e Entrevista: Xavier Baró | Nativa
Skip to content


Entrevista: Xavier Baró

Escrit el 01/01/2007 per Marçal Lladó a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat_36 gen-feb_07 Marçal lladó

“Espero que d’aquí a 200 anys no es sàpiga qui ha escrit les meves cançons”

Quantes vegades hem sentit els músics reivindicar la plena llibertat artística? I quants pocs l’han aconseguida finalment? Entre aquests darrers m’atreviria a comptar-hi el lleidatà Xavier Baró. Enterrats aquells anys 80 on es va veure immers en l’espiral vital i musical del rock, des de fa una dècada ha trobat la seva pròpia veu. L’ha extreta de les àrides terres de Ponent i del que ha pogut desenterrar d’una tradició musical que l’obsessiona per inexistent. On són les cançons que et parlen des del jo? –es pregunta. Per omplir aquest buit, des de La cançó de l’udol ens ha regalat una colla de discos notables. El darrer es diu Flors de joglaria.


Els discos que has fet des de que vas començar a cantar en català mostren una trajectòria coherent i compacta. Per a tu, quina seria la sorpresa que aporta Flors de joglaria?

Tots els meus discos són bastant diferents l’un de l’altre, començant pel concepte sonor i pel temàtic. Flors de joglaria aporta un so nou, diferent, el so del grup en directe. És un disc basat en la combinació d’orgue, veu i guitarra. La temàtica també és bastant nova. Són vuit cançons que parlen de l’amor, des d’un concepte proper al d’Ausiàs March, i una altra que és una crònica històrica, “La caiguda de Lleida”.

El fet de centrar aquest disc en l’amor ha estat una decisió voluntària o espontània?

En principi és espontani. Quan començo a recollir les cançons per fer un disc em trobo que hi ha una sèrie de cançons que tenen una mateixa temàtica. Les ajunto i n’aparto d’altres. Sempre en tinc moltes més de les necessàries, aquesta vegada en tenia més de vint. Les que més m’emocionaven i em reconfortaven eren aquestes, i com que tenia ja el títol em va semblar que donarien color al disc. A més, l’amor l’havia tractat poc com a concepte.

El nexe entre aquesta temàtica amorosa i “La caiguda de Lleida” on el trobaríem?

En el concepte de joglar. Cada una de les cançons té la paraula flor. Les flors de joglaria són el producte del treball del joglar, i aquí ja em lliga aquesta cançó. Vaig dubtar a l’hora de posar-la al disc, però em va semblar que era un contrast interessant. A més, la cançó tampoc l’havia buscada… Tracta la batalla no com un fet merament cronològic o històric, sinó des del punt de vista de les persones. En l’última estrofa, quan la batalla ja s’ha acabat, pels carrers de Lleida hi queden les persones. Això em connecta amb el sentiment del disc.

A cada disc hi tens aquesta cançó de tipus tradicional, primer va ser el “Romanço d’en Vinaixa”, més tard “Contraban”… T’ho marques com un objectiu?

Una mica sí. A cada disc m’agrada posar-hi alguna cançó bastant tradicional, precisament perquè aquest substrat vull que es mantingui viu i jo vull ser-ne un activista. Necessito que hi hagi un element molt vinculat a la tradició però que a la vegada formi part d’un tot contemporani.

En les notes del disc parlaves del forat negre que tenim en la nostra música popular, la cara fosca del costumari català. L’hem de donar per perduda?

S’ha perdut la cançó que parla a partir del jo. És una cosa que està molt present en les cançons escoceses o irlandeses o nordamericanes, allà s’ha conservat molt. A part de les cançons de festa major i les cançons d’amor, és molt important que un poble rebi el llegat del punt de vista, tant personal com religiós o social. Això aquí s’ha perdut i mai s’ha buscat, no t’hi pots dedicar perquè això suposa enterrar la vida. Inclús el cançoner del Joan Amades és molt light. Jo ho trobo a faltar i per això ho escric jo. Espero que d’aquí a 200 anys no se sàpiga qui ha escrit les meves cançons i formin part del cançoner.

