Skip to content


Mala consciència

Escrit el 10/05/2011 per Manel Gris a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Per Manel Gris (www.reverbnation.com/manelgris)

He estat seguint amb apassionament un debat encetat per en Joni en el seu Ho deixo anar (a Joni ho deixa anar), i després d’unes quantes intervencions crec que és el moment que em busqui les bigues en el nostre ull. Porto uns dies amb “mala consciència de classe”, i jo també ho he de deixar anar.

M’explicaré respecte a la “mala consciència”. He dit per activa i per passiva que estic al cent per cent amb això que ha exposat en Joni, i crec que la seva descripció de la conjuntura s’ajusta a la realitat. També he parlat de diferents punts de vista meus, i en els darrers comentaris he parlat de la meva procedència (La Llagosta, perifèria nord de Barcelona, fill d’andalusos) i residència (Torredembarra, sud de Catalunya, lloc d’estiueig de la classe treballadora, lluny del paradigma de la Costa Brava). No sé si he dit també que sóc mestre d’Educació Musical a l’escola Primària -pública, però també amb anys d’experiència a la concertada.

El detonant de tot això va tenir lloc en una passejada. Acaben d’obrir una botiga de decoració i il·luminació a Torredembarra, suposo que adreçada a la classe treballadora, i en veure tot allò vaig pensar: “Collons, què lleig!!” I vaig comentar amb el meu pare com és que els articles de la vida quotidiana, així com la roba, en general, si són barats, tendeixen a ser més lletjos que un pecat. És necessari això, o els dissenyadors ho fan aposta per castigar els menestrals? Cal, que una cosa barata sigui lletja? O són així, els gustos de la gent planera?

Tot plegat em porta a pensar en uns quants “contres” que arrosseguem els “no-burgesos”, perquè és de justícia assenyalar-los i a més no es pot avançar si no aprenem dels nostres defectes. És veritat que sempre hi haurà qui tingui la paella pel mànec, però, què hem fet nosaltres per impedir-ho? És a dir, submergits com estem en aquesta cultura del comodisme, del passotisme, en la qual es mesclen a parts iguals la mentalitat nècia de l’homo ludens i la manca de fe en els resultats (“servirà d’alguna cosa, això…?”), en comptes de cercar una cultura més ampla i profunda ens hem conformat a saber llegir sense entendre i a saber de matemàtiques bàsiques per anar pel món; i a protestar mentre prenem el cafè sense buscar ni conformar iniciatives ni, molt menys, alternatives. En aquest país ara mateix són impensables – llevat de la reacció dels dies següents a l’11M – estats de revolta  – i amb això no parlo dels quatre carallots que surten a trencar mobiliari urbà quan hi ha una manifestació – o reaccions democràtiques com les de Tunis o Islàndia, per citar dos exemples llunyans entre si i alhora propers a nosaltres.

En l’àmbit cultural, com he deixat entreveure, preferim els pasquins a les obres, i el nostre coneixement dels diferents llenguatges plàstics, literaris o culturals és mínim o inexistent i no sempre és perquè no tinguem l’oportunitat: els infants d’avui dia no tenen en general el menor interès a fer-ho i, creieu-me, parlo des de l’experiència. Suposo que ve d’aquí, allò que deia més amunt sobre el “gust” per certes coses i dissenys… Literàriament, hem prescindit de saber que no es tracta de llegir només best sellers (d’una banda) o literatura afí a la nostra ideologia, sinó de llegir, encara que sigui per sobre, tot allò que tingui a veure amb el background al complet de la cultura on vivim (clàssics, religiosos, assaigs…) per comprendre-la millor, i d’altres cultures per enriquir-nos. I és que, com quan som pares i ens veiem desbordats per la demanda de la criatura, hem perdut de vista que enriquir-nos, avançar -cultural i políticament -, créixer implica un esforç. És cansat.

Musicalment i com a consumidors ens hem quedat amb la música de consum industrial i amb quatre coses més, òbviament responent als nostres gustos – el que és comprensible. Massa mestres del meu gremi (Educació Musical) encara van pel món donant la tabarra amb la flauta mentre deixen de banda el sampler o la beatbox o el sinte o la guitarra quan arriben als 10 anys, privant als infants d’una formació crítica basada en l’experiència. Però i com a músics?

Quants anys i panys no hem escoltat grups de música en català que sonaven i cantaven tots que feia vergonya aliena sentir-los? Quants cops no hem sentit aquella cançó “de quota” que les ràdios punxaven obligades i no hem pensat ”no m’estranya que no hi hagi audiència per al català”? Què hem fet els proletaris per fer créixer i millorar la qualitat i la quantitat de la nostra oferta? Sí, he dit oferta perquè, no ho oblidem, estem en un mercat on hem de trobar el nostre nínxol, ni que sigui per guanyar-nos la vida tocant en directe. No estem cansats d’ska-reggae, de rumba catalana? És a dir, que està molt bé, però, per què no sembla existir una escena de música electrònica a Catalunya (i insistiré en el “sembla”) a banda del Sonar? Com és que en aquest sentit, i en català, l’escena gairebé predominant és la del Hip Hop (us ho diré a despit de que em pugui equivocar: el Hip Hop tendeix a ser inconformista, i en general es compleix)? On són els grups de rock dur, progressiu, heavy? Per què hem deixat que la intel·lectualitat criminalitzi la música instrumental en l’àmbit popular (aplaudim un saxofonista de jazz però abominem d’un solista de rock), oblidant que són els solistes els qui fan que un instrument avanci? I d’altres gèneres i estils que em deixo per no allargar-me, perquè ara vull esmentar els instrumentistes.

