És convenient aplicar a la cultura el discurs del decreixement que qüestiona el model econòmic i social basat en el creixement indefinit? Aquesta és més o menys la pregunta de fons que plantejava Nando Cruz a Cuanta fruta, y yo qué viejo. D’entrada, una pregunta que pot provocar perplexitat.
La cultura no ocupa lloc, es dirà. Així com és evident que els recursos materials són limitats, aquest no és el cas de la música, de la literatura, de la dansa,… Llavors, per què limitar la seva producció? I d’altra banda, no és evident que el màxim consum de cultura va aparellat a un millor desenvolupament humà?
Realment necessitem consumir la major quantitat possible de cultura? La quantitat de productes culturals amb la que ens relacionem és proporcional a la nostra felicitat, intel·ligència o millor relació amb el món?
L’article entomava aquestes qüestion parlant de la producció musical, i assenyalava la possibilitat que la sobreproducció faci difícil identificar allò que és realment valuós. En un altre lloc, Javier Rodrigo i Cristian Añó abordaven el tema des d’un altre angle, referint-se al mon de les exposicions: el decreixement s’hauria de reflectir en la mesura en els recursos esmerçats i en els processos participatius en la creació.
Són respostes que aborden el tema pensant en la producció cultural, però també ho podríem fer des del punt de vista dels lectors, oïdors, o espectadors,… el que alguns en diuen consumidors de cultura: Realment necessitem consumir la major quantitat possible de cultura? La quantitat de productes culturals amb la que ens relacionem és proporcional a la nostra felicitat, intel·ligència o millor relació amb el món? Més consum cultural és equivalent a millor cultura? La meva resposta és escèptica. Malgrat ens ho han fet creure durant molt de temps, dubto que el major consum cultural vagi associat a millor cultura.
Tres d’objeccions ràpides. Primera, la qualitat de l’experiència cultural depèn de l’aprofundiment i la lentitud d’aquesta experiència. No és la bondat de la obra la que ens fa savis sinó la nostra lectura. Segona objecció, encara que el producte -la cançó, el llibre, la pel·lícula,..- sigui el mateix, l’experiència d’apropar-s’hi sempre és diferent. Qui fa la obra és el receptor. En aquest sentit, la cultura depèn tant o més del moment i els participants que de la diversitat dels productes. Tercera objecció, la més primària, hauríem de viure la cultura que ens doni la gana, la que de debò necessitem, no la que ens vingui reclamada en nom d’una nova religió, la cultura. Potser un nou repte cultural és aprendre a fer “orelles sordes”.
En definitiva, encara que la terra no es faci malbé per la seva producció, hi ha motius per defensar un canvi en l’estil de vida pel que fa a la cultura com el hi ha en altres nivells del model de creixement.
L’afirmació pot resultar incòmoda. Parlar de decreixement cultural va en direcció contrària al que busquen les indústries culturals -màxim consum, i passant per caixa-, en direcció contrària al que promet el discurs dominant en les polítiques culturals -l’economia del coneixement és la sortida de la crisi-, al que diuen alguns artistes -i llavors de què viuré?- inclús posa en qüestió el que inconscientment hem viscut molts, sentint-nos distingits gràcies al caché cultural.
aquesta visió de la cultura conduïria a posar en qüestió tant les actuacions megalòmanes en cultura com les que es defensen en termes de creixement econòmic
És més, hi ha qui trobarà poc oportú el tema en un moment en que el debat sobre les retallades en cultura està tant viu. Res més lluny del meu esperit que defensar el conformisme davant la revolució conservadora. Però les urgències del moment no ens haurien d’impedir pensar amb esperit crític. En qualsevol cas, aquesta visió de la cultura que, com passa en general en el discurs del decreixement, no suposa pitjor qualitat de vida sinó tot el contrari, sí que conduïria a posar en qüestió tant les actuacions megalòmanes en cultura com les que es defensen en termes de creixement econòmic. Pensar en la cultura centrant-nos en les necessitats de les persones suposa també pensar en un sistema realment diferent al que tenim i a la nova versió deteriorada amb que ens estem trobant.
Magnífic article. Entenc que el creixement cultural no anirà associat a més consum sinó a profunditat de les experiències. En aquest sentit, aposto pel contacte amb la cultura a 3 vies: a nivell local, compartida i en directe.
Local, compartida i en directe. Jo també ho busco sovint, Carles. Però a vegades també em pregunto si aquests valors són realment millors o si no seran senzillament una necessitat conjuntural, fugint de l’atabalament.
Efectivament: la cultura no es compta per quilos. Però el seu sentit catàrquic i ceremonial es manifesta en “castells” que poden ser de foc (festivals, capitals culturals…) o de “pedra” (piràmides, mausoleus, museus, monuments…) que (mal)gasten molts quilos de municions diverses. Jo sempre he plantejat que cultura i sostenibilitat resulta gairebé una paradoxa: si es calcula -ja s’ha fet- la petjada ecològica d’una gira mundial, posaria aquest sector tan poc “material” de bracet amb les activitats més ambientalment agressives…M’apunto a les 3 vies del Carles, amb una adenda: en directe i a la xarxa de forma simultànica: simulcast.
Per a mi tot es complica en el moment que l’estat i el sistema econòmic la necessiten, cada un per les seves pròpies finalitats. I si vols hi afegim, tot i que ja anava en el “pack”, que moltes persones la convertim en professió. A partir d’aquí s’embolica tot un sistema que necessita l’aparatositat i l’aparença. Però si que em puc imaginar una cultura sostenible des del punt de vista ambiental.
No sabria dir si més coneixement vol dir més felicitat, sovint el saber i el viure comporta més inquietud; però tampoc m’acabo de decidir per defensar la felicitat del llec, el neci o l’idiota. Posats en aquest registre, no hi ha dubte: el consum d’artefactes considerats culturals no ens farà creixer necessàriament la felicitat, tot i que pot passar. Però de tant en tant hauriem de mirar de no limitar la cultura a la producció i distribució de quatre coses, no s’acaba el món (ni la cultura) amb els discos, el llibres, quatre que actuen i tres que pinten. I si ens prenem més seriosament els altres àmbits de la cultura, potser la resposta serà diferent; potser en aquests altres escenaris, es podria afirmar que més cultura comporta més felicitat, si entenem la felicitat com equilibri entre el jo i l’entorn.
M’apunto al decreixement dels artefactes, però no al del sistema cultural en el seu conjunt.
Gràcies pel comentari, Ferran. Suposo que en el fons no estem gaire allunyats, però aquí van tres preguntes i un aclariment:
Quins són aquests altres àmbits dels que parles?
Mirant la cultura en un sentit ampli, és possible viure sense cultura? Hi ha algú que la pugui ignorar?
A quin sistema cultural et refereixes?
Referent als artefactes, jo si que crec que són mitjancers necessaris per allò que entenc com a cultura. Ja sé que hi ha múltiples significats de la paraula, però no m’imagino la cultura sense paraules, imatges i sons elaborats d’una manera o altra. I això és el que fan aquests artefactes i d’altres que potser estan per inventar. Una altra cosa -la que intentava dir al meu text- és que per a mi identificar cultura amb aquests artefactes mitjancers no és correcte. Cal posar el focus en l’experiència cultural, allò que vivim les persones, per poder parlar de cultura.