Nativa 01. set_02. Marc Lloret
Barceloní de 47 anys. Li agrada parlar de música, la seva vida, i ho fa amb coneixement de causa. No en va, l’actual director artístic del MMVV, que va introduirse a la música gràcies a Brian Auger, treballat en 5 anys de Sputnik, 4 d’Autògrafs i 2 de Baobab. A l’octubre s’estrena una sèrie de sis capítols sobre el flamenc a Catalunya. És un d’aquells crítics musicals que carrega contra els mitjans de comunicació quan valora la salut actual de la música de Barcelona, afirmant que el gran problema està en la absència d’un públic format, curiós i, sobretot, quantiós. Conversar amb Jordi Turtós és un luxe i cada cosa que diu apunta a diverses direccions i convida a obrir noves converses. Això és un breu resum d’una conversa sobre la seva relació amb la música.
Co-director artístic del festival de música popular i tradicional de Vilanova i La Geltrú, ex director del Blues i Ritmes de Badalona, 5 anys al Sputnik, 4 d’Autògrafs, 2 de Baobab…
I ara estic a punt d’estrenar una sèrie del flamenc a Catalunya…
Continues col·laborant regularment a Efeme i al Magazine de La Vanguardia, on la teva columna es seguida per molts lectors
Estic encantat amb això. La columna de La Vanguardia és un lujazo perquè em deixen escriure dels discos que jo em compro, els que m’agraden de veritat. És al·lucinant són més de 800.000 exemplars cada setmana i m’escriu moltíssima gent de tot arreu.
Aquesta varietat d’estils musicals que trobem en els teus projectes professionals a què respòn? T’agrada provar-ho tot? Està en funció del que et proposen?
Es difícil d’explicar però jo diria que he pres un compromís vital amb la música. Jo vaig començar com músic durant els anys setanta i ja llavors volia ser periodista musical. Quan vaig acabar la carrera de periodisme, i encara exercint de músic, vaig cofundar una emisora pirata que va acabar sent RCB i durant nou anys vam fer un dels models d’emisora municipal més interessants pel que fa a la música, amb el Juanjo Zambrano, que ha estat fonamental en la música catalana. Sóc una persona de compromís. I el compromís el tinc amb la música. No tinc una família, tinc molt temps lliure. Tot el temps del món el dedico exclusivament a la música que és la meva passió.
Aquest compromís m’ha portat a tocar tots els fils en el món de la música, perquè em mou la curiositat, la necessitat de saber i sobre tot la d’arribar a entendre algun dia perquè som un país com el que som musicalment parlant. M’agradaria arribar algun dia a trobar les respostes, que no les solucions, a tanta indiferència musical, a tant mal gust general i a tanta falta de curiositat. A mi la música m’ha ensenyat de tot: historia, literatura, filosofia… gairebé tot el que sé. La música és un dels elements informatius, formatius, i educatius més grans. I em pregunto perquè la maltractem tant en el nostre país.
Creus que el planter de grups catalans de pop i rock està a l’alçada i poden ser programats al costat d’artistes internacionals?
Ho crec ara amb més arguments que fa 7 anys. Ara hi ha millors bandes i, sobre tot, perfectament exportables. D’entre les bandes locals destaquen Gallygows, Balago, Élena, Love of Lesbian, Paul Fustér, The Tea Servants, Juliusmonk, Glissando, Aina o Unfinished Simpathy. Ara mateix el nivell és enorme. El gran problema és el públic. El públic s’ha perdut durant els anys 90 en gran part per culpa dels mitjans de comunicació.
Com a programador, crític musical, director de diversos programes musicals de televisió i aficionat a la música, quin diagnòstic fas de la salut musical de la nostra ciutat?
Ara mateix és complicat i fins i tot contradictori. El problema de Barcelona és una mica el problema global: el del públic. Tenim una oferta interessant i molt variada, des de la música electrònica fins a la tradicional, i les sales on poder presentar-se hi són. Particularment penso que ja no existeix el públic, s’hauria de parlar de públics i el repte és el de saber arribar a aquests públics: del rock, del pop de consum, del pop independent, de la música popular i la mestissa… s’ha disgregat tant l’escena musical que han sorgit nous públics. Als anys 90 jo veia que el públic sabia barrejar conceptes, però sembla que això no ha tingut continuitat. I crec que probablement és per culpa dels grans mitjans de comunicació, que s’adrecen a un públic massa marcat o massa condicionat per un marketing molt clar: públic de 15 a 25 anys. En aquesta franja d’edat tens tota la música al teu bast, després oblida-te’n i converteixte en un individu productiu i nosaltres com a indústria ja et proveirem dels recopilatoris de quan tenies 25 anys. De la mateixa manera que una persona de 60 anys va al cinema, al teatre o obre un llibre, hauria de poder anar a un concert i comprar-se un disc de hardcore. No ho hem aconseguit perquè la música l’hem tractada com un producte.
Creus que això te alguna solució? Es poden formar i educar aquests públics?
El conductivisme es horrorós. No sé si hi ha solució. I OT ha acabat de matar la història. Jo crec que quan va morir la ràdio, quan es va deixar de fer ràdio musical i es va converitir en radiofòrmula. Va morir el públic per passar a ser audiència. I, a més, hi ha un altre problema, la premsa gratuïta, que és eL gran error dels últims anys en aquest país. La premsa musical s’ha mort, des del punt de vista generacional. La pràctica del periodisme gratuït, ja no és periodisme, és fanzine. S’ha acabat el periodisme d’investigació, no hi ha articles de fons, les revistes són catàlegs d’entrevistes, concerts i discos. Les revistes musicals son fanzines de luxe. Trobo a faltar publicacions més generalistes on es pugui reflexionar sobre fenomens de masses al costat de fenomens alternatius o independents Operación Triunfo, la pirateria…
Cal analitzar aquests fenomens. OTha fet mal, sobretot, en els nens. Posa en evidència el problema de la música en les escoles. Al nen l’hem castigat amb una flauta a la boca i això és una tortura. Amés els deixem desprotegits devant de la tele i, evidentment, es traguen OT. En aquest programa jo no he vist el talent per enlloc, ni en els professors. És un programa de televisió amb tota la perversió i tota la perversitat que pot tenir un programa de TV en l’any 2002. Todo por la audiencia.
La pirateria és una cosa que han anat cultivant les discogràfiques, ara perjudicades, des de fa molt de temps. No han escoltat les veus que avisaven que el preu del CD era excessivament car o que es podia negociar l’Iva equiparant-lo al dels llibres. Fins que no han vist en un top manta els seus discs no han reaccionat. És un exercici d’hipocresia molt gran, que a més està ocultant la falta de previsió, intel·ligencia, negociació. La indústria ha convertit a la música en un producte. Doncs jo, si trobo el mateix producte més barat me’l compro. En definitiva això es fruit del capitalisme salvatge.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.