Nat 45 jul_08 Víctor Nubla
Potser les coses no canvien pròpiament. Entenc que són els canvis que canvien, que la desaparició d’unes anècdotes(vestigis dels esdeveniments) per donar pas a unes altres crea, i té sentit que ho faci, la sensació de renovació, de novetat. Resulta que les coses (com les persones) no fan res més que esgotar els seus cicles de consistència estructural molecular i es desintegren, però sense que els seus fragments o els líquids resultants contribueixin a l’ecosistema: cada element ha de tornar-se a fabricar, individualment, lluny del lloc que ocuparà.
Fenomenal trajectòria vital que realitzen, per exemple, les cadires de jardí. Així, la metàfora del plàstic és que la plasticitat li permet assolir una forma no orgànica en la mesura que perd la possibilitat de mutar-la, per això, quan la seva vida molecular conclou, es trenca, ho fa quan li toca i sovint, si hi ha més cadires, comprades el mateix dia, al mateix lloc, assistim durant una o dues setmanes al decès massiu, a una apocalipsi del plàstic rígid blanc. Vull dir amb tot això que a les coses rígides no se’ls pot atribuir memòria de forma. Observem que, d’altra banda, el món líquid muta permanentment, llisca per les formes del món sòlid, que tants i tants minuts ha costat d’aixecar, durant mil·lenis, segons els que ho constaten, o ho afirmen. Realment muta? Potser solament cal dir que respón de manera estètica a les exigències de la llei de la gravetat. Hauriem de comportar-nos respectuosament amb els seus particulars motius que té per lliscar, fer els honors a Arquímedes, si cal, i fer possible als dofins sentir-se a gust. S’estengui o es concentri, respón a alguna o a diverses lleis base; igual que la música feta aquí. Obviament, aquesta existeix, ja que atribuïm la seva permanència, d’una manera hereva de l’idea de l’herència, a la capacitat de mutació. Més aviat, però, sobreexisteix. Resisteix, en tot cas. I és molt agraïda. Grans mentalitats vetllen per la seva existència. Ubicu, l’Estat l’aconsella. Ingènua, es deixa portar.
