e Entrevista: Standstill | Nativa
Skip to content


Entrevista: Standstill

Escrit el 01/01/2007 per Andreu Viñas a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

Nat_36 gen-feb_07 Andreu Viñas

Entrevista a Enric Montefusco

Els superherois no existeixen però el relat d’algú que ha estat 10 anys resistint amb enginy infinit a expenses de recursos limitats et fa pensar que sí. Segurament et sonen els Standstill. Tenen la fortuna de no saber fer cap altra cosa que música, verbalitzar-la i escenificar-la en diferents formats. Nativa queda amb l’Enric Montefusco per dibuixar un mapa del que és guanyar-se el sou una nit de dilluns.

Hores després que a Pinochet li donin l’alta definitiva, amb menú de pizza vegetal i Gràcia com a context per a parlar de tot. La setmana en què la nova banda enllesteix a La Capsa un bolo a “les galícies” per a desbordar energia, que és el que saben fer. El seu nou disc [Vivalaguerra, 2006, buena suerte], parla d’emocions i de les guerres implícites en qualsevol relació principalment humana i propera. Estan acostumats a trencar i saltar-se les normes per tirar endavant els seus projectes basats en la premissa d’investigar en tot allò que no s’hagi fet abans. “Sempre des de la humilitat es pot fer complir qualsevol somni”. I això és el que els fa anar més enllà.

Què és el que no es veu a Standstil?
”Romper un silencio así no tiene perdón.”
La furgoneta és fonamental, tant la nova com l’anterior. Portem molts quilòmetres i el dia que falli no sé què farem. El local, ara per fi, després de deu anys, l’hem trobat: estem sols, sona bé, espaiós, llum natural, i a Can Tunis. I el tècnic, Gonçal, òbviament company i amic de batalles. Ens hem posat en situacions complexes i ens ha ajudat en tot el que suposa la logística de la banda. Aporta coses que fan falta en una banda. Tenir un element extern com el Gonçal cohesiona, i això és tan important com la part artística.

Lirisme intencionat… Què o qui el provoca?
“Todo es pasajero”.
Hi ha etapes en què et passen moltes coses i per nosaltres la primera etapa va ser el primer i el segon disc. Moltes coses en poc temps: companyia de teatre i discogràfica. Després d’això vam parar per digerir i això implicava plantejaments diversos. Al disc Standstill va ser la primera vegada que es va plasmar el canvi i d’aquelles intencions s’ha intentat arribar més lluny amb Vivalaguerra. En aquest nou equilibri hem trobat un lloc on tenim la sensació que havíem estat sempre. Han calgut tres anys per arribar on ens trobem còmodes.

Relacions humanes-components-decisions- criba.
“¿Desde cuando alguien es capaz de dar más de doscientos pasos para mí?”
És com que jo no decideixo del que parlo a les cançons, simplement passa, i en aquest cas viure del grup suposa una dedicació molt bèstia. Implica que al final, a l’hora d’expressar-te, el vuitanta per cent és de la relació amb el teu company de grup o amb el teu manager o amb coses que són de la teva vida diària, els meus veïns son els meus companys de grup. La criba entre els que fèiem de la música el nostre motiu per viure i els que no es va fer abans de deixar b-core. Treure el disc amb la nostra pròpia discogràfica ens va fer deixar “curros” per dedicar-nos als enregistrament i les gires. Tots vam dir que sí en aquell moment. Això va suposar una vida més dura. Nòmada, precària, punky. Els supervivents sempre hem anat per sobre de les nostres possibilitats físiques i econòmiques i sempre que el grup ha demanat fer un pas endavant, per molt dur que fos, ho hem fet. Hem anat molt al límit en molts sentits.

Un exemple?
Qüestions sentimentals. Estar mig any fora de casa suposa trobar un equilibri que no tothom pot suportar. I a part, temes merament econòmics. Haver de sobreviure amb molts pocs diners i buscar-te la vida amb “curros” de dies perquè la resta del mes te’n vas de gira. Viure molt al dia i d’això s’aprèn i alhora desgasta. És anar per sobre de les teves possibilitats, cosa que al mercat espanyol té difícil cabuda. No s’aguanta econòmicament. Hem rebaixat les nostres necessitats bàsiques al mínim i ens hem buscat la vida com en àmbits com el teatre, que ens va ajudar econòmicament.

La “carniceria”?
“Toda la ilusión por curiosidad”.
Sí, ara ja fem les nostres pròpies cosetes. La lliçó que vam aprendre d’haver estat amb la companyia de teatre va ser veure el grup des de la distància i adonar-te que ets músic però que podries haver estat actor o dramaturg, que en el fons estàs fent el mateix, amb uns altres mitjans però que tot és aprendre. Si t’interessa, tot està a la teva disposició. I això et serveix per créixer. Vam veure que tocant en directe funcionava la sinergia entre uns actors, uns vídeos i una música i que les tres coses juntes sumaven més que separades. Amb un equilibri posat al servei del dramaturg vam entendre perfectament que la potència que desprenien aquells espectacles donava infinitat de possibilitats per fer coses que no s’havien fet. Va ser descobrir un món nou.

