Ho va dir amb certa condescendència, la periodista. Fins i tot va donar alguns copets de cap. Literalment: “Sembla que, finalment, Egipte està donant passets cap a la democràcia”. Sí, sí. Va dir “passets”. I va dir “finalment”. I sí, va donar copets de cap com si Egipte fos un fill malcriat que no es vol acabar els Corn Flakes. Amb la meva nòvia vam comentar que això de ficar periodistes massa joves i bufones és un error. La joventut porta implícita un alt grau de petulància. Jo demanaria que les notícies les donés algú amb certa solvència curricular, algú que ja hagi rebut alguna garrotada de la vida i tingui, també, certes nocions d’Història. I si no, si tirem per la vessant show, aleshores, nois, siguem professionals de veritat: jovenetes en top-less assenyalant-nos amb el mugró quin és l’emplaçament d’El Caire.
Petulància perquè qui parlava, ella, la periodista, viu en un país amb una, diguem-ne, democràcia que té poc més de 30 anys. I tots sabem que 30 anys són menys anys que 3500 anys, que son els anys que ens separen d’una piràmide tan gran com la Gran piràmide de Guiza. No està de més recordar que fa 3500 anys, mentre s’estava construint la gran piràmide de Guiza, a la península ibèrica no hi passava pràcticament res. De fet, aquí no hi havia ni celtes. Dels curts tampoc en tenim ara, coses de la democràcia.
D’altra banda, aquesta jove i petulant periodista (i els seus copets de cap) són conscients que el nostre cap d’Estat, ens agradi o no, i no em refereixo a Zapatero sinó al de veritat, la branca Anjou d’aquell temible Rei Sol, és un rei col·locat pel franquisme? Els copets de cap d’aquesta periodista saben que bona part de la nostra classe política es va educar treballant dins i per a (com diria Fabra) l’administració franquista? I en tot cas, què vol dir “democràcia”? Separació de poders? Ah, clar… per això un president financer és ministre de defensa i un alcalde franquista, després, per acabar de donar lluentor al seu imperi hoteler es fa ministre d’exteriors.
El respecte a la vida és un altre dels grans estereotips sobre la democràcia. França, per exemple, no la va abolir fins 1981 (en plena era tecno-pop). L’any 1977 havien guillotinat l’últim desgraciat. De fet, “els principals defensors de la democràcia al món”, els EUA del senyor Obama, encara apliquen ara sense rubor ni pausa, la pena de mort. Tampoc cal marxar tan lluny: Què van ser els GAL, en plena democràcia socialista, sinó una forma de pena de mort, gestionada des de certa foscor oficial? Al cap i a la fi, els encausats tenien càrrecs públics. I ves per on, alguns dels implicats donen ara conferències arreu del món explicant les bondats de la democràcia que, ves per on, ara s’assenta en la peculiar entesa entre entitats financeres i immobiliàries (tu vens, ell s’hipoteca, jo embargo… anem a mitges?) De fet, la pena de mort sota la democràcia mai ha estat del tot desterrada, senzillament s’ha aplicat fora de Camp. És precisament arran dels milers de morts que hi ha hagut a Egipte i Algèria, al Marroc, al Congo, a Côte d’Ivoire, és sobre aquesta muntanya de cadàvers que es va muntar un imperi financer, industrial i comercial a l’Europa del XIX. Un imperi mercantil que va trobar en els sistemes parlamentaris la millor garantia per actuar sense les restriccions de l’antic règim. Els uniformes anacrònics, els pantalons de vellut vermell amb rivets daurats de Napoleó III, Europa els va cedir als quatre arribistes africans, convertits en sobirans legítims per les monarquies parlamentàries. A canvi, els titelles no impedien l’espoli. Ara, els pobles del nord d’Àfrica, s’han atipat. Però no ens confonguem. Les revoltes al nord d’Àfrica no són un intent d’assemblar-se a nosaltres. Són un intent d’oblidar-nos.
Això deu ser el que en diuen l’eurocentrisme, que en molts casos es decanta cap a una visible euroimbecilitat.
Què s’hi estudia, a les facultats de periodisme, que tot i que són gent que han aprovat la selectivitat amb un 7, cada dia en surten més ignorants?
bona aquesta.