Nat_36 gen-feb_07 Marta Solé
Teràpia de grup
Vuit músics, més de quaranta instruments, dos llargs, un EP, una gira en marxa, dos espectacles en funcionament, prop de sis anys de vida, un local al Poble Sec, una tarda de desembre. Màgic, encantador, experimental, Fellini, Dagoll Dagom, pop, verbenero, jovial, Kusturica, Manu Chao, Pascal Comelade, Tonino Carotone, Nino Rota, surrealista, eclèctic, original, colorista, Charlie Rivel, bojos, minimalistes, imaginatius, emergent, Almodóvar, Macnamara, Jacques Prévert, dalinià, luthiers del reciclatge, preciosista, folklore, Bola de Nieve, orquestra patafísica, … Tots aquests substantius, noms propis, adjectius i sintagmes nominals apareixen relacionats amb Cabo San Roque en articles de premsa. I encara els sorprèn que els comparin amb… Primus.
O amb grups que ni tan sols coneixen. Tanmateix “de vegades el que diu l’altra gent dóna una visió més objectiva, tot i que moltes vegades no t’hi identifiquis” (Carles). “Si hi fóssim tots i ens demanessis un a un, cadascú tindria una visió molt diferent i destacaria una cosa o una altra” (Laia). Com que no volem remenar al calaix dels substantius, noms propis, adjectius, sintagmes nominals ni d’altres perverses formes d’expressió, seguirem escoltant. “Ja ens hem acostumat a que et vingui gent de llocs molt diferents i que cadascú t’hi posi les seves coses, com ell et veu. Arriben a tu per una o una altra referència” (Ramon). Ja sabem que no tots, però sí molts camins porten a Cabo.
Els seus components es combinen i es recombinen.
Però “ja fa molt de temps que som una formació tancada encara que haguem col·laborat amb Mortimer, amb el col·lectiu Reykjavik per La Caixeta (…) De fet vam començar així, anava afegint-se gent fins que va arribar a un nivell prou elevat de guirigall i de tonalitats diferents que ja no pots gestionar-ne més” (Laia). Cabo San Roque –espectacles de varietats i varietat d’espectacles [sic]– es troben actualment de gira amb el seu segon llarga durada, França Xica (G3G Records, 2005) i els espectacles musicals La Caixeta –estrenat al Grec 2006– i Música a Màquina –presentat al festivalNEO–. No tenim constància que s’hagi escrit una crítica cinematogràfica de cap dels tres, tot i que de La Caixeta s’han publicat algunes ressenyes teatrals.
“Nosaltres diem que fem música” (Laia). “Sí, nosaltres fem música i aquesta és la nostra manera de fer música La Caixeta incorpora un factor visual…” (Roger) “però Cabo també té un factor molt visual. És molt diferent veure-ho que només sentir-ho i d’aquí un efecte molt teatral.” (Laia) No són un grup de teràpia però són músics curats d’espants: “Ens disfressem perquè no som músics realment” (Núria).
Ser membre de Cabo San Roque implica tanta complexitat com ser trapezista o domador de lleons, i no només per la dificultat de posar-se d’acord entre vuit. La seva és una proposta “popular des del moment en què composem tots i que cadascú posa de la seva part. Després això fa que molta gent s’hi pugui identificar. És el que moltes vegades diem, la gent ho veu i diu “tots ho toquen tot, jo també ho podria fer”. (Roger). Tots ho toquen tot i tots composen. Reptes i enfrontaments amb instruments que es poden veure a qualsevol grup i d’altres que només es poden veure i sentir amb Cabo (berra, llaüt de llauna, pianet de raspall de dents, bi-olí de llauna, trombó de dutxa, scalextric, autòmats, rentadores, 7 de ferreteria, etcètera).
“Anar fent cançons amb un ventall tant gran d’instruments no convida a estancar-se ni a l’hora de tocar ni a la de composar.” (Núria). “És molt diferent com t’enfrontes a un sintetitzador quan has tocat tota la vida la guitarra de com ho fa algú que ha estudiat piano tota la vida” (Roger). “Un que no sigui guitarrista professional potser agafa la guitarra malament però després treu un so completament diferent” (Laia). “No només sons, sobretot idees i fer el que puguis amb allò que tens a les mans diferent de tot el que hagis fet”. I no només idees, també principis, “Fugim de la formació fixa perquè això és el que ens dóna llibertat. Després de cinc anys, crec que la llibertat i el joc hi continuen estant” (Pepe) i aprofiten “el bagatge musical anterior, cadascú venia d’un lloc i cadascú hi continua però també ens influïm” (Núria). En tot cas han creat un lloc comú que “és el que hem hagut de buscar i el que seguirem buscant” (Ramon). Un funcionament que porta inevitablement a combinar coneixement i intuïció, cosa que compta amb els seus avantatges: “Haver-te enfrontat a altres instruments només amb la intuïció fa que després aprenguis a passar per la guitarra i no tornar als teus esquemes mentals i a l’escala que coneixes que no et portarà enlloc i llavors a la trompeta, i tornes a passar per la guitarra”. (Roger) “I també va canviant molt el que hem anat fent amb els anys depenent dels interessos i gustos de cadascú i del que ja has fet anteriorment” (Ramon). Està clar, a Cabo San Roque no li agrada repetir-se.
La química, la llibertat, la confiança són paraules que sorgeixen més d’una vegada en els comentaris sobre el procés de creació musical dels vuit que deixen clar les diferències entre les seves discoteques privades i com, en el fons, aquests contrastos els beneficien i enriqueixen la música que toquen plegats.
Cabo San Roque no emet opinions, els seus components de vegades sí. Per aquesta raó acabem burxant en aspectes no estrictament musicals però que sí afecten els músics com la escassetat d’infrastructures, les polítiques culturals o les normatives que afecten les sales de concerts. “Aquí hem començat a fer coses a partir de tenir espai. És molt important tenir espai per fer-les, pots tenir moltes idees però si no tens espai…” (Ramon) “Hem assajat durant anys a cases, als menjadors. La Caixeta no hagués sortit si no hagués existit el local de França Xica”. (Laia). “S’han de generar nous tipus d’equipaments que no existeixen ara, espais on la gent pugui anar a assajar” (Pepe). Això pel que fa als espais de creació, respecte dels d’exhibició les coses es compliquen: “Si es posen unes normatives que només pot complir un determinat tipus de local” (Ramon). Cabo San Roque es disposen a assajar, desconnectem gravadores, fem un tomb ràpid pel local i admirem el darrer instrument- estrella, protagonista del Música a Màquina, un concert per a autòmats i orquestra dirigit per una rentadora. Els podeu sentir i veure amb La Caixeta l’11 i el 25 de gener (Lleida i Olot); el 8 de març amb Música a Màquina (Barcelona) i el 22 del mateix mes amb la gira de França Xica (Brest, França). Que cadascú hi posi els seus adjectius.
Més informació a: www.cabosanroque.com
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.