La reflexió que ens falta tot aquest tresor perdut la podries haver fet sense el filtre de Dylan, de Guthrie… de tots els americans que han fet el mateix però al seu país?

No se m’havia acudit pensar-ho. Jo sempre he estat molt lligat a la meva tradició, sempre he tingut la necessitat de buscar enrere. Ara, aquests noms que dius han estat almenys un estímul. Et fa enveja que hi hagi gent absolutament actual com Beck que faci coses basades en el seu folklore i que no són postisses, ja veus que porten un substrat cultural a sobre. I són americans, que després diem que només mengen hamburgueses!

Per què no ha sorgit espontàniament aquest procés a casa nostra?

Aquí et cal una inquietud. Hi ha un misteri que a mi em crida. No m’explica mai res però em va obrint portes. En canvi, els escocesos ja neixen amb això, tenen l’herència i no l’han d’anar a buscar.

Dóna la sensació que saps bastant bé el que estàs buscant, sobretot com a compositor…

Sé per on em moc, això sí. Em moc pel món de la lírica popular, que es basa en un substrat de tradició, però sempre amb un punt d’experimentació poètica. És una reflexió personal i a la vegada universal sobre la sorpresa de viure.

I com a músic?
Ara treballo amb una banda estable, l’Art de Troba. És el so que estava buscant i m’hi trobo molt a gust. Em permet expressar i experimentar. Són músics amb qui tinc una relació molt directa i molt oberta. A més, aquest so pot donar molt de si perquè no està explorat ni en un 25%. No sé si serà la meva banda definitiva però per mi ho podria ser.

En el disc anterior va portar la batuta en Ramon Godes i ara la pren en Víctor Verdú, tot i que estan tots dos allà. A què es deu aquest traspàs de poders?

És molt senzill. En aquest disc he tingut jo l’última paraula, però en Víctor té més protagonisme perquè està treballat tancats en una habitació ell i jo sols, inclús hem fet molts concerts amb aquest format. Les cançons han crescut amb un so d’orgue i guitarra. El so de l’orgue era nou per a mi i m’ha excitat molt, ha donat una textura a  aquest disc que no tenia cap dels altres. Treballem amb el so de l’orgue litúrgic, no utilitzem hammonds ni res d’això. Per a mi, l’orgue és el que hem sentit tota la vida a les esglésies. El hammond és pel jazz.

Les guitarres elèctriques han quedat enrere definitivament?

En aquest disc la toco en un dels temes, “Festa”. Però no la puc utilitzar, les coses han canviat. Tot i que el so elèctric m’agrada molt i em continua interessant. Ara, el format rock ja és una altra cosa. La bateria sí que l’he descartat bastant.

Enyores alguna cosa de l’època de Primavera Negra i dels 80?

Res. El que lamento és haver-la viscut. Per a mi és una època molt dolenta, en molts aspectes. Els anys 80 són els anys de la destrucció d’un pensament, d’una forma autodidacta i artesanal de fer les coses. És el moment en què apareixen els grans depredadors dels negocis.

Ara mateix ets un artista respectadíssim per la crítica. Però a nivell més laboral, com et va en el món de la música? Vendes, bolos, …

Hi ha temporades més bones i més dolentes però no faig massa bolos ni venc massa discos. Temps de destrals es va vendre bastant, es van fer dues edicions i vaig fer més bolos que mai, però no els suficients com per poder tenir una base sobre la que edificar nous projectes amb calma. De totes maneres, procuro dedicar-me a això i no fer massa coses més. Hi ha dies en què te’n canses, però llavors et surt un bolo i t’animes. Però el dia a dia és molt difícil. Com va dir l’Oriol Tranvia, el vàter sempre està ocupat i sempre hi ha el mateix a dintre.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )