e El civil i el sagrat | Nativa
Skip to content


El civil i el sagrat

Escrit el 23/03/2011 per Cristina Tascón a la categoria Editorial.
Tags: , , .

Hi ha un llibre molt interessant que ja des del seu eloqüent títol ens informa de forma clara i senzilla d’una part del funcionament del món. Es titula “La arquitectura del poder. Cómo los ricos y poderosos dan forma a nuestro mundo” i exposa, amb molts exemples, una mirada crítica sobre l’arquitectura com a representació del poder i com arma de propaganda. I és que el veritable poder és la seva aparença.

El Palau de la Música Catalana va ser construït el 1905 amb l’ajuda de financers i industrials amants de la música i del seu país per acollir l’Orfeó Català. L’edifici modernista es va convertir en un símbol per si mateix i, amb l’aura de la subscripció popular, va esdevenir un santuari de la unitat catalana. Un santuari “civil” i “sagrat”.

Pels escenaris del Palau han passat moltíssims artistes. Alguns vinculats a un imaginari més que reaccionari, com Raphael o Isabel Pantoja (qui paga, mana). I també han actuat artistes com Pau Casals, Igor Stravinsky o Pierre Boulez, entre altres.

La Nova Cançó va tenir “el seu gran moment” al Palau de la Música. Sota la dictadura “el Palau va esdevenir un marc de prestigi per al moviment de la Nova Cançó, fins al punt que actuar-hi en solitari –fer un Palau- comportava  la consagració d’un cantant” (text de la web del Palau).

En aquest cas dubto que el bany de masses de Lluís Llach al Palau d’Esports fos menys important que el fet al Palau de la Música, concert, per altra banda, en el qual la importància no requeia tant en l’espai com en les circumstàncies polítiques i sobretot, en un públic valent i amb ànsies de llibertat. No obstant, amb el pas del temps, la importància donada a l’espai domina. El continent simbòlic es torna sagrat i la resta d’elements es converteixen en mers accessoris, quan sota el meu punt de vista van ser primordials.

A dia d’avui, després de tot el que ha passat (de tot l’espoli), sembla que aquest enlluernament de l’aparença de poder es torna a assimilar amb una facilitat gairebé insultant. Els mitjans en acabar el concert de Mishima el passat 6 de març es van dedicar a fer grans titulars que a uns quants ens van tocar la fibra. Un d’ells, parafrasejant el gabinet de comunicació de la pròpia institució, deia “la consagració de Mishima al Palau”. O sigui que Mishima van tocar el cel i ara deuen estar asseguts a la dreta del pare juntament amb Lluís Millet, Pau Casals i Joan Manuel Serrat. No importa quan de temps porti treballant el grup, quants discos, de què parlen les seves lletres, quina és la relació amb el públic,… el que cal ara és una altra gran escena musical per fer front a la “reconstrucció nacional” i no és que recuperi jo el terme, el CoNCA, per exemple, en parla al seu comunicat.

El que importa ara és fer país (cantar en català i ser bons nanos) i que el Palau els accepti al seu ascensor social per continuar amb “aquí no passa res”. Mentrestant,  els mitjans creuen que estan fent alguna cosa per una indústria musical a Catalunya.

Però si no volem caldo, dues tasses. La música Pop no tan sols es consagra sinó que també es museïtza. Els grups deuen estar un metre sobre terra si, com diu el discurs comissarial de l’exposició “Genius Loci”, són els hereus de Duchamp i Warhol.

… ?! … (bocabadada em vaig quedar)

No crec que calgui inventar conceptes per donar més importància a uns artistes que a la fi, representen el que són, grups de pop que fan música en un lloc determinat en un moment concret. En aquest cas sembla que per què el museu consagri, no és el  discurs nacional el que el pop necessita, com en el cas del Palau, sinó una mica de retòrica conceptual. Les institucions culturals de poder continuen determinant el grau d’importància de la proposta més enllà de la seva matèria viva, que és el públic i el dia a dia, fagotizant discursos i energies.

I la resta, nosaltres, assimilant-los.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Pruden Panadès says

    “El civil, el sagrat… i el vidre glaçat” Una certa opacitat o potser un “glamour” dissuassori… fan impensable
    que algú gosi preguntar obertament sobre els costos de determinats oferiments culturals i molt menys quina proporció de diners públics els fa possibles. Preguntem poquíssim i tampoc no queda bé que els seus promotors ho divulguin gaire. Som exquisidament discrets tots plegats, no? Com s’explica aquesta refinada manca de curiositat?



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )