que compartim.

Aquesta mirada és una mirada política de la cultura. Posa l’accent en el caràcter polític de la cultura. I per polític no s’ha d’entendre joc d’interessos partidaris o lluita per aconseguir recursos. Pensar en el sentit de la cultura com a procés polític vol dir pensar-la com a procés de confrontacions que es donen justament perquè participem en contextos comuns i perquè imaginem allò que compartim.

Aquest sentit polític de la cultura connecta amb una mirada que entén la cultura com a part dels bens comuns. I aquí val la pena el matís del plural. Béns comuns i no tant bé comú, perquè no parlem d’una suposada superioritat moral de la cultura. La cultura no és una esfera elevada i separada de la societat o de la política. I aleshores, per què parlem de la cultura com a part dels béns comuns? Perquè podem plantejar com a hipòtesi la necessitat que les polítiques culturals reconeguin aquest sentit de la cultura. Que les polítiques culturals siguin polítiques dels bens comuns.

Com sabem pels estudis d’Elinor Ostrom, Yochai Benkler i tants altres, els béns comuns (commons) no són espais ni objectes, sinó més aviat règims de governança o de gestió compartida de recursos per part de comunitats que tenen normes identificables. Hem après a mirar els béns comuns  menys com a substantius (el bé comú) i més com a adjectius (allò comú). Podríem fer-ho també amb la cultura.

Pel que fa a les polítiques culturals, aquesta mirada ens obliga a dues coses. D’una banda, si pensem en la cultura com a part dels béns comuns, hem d’assumir que parlem no només de recursos, ja siguin intangibles -llengües, expressions diverses- com tangibles -equipaments culturals, etc. Parlem fonamentalment de maneres col·lectives de gestionar aquests recursos. És a dir, les polítiques culturals no poden només pensar en la cultura en tant que objectes o serveis culturals, sinó que han de poder identificar i reconèixer les comunitats que gestionen de forma compartida aquests recursos.

D’altra banda, si pensem en la cultura com a part dels béns comuns hem de reconèixer un tercer element clau que comporta aquesta mirada. A més dels recursos i les comunitats, cal reconèixer que els béns comuns incorporen normes pròpies, maneres de fer. Si pensem en les polítiques culturals com a polítiques dels bens comuns, hem d’acceptar que la gestió col·lectiva d’allò comú comporta normes o regles que les comunitats desenvolupen i que permeten la seva sostenibilitat.

En països amb administracions públiques jerarquitzades, pensar les polítiques culturals com a polítiques d’allò cultural, com a polítiques dels béns comuns, suposa un nou repte per a la legitimitat de la intervenció governamental. Sobretot per al tipus d’intermediació que tradicionalment han assumit les polítiques públiques. Per això els governs i les institucions públiques haurien de trobar el seu nou lloc i el seu nou paper en aquest escenari. Un escenari on –això sí- encara necessitem polítiques públiques; un context com l’actual on cal que els governs assumeixin responsabilitats. Diferents, però responsabilitats al cap i a la fi. Aquesta qüestió és, però, una altra història.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )