[Ets músic? Vols treballar el tema? Presenta una proposta a la Convocatòria Hipersons! (fins el 30 de setembre)]
En un moment en què la realitat socioeconòmica tot ho complica i se’ns demana que no n’estem al marge, sembla pertinent indagar la manera en que cada un de nosaltres ho aconsegueix i ho manifesta. El posicionament públic polític és una possible opció – com han fet ja Russian Red i Astrud en aquestes entrevistes imprescindibles -, acampar en pot ser una altra, passar-te a la banca cívica, una altra més. Totes elles compatibles. En un moment de constant bullici interior, moltes vegades és l’art en totes les seves formes possibles el que ens ajuda a connectar amb el que sentim, segurament perquè les persones que l’han creat també han volgut connectar amb elles mateixes i en aquest procés li han sabut donar una forma concreta. I si l’art no ens ajuda, anhelem que ho faci.
Tradicionalment ha estat la música popular la que ha aconseguit vehicular sentiments a priori enrevessats amb lletres que tendeixen a la simplicitat i les esctructures sonores assequibles a la primera escolta de la qual en resulta una comunicació amb l’oïent molt emocional, gairebé física i natural. La música sempre ha estat vinculada més o menys a la conjuntura i n’ha fet ressò. En el nostre petit univers cultural hi ha milers d’exemples, des d’allò d’“el senyor Ramon empaita les criades” a allò de “què volen aquesta gent que truca de matinada?” que cantava Maria del Mar Bonet, passant pel “Rossinyol que vas a França, Rossinyol”. Podem trobar gairebé infinits casos, però ens atrevim a obrir la nostra perspectiva i a destacar-ne uns quants buscant la varietat estilística:
1.- PJ HARVEY: ANTIBÈLI·LICA
Al seu darrer disc, “Let England Shake”, la cantant britànica s’alça contra les polítiques bèl·liques del seu país i les posa en context recordant altres conflictes en els que ha participat activament com la Segona Guerra Mundial. En una entrevista recent confessava que “fins ara no havia assolit la suficient habilitat lingüística per parlar d’aquests temes tan difícils” i que per fer aquest disc havia passat per un llarg procés de documentació musical i literari. Harvey sona més folk i suau que en discos anteriors, però conservant una admirable capacitat de depuració tant en les seves lletres con en els arranjaments musicals que fan que sigui una excel·lent comunicadora. En els concerts de presentació del disc apareixia en directe com una trobadora moderna amb amb plomes negres al cap, com un ocell que pot arrencar el vol en qualsevol moment.
“In the dark places”, “All In Everywhere”
2.- FRANK ZAPPA: CRONISTA DE MENTIDES GOVERNAMENTALS
L’heroi del rock progressiu tenia una faceta combativa i compromesa socialment que va ocupar gran part del seu discurs musical durant tota la seva carrera, i que es va accentuar amb la presidència als Estats Units de Ronald Reagan, el 1981. Sota el seu mandat, hi va haver una autèntica persecució de la música rock que va radicalitzar més a un Zappa que articulava un clar discurs en contra del neoliberalisme i la censura emprant un punxant sentit de l’humor com a principal arma. Les rocambolesques i extremes històries que explicaven les seves lletres anaven acompanyades per un complex discurs musical on barrejava blues, psicodèlia i ecos d’Edgard Varese, que ja implicava un posicionament polític en ell mateix. Zappa llençava missatges clars i era capaç d’aturar un concert per demanar al seu públic més jove que es registrés per anar a votar.
3.- PAUL WELLER: EL VERMELL ÉS EL COLOR
Com a membre de The Jam, el guitarrista i cantant Paul Weller va signar algunes cançons que intentaven posar el dit a la llaga al regnat de Margaret Thatcher, com “That’s entertainment”, una crítica a l’incipient domini de la cultura brossa als mitjans de comunicació, o “Eton Rifles”, una sàtira contra la classe alta arrel d’un conflicte real a Londres al barri d’Eton, usant el punk rock com a llenguatge musical de base. Els anys 80 va formar part del col·lectiu de músics Red Wegde que pretenia animar al jovent a implicar-se políticament. Van organitzar concerts a favor del Partit Laborista per enderrocar a Margaret. L’invent no els va sortir del tot bé, però Weller mai ha deixat d’ensenyar la seva cara més crítica i política en la seva trajectòria en solitari encara que de forma irregular. No és un tipus dotat per la poesia però ha sabut treure un enorme rendiment a la força bruta dels seus gens de hooligan d’extraradi per dir les coses tal i com te les diria cara a cara. En el tema que dóna nom al seu darrer disc en solitari,“Wake up the Nation” (2011), enmig d’una lletra que a anima mobilitzar-se, deixa anar la següent frase: “Get your face off the Facebook and turn off your phone”.