De quina guerra parleu?
“Gírate, que así es la guerra”.
De la personal i del desenvolupament individual. Però també es pot entendre com la de grup de música. Per les dificultats que vam viure en moments difícils. Moments que vam compartir tots però que en el fons no deixaven de ser guerres individuals. Petites i grans adversitats de la vida domèstica. M’interessava, precisament si la guerra té les connotacions que té, fer explícit que la de la que parlo és la dels problemes quan vas a comprar, aixecar-te al matí, o tenir un cap a la feina que es un cabró. Coses de la teva diària, sense grans abstraccions. Una de les coses que intento suggerir és que hi ha molts tipus de guerres, i que també es pot analitzar des de l’òptica de la guerra, una relació de parella o una relació de dos amics, perquè sempre que hi ha una relació hi ha un component de negociació o intercanvi relacionat a algun tipus de conflicte. En el fons d’això tracta el disc. Aquest és el nostre drama, no poder escapar del conflicte, és dur adonar-se que tot el que fem és per suplir una necessitat que tenim.

I la violència que implica qualsevol conflicte?
“Campi qui pugui”.
La intenció del disc no és dir quina actitud has de tenir davant d’això. Simplement s’exposa, i cadascú sabrà el poder que té en les seves relacions i si li compensa actuar o no, però el que tenia ganes de plasmar era això amagat sota la taula que hi ha sempre.

El castellà, ha influït en la sonoritat global de la banda?
”Va, no me jodas…”
Crec que cada idioma té les seves singularitats. La seva fonètica i construccions gramaticals et porten cap a un lloc o cap a un altre. He intentat que les melodies d’aquest disc siguin una exageració de l’entonació en qualsevol conversa. Intento fer més musicals les frases de les converses i jugar amb això. M’influencia més com es parla al carrer. Escoltar, apuntar i escoltar-me que no pas pensar estrictament en la melodia com fan altres grups. Quan parlem estem cantant. Amb el castellà o amb el català, si hagués estat el cas, tinc moltes més eines tant a nivell musical i melòdic com de contingut.

I el procés…
“Un poco de aire”
Normalment els temes parteixen d’uns esbossos de guitarra i veu, com una intenció per apuntar a algun lloc, textura o registre, i a partir d’aquí surten les frases i els temes de les cançons. El que sí és veritat és que a mida que vaig desenvolupant i tirant del fil o del tema d’aquesta situació, les frases es van entonant soles. Si a mi em va bé una melodia per a una part de guitarra, no la diré si no encaixa amb la frase en si mateixa. És un procés que va tot junt.

La gravació…
“Mientras el Universo ronca”
Una de les coses positives de l’autoedició és fer les coses a la nostra manera. Al ser tan perepunyetes, sempre havíem tingut problemes de tot tipus amb els discos anteriors i sempre ens havia quedat aquella sensació de si “i si…” Ens vam proposar que no ens tornaria a passar. Tot i haver d’invertir més temps i diners. Vam triar l’estudi que ens agradava més, Music Lan, el més fort de Catalunya i possiblement d’Espanya o un d’ells, i com que no ens podíem permetre estar dos mesos allà, però alhora la qualitat de l’equip i dels tècnics es tan alta, vam decidir enregistrar allà la base rítmica i tot el que donés temps. Vam enregistrar tots alhora i aïllats en habitacions diferents. Després vam treballar amb en Jordi Mora, enginyer de so, i amb el seu equip portàtil ens vam instal·lar en una casa dos mesos a Montcabrer [Maresme], vam adaptar la casa i vam acabar d’enregistrar i mesclar. La masterització a Sterling Studios. També és una cosa que no havíem fet mai, masteritzar fora, sempre ho havíem fet al mateix estudi on havíem enregistrat els discos, un altre plus important. Jo crec que aquest disc està millor composat, executat, mesclat i masteritzat. El que volíem s’ha complert! Ens hem tornat bojos pel camí -i d’això no n’hem parlat- però ara ja, vist amb el temps, sento que el que volia era això. Escolto el disc anterior i no em passa. I quan el tornis a escoltar ho entendràs.

No us compliqueu massa la vida?
“Por eso te cuidas tan mal…”
M’ho han dit moltes vegades, això que ens compliquem massa la vida i la resposta és que potser ho sembla. Com quan vam decidir cantar en castellà o involucrar-nos en el teatre o autoeditar-nos, i la conclusió és que jo no decideixo arbitràriament. És el que s’ha de fer en el moment que toca i jo no ho veig com una complicació, perquè és el que tu vols fer i el que t’agrada. Al final quan t’expresses també demostres una mica la teva personalitat. Vull dir que cadascú deixa veure el que és en les seves peces. En definitiva, no estar tranquils, no estar quiets.

Projectes futurs…
“Estaría muy bien…”
Volem treure un dvd dels 10 anys d’Standstill pel 2007. Estaria bé després de l’estiu. Ara estem recopilant tota la informació i ho volem començar a muntar a la primavera.

El fareu vosaltres mateixos?
“Y ya hemos llegado al fin de la noche”.
Si, així com jo no he estudiat música i amb el pas dels anys he arribat a les mateixes conclusions. He fet tòniques dominants, subdominants, … Bé, tot el que m’haurien ensenyat en una escola, sense que ningú m’ho hagi dit, he arribat a posar els dits en aquella posició perquè em sonava bé. Doncs de la mateixa manera ho estic fent ara amb el vídeo, és una qüesti. de sensibilitat.
“Assaig-Error. Això sí i això no”. Fins que et familiaritzes amb el mitjà. Sempre he tingut la mateixa intuïció, de vegades estudiar et posa més límits dels que t’obre.



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )