Al marge d’un camí, Sanjosex
Bankrobber, 2010
Per Marc Massó
No és el típic recurs literari, un conegut diu que no li agrada Sanjosex perquè a moltes de les seves cançons surt la cançó dins la cançó, allò de “i mentre canto aquesta cançó…”. Jo li dic que no té res de dolent, la sol·lució et transporta a una immediatesa a priori, això ve d'”aquell moment que”. Suposo que l’amic ho relaciona amb un invent dels cantautors pesats. Ell sabrà.
Pensant en els mèrits compositius de Carles Sanjosé, la primera cançó que em ve el cap és “Temps o rellotge” (un bàlsam de soul blanc sobre la pèrdua de passió i el pas del temps) i, després, “Les mitgeres al descobert” (o les bondats del poble enfront de la ciutat amb posat stoner-rock 0’0). N’hi ha d’altres, però parlem millor del present, perquè diria que a aquestes alçades no cal descobrir qui és Sanjosex.
Després de Viva! (2005) i Temps i rellotge (2007), Al marge d’un camí està fet amb la voluntat de fer una parada en el camí, trobar un lloc apartat, buscant deliberadament la calma i l’aïllament necessari per reflexionar sobre la vida, sense donar-se presses, sense pretendre ser res més que un mateix.
El resultat són dotze temes que remeten a licors africans, americans i mediterranis, “jota, rumba, cançó, blues”. Un resultat especialment brillant en les cançons nocturnes: “Futur Incert”, un tros de tema que em fa pensar en American Music Club i, més endavant, “Espai Llunyà”, tema al qual li queda com un anell la companyia de secció de vents tant smooth-soul. Els temes més diürns també tenen els seus moments: la bucòlica “Són instints” té un pont que fa venir al cap el Pau Riba de “Cançó setena en colors” (no només pels cors del Jaume Pla) i “Animal Salvatge” avança en un ritme rumbero i folk que remarca molt bé el moment d’aixecar-se pel matí que descriu. La revifalla en clau salsa laietana de “Techno” o el folk de terreta a “Content i bé” es gaudeixen que és un gust. L’elegància en els arranjaments i la producció de Ricky Faulkner hi tenen força a veure.
Coses incontestables: 1) que Sanjosex s’ha fet seva una marca característica, sobretot identificable per la veu potent i alhora suau que ostenta, però no només; 2) que les bondats de Sanjosex estan també alineades amb la saviesa pop de sensibilitat mediterrània, Sanjosé destaca, per sobre de tot, i sense fer-ne ostentació, en el tracte amb les cordes de nylon; 3) tot i això, estrofes com “Cada dia de la vida / M’aixeco diferent / Ahir estava a la glòria / Avui molt malament” donen vigor al costumisme amb un retrat tendre, per moments auto-irònic, sempre sense pretensions, de les preocupacions -mundanes i existencials- que té un home que està en les mateixa situació que la majoria de gent del seu auditori.
És el millor al·licient d’aquest disc, que certifica la qualitat del que fa Sanjosé a Sanjosex: ser un home normal i corrent que, amb les seves reflexions, va teixint una cançó que ens diu coses properes, que observa el món amb inquietuds franques i ben trempades. I així, ens agrada el to que van agafant tant com, finalment, s’agraeixen els acords.
// MARC MASÓ
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.