“That’s entreteinment” , Red Wedge Tour
4.- BOB DYLAN: EL FOLK CANVIA
El que deia però no deia, un bocamoll que en una època tan convulsa com els anys 60 no es va posicionar mai políticament de manera clara. Pel contrari, les seves cançons semblaven tenir vides paral·leles i van esdevenir banderes de moltes causes, antibèl·liques, antiautoritàries, mentre el seu autor no en volia saber res, almenys aparentment. Sempre ha fet gala de no entendre perquè peces com “The Times They Are A-Changin” o “Blowin’ in the Wind” van ser tan imporants per tota una generació. Bob Dylan té fama de ser un personatge tan complex i ambigu com l’univers que traspúa de les seves lletres, farcides de personatges, objectes, escenes, diàlegs i un ocurrent sentit de l’humor en connexió directe amb la conjuntura social i política. Com un teatre suggerent que convida a imaginar, a pensar, a sentirse actiu, i per tant, valorat com a oïent i com a espectador. Dylan va copiar el folk de Woody Guthrie per després portar-ho cap un terreny personal, ambiciós i anàrquic on feia entrar versos impossibles en les cançons que allargava i escurçava com li rotava en el moment que les cantava.
“The Times They Are A-Changin'”
5.- PETER BRÖTZMAN: BUSCA I DESTRUEIX
Nascut a Wuppertal (Alemanya) ara fa 70 anys, el saxofonista va trobar a la free music, la versió europea del free jazz, la seva manera de posar el seu granet de sorra en una societat europea en plena guerra freda, i una manera de posar el crit al cel per una Alemanya divida. A diferència de la comunitat afroamericana, que van trobar en la improvisació radical una forma de reivindicar la seva identitat i cultura, a Europa la free music va significar el qüestionament total de la cultura europea a través de la pèrdua de les formes i les estructures, un fet gairebé intolerable pel vell continent, amb tanta història, amb tanta identitat a les espatlles. La violència del llenguatge musical a discos com “Machine Gun” (1968) de The Peter Brötzmann Octet, tota una revolució en aquell moment, va contribuir al naixement d’un fructífer moviment musical que s’ha escampat arreu i està ja més que consolidat. Tot i que avui en dia l’experimentació i la improvisació radical ja no estan dotades del mateix pes polític, encara denoten un compromís artístic que es pot interpretar com un valor contracultural.
“Machine Gun” / Trailer del documental “BRÖTZMANN” (2011), de René Jeuckens, Thomas Mau und Grischa Windus
6.- FUNDACIÓN ROBO: QUE TOT FACI UN PET
Abandonar parlar d’un mateix per parlar dels altres, especialment en una època d’agitació política, és l’objectiu de la plataforma Robo, nascuda seguint l’exemple d’altres de col·lectius artístico-terroristes com el grup literari Wu Ming. En el primer comunicat al món asseguren que s’ha de deixar de costat “l’espiral narcisista” predominant en l’escena musical d’aquí per “obrir la finestra i donar un cop d’ull al que passa fora”. Darrera de Robo hi ha els músics Roberto Herreros (Grande-Marlaska), Karlos Osinaga (Lisabö) i Joseba Irakozi (Atom Rhumba) però poc a poc es van sumant nous simpatitzants com Nacho Vegas o Tarántula. Les primeres mostres musicals de Robo són musicalment ingènues (a excepció de l’aportació de Vegas) a base de pop de guitarra i pandereta. Les lletres, però, són més ambicioses -referències al 15M, als banquers, la por a rebel·lar-se- tot i no tenir la incisió que se’ls podria demanar.
Si se t’acudeixen altres exemples o vols fer algun comentari sobre els que t’hem proposat, t’animem a fer-ho!!
Ets músic? Vols treballar el tema? Presenta una proposta a la Convocatòria Hipersons! (fins el 30 de setembre)
Un altre cas, Robert Wyatt. Mireu aquesta entrevista: https://mundorosso.blogspot.com/2008/09/entrevista-robert-wyatt.html