Per Lídia Lahuerta
Tulsa + Maria Rodés
Ls 2. Dijous 2 de desembre de 2010
Proper i sincer. Aquests són els adjectius que podrien resumir la meva sensació al concert de Maria Rodés i Tulsa dijous passat a La 2.
Només arribar a la sala vaig trobar un ambient distès on tothom es barrejava amb tothom: promotors, periodistes i fans de les dues noies protagonistes del cartell. Suposo que això ho dóna el fet que no fos un concert massiu, com el de la sala del costat; de fet, és molt agradable trobar de tant en tant joies petites i gaudir-les quan encara no s’han fet molt grans.
Uns minuts abans de les 21.30 va sortir a l’escenari la Maria Rodés, acompanyada de la seva banda, comptant amb tots els músics habituals i regalant-nos en aquesta ocasió amb la col·laboració especial d’una clarinetista en alguns temes, un detall que penso que diu molt en favor de la música en un concert tant de tu a tu. El directe va ser una delícia pels sentits, amb la calidesa i claredat de la veu de la Maria, una veu dolça que contrasta amb les lletres, de vegades iròniques i sempre directes en el missatge. I és que a les seves cançons fins i tots els tarareigs tenen sentit, convertint la veu en instrument per donar protagonisme a la melodia i als nombrosos instruments amb els què la banda sap jugar amb mestria per arrodonir les cançons. I això és el que van fer durant una hora aproximadament, mostrant la preciositat de cada instrument, cada ritme, cada veu, cada xiuxiueig, mentre les cançons es construïen, com a Desastra, on tota la banda anava interpretant i enregistrant les bases rítmiques sense cap so pre-gravat; o permetent al públic participar i formar part de la cançó, com a Nana del agua. Entre les seves composicions, la Maria va fer una versió del Què serà i veient-la allà dalt de l’escenari amb la seva guitarra, em va venir al cap l’Audrey Hepburn cantant Moon River, a la finestra a Breakfast at Tiffany’s.
A Tulsa no els coneixia prèviament i em van sorprendre positivament. No sabria dir per què, però la veu trencada de Miren Iza em va recordar a l’Aurora Beltran, dels ja desapareguts Tahúres Zurdos. El so dels Tulsa em va semblar molt potent, amb gran protagonisme de la bateria, donant caràcter i cos a unes lletres crues on la cantant mostra la seva ànima nua, en molts casos en to metafòric, però també de manera directa, com a Algo ha cambiado para siempre, quan diu “ya no te puedo querer, sólo falta que dejes de doler”.
Amb la subtilesa d’uns acords puntejats o amb tota la força de les onades del Cantàbric, el que és cert és que aquestes noies parlen amb un llenguatge molt proper i tenen moltes coses a dir.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.