Traducción al castellano
Tarda d’estiu a Barcelona. Fa calor. Fa dos dies que estic “de rodriguez” a la ciutat, capturant temps per mi per poder pensar, per poder escriure. He perdut la noció del temps i ja no sé si la samarreta suada que porto és el pijama o la roba que portava ahir. Fa temps que li he promès a en Jordi Oliveras que iniciaria una col·laboració amb Nativa. Escriure la primera columna és una de les moltes tasques que tinc a la llista, ambiciosa i poc realista, per fer aquests dies. Repasso les notes que he anat acumulant les darreres setmanes: cites cultíssimes sobre la cultura, records agredolços de nena de família culta de Barcelona, reivindicacions a favor de la cultura, propostes culturals subversives… Mentre em desanimo i la paraula cultura se’m torna més i més irreal, més i més buida, arriba un tuit: “Reunió urgent del món de la cultura. 18h. Pla de palau”.
la cultura és tractar el que és com a viu. Per tant, la cultura és una manera de tractar, de tractar les coses i de tractar-nos. Ni producte, ni sector, ni identitat.
Em quedo estupefacta. Un lloc, una hora i un vocatiu: el món de la cultura. El món de la cultura? És que no hi ha món, per aquests estranys éssers vius que som els humans, que no ho sigui de la cultura? Sí, la calor no només fa suar, sinó que estova les neurones i si a més portes dos dies tancada llegint i escrivint filosofia qualsevol paraula pot ser el detonant d’una reflexió delirant. Però pensem-ho en concret: si ara em dutxo, em vesteixo i baixo al Pla de Palau tots sabem que trobaré, en el cas que trobi algú, músics, ballarins, comissaris, gestors, artistes o actors, potser algun arquitecte i algun poeta combatiu. Mestres i professors, ja és més difícil. Escriptors i editors, encara més. Científics, enginyers, metges, informàtics, advocats o filòlegs, improbable. Fusters, pescadors, meteoròlegs, modistes, infermers o vinaters, impossible. M’agafen ganes boges d’escriure un tuit cridant-los a tots: a les 18h, Pla de Palau. Però no m’hi caben. 140 caracters.
De totes les notes que havia repassat, hi ha una frase que em torna, sé que és de Nietzsche, però ja no sé d’on l’he treta: la cultura és tractar el que és com a viu. Per tant, la cultura és una manera de tractar, de tractar les coses i de tractar-nos. Ni producte, ni sector, ni identitat. És la manera que tenim els humans de respondre a la vida, posant-nos a l’alçada de la vida. La cultura fa món el món.
Cau la nit. Comença a ploure. Al portàtil, amb el balcó obert, torno a veure The world. És una pel·lícula xinesa de l’any 2004, dirigida per Jia Zhangke. “El món”, en aquesta pel·lícula, és un parc temàtic on es pot visitar els monuments del món sencer sense sortir de Pekin. Un món de cartró-pedra que nosaltres veiem de rerefons de les històries dels seus treballadors. Són històries simples, d’amor, d’enyorança, de gelosia, de misèria, d’amistat, de soledat. El món, el parc, no té afora. Passen coses fora, però no veiem mai els personatges entrar ni sortir del recinte. Sembla com si la ciutat mateixa de Pekin hagués estat engolida pel parc. Com si el món sencer, el de veritat, fos la continuïtat d’aquest parc. Ara veig les ombres dels terrats d’un carrer del barri de Gràcia i sé que jo tampoc no estic fora. Que treballo també pel parc, com tots els “treballadors de la cultura”, com la resta de treballadors del món. Com fer món el món des d’un parc que no té afora? Si la cultura té algun sentit tindrá a veure, avui, amb aquesta pregunta i haurà d’interpel·lar-nos a tots els que segurament, aquesta tarda, hem caminat perduts entre milers de turistes al Pla de Palau… i a tots els altres.
Un dia, en Xirinacs em va dir que cultura ve de cultivar: donar la volta a la terra.
“Com fer món el món des d’un parc que no té afora?” Los adentros y los afueras, Manuel Delgado piensa la contraposición de la ciudad y el hogar como una entre afueras (de la primera) y adentro (de la segunda). Pero quizás esa contraposición no sea tan clara, quizás la calle es un lugar donde a menudo se producen ‘adentros’, esos lugares para la intimidad pública, para el cuidado hospitalario en mitad de la calle. Las asambleas del 15M son un ejemplo paradigmático de ello, pero hay seguro muchos más. Así que regresando a la pregunta: “Com fer món el món des d’un parc que no té afora?”, quizás la manera de salir del parque sea generando en él nuevos adentros que den espacio a la intimidad, el cuidado y las atmósferas propias del hogar. ¿Es eso posible y señala el camino para otra cultura?
Cultura; aquello que hace a los seres humanos más humanos…. ¿Qué es ser humano? eso ya no lo sé.
…i han passat dos anys, i avui (2016) la calor segueix apretant. En aquests moments llegeixo d’en Vila-Matas, “Bartleby y compañía”: motius de tots aquells escriptors àgrafs, que s’han ressistit a publicar llibres i que s’han quedat dins de calaixos, vius però congelats, a la foscor sense llum, amb la finestra tancada.
“La cultura es tractar el que és com a viu”, encertada, aclaratòria, i plena de vida… Obro la finestra perquè corri un bri d’aire (impossible), la serralada de pins que envolta el meu poble del Vallès quieta per la canícula, un verd congelat de calor, com tots aquests pensaments que reclames de fusters, pescadors, informàtics… i tota mena d’oficis, pensaments de persones que no afloren per motius diversos i també són cultura, són món, són vida.
Com sempre els teus escrits, deixen les finestres obertes, la vida continua, són filosofia inacabada, com el llibre (em va agradar molt, fa rumiar i omple d’energia)… Et felicito!
Ostres Marina… quin dia més calurós i quin post més viu… tot torna doncs? :)