Sóc l’únic que ha tingut problemes per trobar un baixista? Perquè a Tarragona, per exemple, aquests i els teclistes semblen no existir… i a Girona i Barcelona, en canvi, no sento de boca d’altres músics que hi hagi aquest problema.

I per acabar, parlem de respecte i dignitat: quants cops no hem tocat gratis (o directament pagant, com en el cas de cert concurs, organitzat per uns italians, en què passava ronda el grup que més entrades venia – literalment)? Per què hem deixat de dignificar la nostra professió només perquè tenim ganes de tocar? És a dir, com és que toquem per passar-ho bé mentre ajudem a una persona o a una empresa a LUCRAR-SE?

En fi, que sí que és veritat que l’ascensor social, en la música com en la resta d’expressions artístiques, no funciona gaire, però crec que és també cert que nosaltres no hem fet cua per pujar-hi.

Vostre, sincer i potser equivocat.


9 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Swamp says

    Mea culpa, mea culpa

  2. Arecio says

    Oh my god, em treus les paraules de la boca! Dues puntualizacions: crec que la escena Hip Hop en català no es la predominant (ho dic amb coneixement de causa: toco amb el grup de rap en català mes conegut).
    I vols dir que s’aplaudeix mes al solista de jazz que al de rock? Per esnobisme pot ser, pero no ho tinc tan clar…
    Que sapigues que jo toco el teclat i el baix…efectivament, visc a Bcn ;)

    • Manel Gris says

      Hola Arecio, doncs puntualitzo…
      Quan em refereixo a “escena” (oh, paraula de doble tall…!) predominant vull dir que, dins de la música electrònica, sembla que la que ha aconseguit sortir una mica endavant (o ho sembla, crec que a l’article ho dic així), és el Hip Hop. De la resta de gèneres (Drum & Bass, Techno, House…) els qui es dediquen miren amb molta lògica als mercats internacionals, ja sigui en anglès com en català (els Electrotoylets han tocat més a l’estranger -fins i tot a la Xina!- que aquí).
      Respecte a l’aplaudir al solista de jazz i abominar del de rock, dos exemples, l’un llunyà i l’altre proper.
      1. Al 1994, va venir Joe Satriani a tocar a Zeleste, presentant “The extremist”. Dos dies després, en Nando Cruz, que per a mi és una referència en el periodisme musical, diu en una crònica a El Periódico que el concert va ser així: “Aburrido es poco”. Home, crec que els qui vam anar a escoltar MÚSICA INSTRUMENTAL vam disfrutar com a nens petits. Moraleja: Si no t’agrada la música instrumental, per què vas a patir a un concert del gènere? Com és que un concert d’en Paco de Lucia no es tracta a la premsa com un esdevenient avorrit? I un altre de Maceo Parker?
      2. L’any passat ve a tocar en Mark Knopfler; crític gafapastas de RAC1: frases com “abans ja se’m feia avorrit, però ara és que no el soporto” o “no sé com és que no es retira”, etc. Aviam: sí, ja no fa res de nou des del “Brothers in arms”, però els fans ja van al que van i, en tot cas, es passa per alt feina seva EXCEL·LENTÍSSIMA en el camp del country com “All the roadrunning” amb Emmilou Harris. Amb quin criteri va un a aplaudir un grup de folk-country-pop i posar en Mark Knopfler a caure d’un burro? Ah, que ha assolit l’èxit majoritari i això ja no mola? No sé… Sí, potser esnobisme.
      Sí, m’enrotllo com una persiana, i amb això vull dir que potser estic posant l’accent massa en aquest tema en concret, quan el meu article és més ampli… Val ja callo. ;)

  3. Manel Gris says

    Deia jo… “en comptes de cercar una cultura més ampla i profunda ens hem conformat a saber llegir sense entendre i a saber de matemàtiques bàsiques per anar pel món; i a protestar mentre prenem el cafè sense buscar ni conformar iniciatives ni, molt menys, alternatives. En aquest país ara mateix són impensables – llevat de la reacció dels dies següents a l’11M – estats de revolta – i amb això no parlo dels quatre carallots que surten a trencar mobiliari urbà quan hi ha una manifestació – o reaccions democràtiques com les de Tunis o Islàndia, per citar dos exemples llunyans entre si i alhora propers a nosaltres.”

    BÉ, ESTIC A L’ESPECTATIVA…

  4. arecio says

    Aviam que pasa!

    • Manel Gris says

      Arecio!!! Anem a tocar aquesta setmana a Plaça Catalunya o què? My generation, Revolution… ;)

  5. arecio says

    Je je…prefereixo guardar una mica les forces, per quan hagi algo una mica mes organitzat!

    • Manel Gris says

      Val, però estiguem en contacte! Ara t’estava escoltant amb Ass Trio, per cert… Bolo el 27 a Olot? Vull anar, però amb una nena de 5 mesos… :P



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es
  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )