Fòrum Indigestió 2011. Francesc Parcerisas. Poeta, traductor, professor i crític
La naturalesa no és cultura però es manifesta en el seu arrelament i bellesa, en el desenvolupament de les lleis i de l’atzar. La cultura és una producció humana que intenta domesticar o imitar la naturalesa. La naturalesa és realitat, la cultura és versemblança.
Realització del vídeo: Xavi Guillaumes.
La naturalesa no és part de la cultura. La cultura és una mena d’excrescència del pensament i del capteniment dels humans. La naturalesa es comporta segons les seves lleis, que són lleis naturals i atzaroses. Pot crear el bing bang dels orígens i pot fer que l’aigua del rierol davalli de la muntanya cap a la plana i el mar. L’arrelament de l’arbre o del matoll és una forma de pertinença: segons el clima, segons els vents, segons la constitució química del terreny. L’erosió de la glacera, o de la roca, l’acumulació de llims al delta, l’oxigenació a la selva o l’avanç de les dunes al desert són formes de la vida de la naturalesa. Formes que, en un sentit ampli, podem considerar “creadores” i que sempre són dignes de ser respectades. També la vida animal té unes formes que podríem anomenar “naturals”: l’instint, el comportament col·lectiu de l’espècie, l’adaptació al medi… El lleó, la balena, la formiga, la serp… d’alguna manera “saben” allò que han de fer i, en principi, desenvolupen la seva vida d’acord amb aquest paràmetres (i quan els paràmetres es modifiquen, l’espècie intenta adaptar-se a les noves condicions, o desapareix). L’admiració humana davant la natura té sovint aquest doble component: la meravella davant d’allò que té una existència admirable més enllà de les nostres intervencions. Tant se val que sigui la immensitat de l’oceà com el bri insignificant d’herba que creix en arribar la primavera.
La gràcia de la cultura humana és que, tot i ser un afegit, una excrescència perfectament inútil, nosaltres considerem que ens ajuda a viure.
La cultura humana és més fràgil i pretensiosa. I és del tot innecessària des del punt de vista vital. Potser podríem dir que la nostra espècie “necessita” el dentista que ens resol un mal de queixal, o el neuròleg que ens cura un atac de ronyó, i que, com a ésser socials integrats en un conjunt interactiu, “necessitem” el mecànic que ens arregla el cotxe o el lampista que ens arregla la dutxa espatllada. Però no podem dir que la nostra necessitat de la música o de la pintura o de la ficció escrita sigui del mateix ordre ontològic. La nostra condició de vida sense els metges serà més precària, perquè haurem de suportar el dolor, i serà més precària si ens hem de desplaçar a peu o no tenim aigua calenta, però no gosaria dir que la “precarietat” de viure sense música, sense poesia, sense art sigui del mateix ordre. La gràcia de la cultura humana és que, tot i ser un afegit, una excrescència perfectament inútil, nosaltres considerem que ens ajuda a viure. La cultura ens complau, potser gràcies, precisament, a la seva inutilitat. N’apreciem, en les seves formes i manifestacions, la capacitat humana per crear una vida imaginativa més enllà de la resposta a les necessitats de la nostra espècie animal. Aquesta és, evidentment, la seva grandesa i la seva fragilitat. Una ària de Mozart, un dibuix de Rembrandt, un poema de Rilke, una descripció de Josep Pla… ens enriqueix i ens acompanya i fins i tot ens fa més feliços, que vol dir més humans. Però tot i així cal reconèixer que la felicitat no és un paràmetre que puguem aplicar a la realitat, no parlem de la felicitat de l’alzina que creix esponerosa enmig del bosc, ni de la felicitat de l’abella que es desplaça amb tenacitat de les flors de la garriga al seu rusc, tot i que ens referim a la felicitat després d’escoltar un bon concert, o de veure un grup d’infants lliurat als seus jocs, o a l’emoció experimentada quan escoltem un poema.
Allò que fa possible la construcció de l’art no és l’existència de la realitat sinó la nostra capacitat d’operar a partir de la versemblança. La versemblança és la distància entre la realitat i la imaginació o, per dir-ho amb paraules de Gabriel Ferrater, la distància entre l’objecte creat i la nostra condició moral. Quan fem un acte de cultura, quan “creem”, allò que estem fent és posar a disposició nostra i dels nostres iguals la nostra capacitat per inventar, per fabular, per marcar un territori en el que som com els déus. Un territori efímer, però que és creació nostra, que no obeeix a les lleis naturals, sinó a les lleis de la imaginació que ens permeten de considerar “com si fos real” allò que és un producte artificial. Quan davant cert art abstracte una part de la crítica deia que allò ho podia haver fet un nen, la diferència única que s’establia era la distància en la consciència de la versemblança. El nen, com la major part de l’art naïf, actua fe forma espontània, crea per diferenciar-se de la realitat –o per comparar-se a ella–, i l’artista que actua de forma similar ho fa amb consciència d’aquesta distància, explorant justament l’abisme entre la realitat i la versemblança. La diferència entre els esquitxos de Rothko o les ditades de Joan Miró i l’obra plàstica d’algun nen podria ser, només, una diferència en el grau de consciència.
Vet aquí, doncs, quin és el constituent de la cultura: la consciència de la distància que ens separa de la realitat
Quan trio les paraules del poema, allò que faig és veure amb quin grau de versemblança puc colpir el lector. Sé que la frase “amb so de seda fa la mar”, per exemple, suggereix, per la imatge i l’al·literació , la suavitat de les onades que llepen la platja, i sé que aplicar un so a la seda implica una connivència alta amb els lectors que pertanyen a la meva mateixa cultura i amb qui comparteixo les experiències sensorials de tenir un coneixement determinat de la mar i de les platges de sorra on la mar va a morir de forma plàcida amb la suavitat i frescor, amb el fru fru, d’aquesta fibra que anomenem. Això no obstant, la seda mai no ha fet cap so i la mar no ha demanar de ser comparada a la seda. Però en l’esquema de la versemblança “so de fusta”, “so de llana”, “so de guix”, “so de cotó”, “so de ferralla”, “so de rellotge”, “so de cruixit”… haurien estat frases que no haurien creat versemblança productiva en el conjunt del poema que vull escriure. Vet aquí, doncs, quin és el constituent de la cultura: la consciència de la distància que ens separa de la realitat i el coneixement dels mecanismes que fan possible construir una versemblança entenedora per a nosaltres mateixos i, potser fins i tot, per al nostre públic.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.