Intervenció de Núria Martínez Vernis, al 14è Fòrum Indigestió
L’amor seriós: delicte de perill abstracte, etc.
La part aquosa de la sang i altres líquids animals que resta després de la coagulació es consolida en un ésser ample, que en les seves accions i manera de procedir, dóna importància a les coses; com que la música i la rumorologia són amiquíssimes, com que la barba és un pont de teletransportació i el bigoti un gra, i cal menys pústula, perquè ells no hi tenen res a veure.
Particularment, crec que es tracta d’envellir en el moviment incessant d’allò que es mou en una direcció concreta, que és alhora, l’espesseïment o liquiditat de tot individu, gat o rata sense excepció. L’expulsió que actua tranquil·la, amb aquesta parcel·la de seguretat massiva: “Teu, teu, no ho és mai”, es mostra indiferent. I és que la indiferència és un grau.
És per la interpretació no lleugera ni voluble, que són cadenats, són les ramificacions de la menta, la pensa, i la parla que és adscrita al paper que se li ha atorgat. La gratuïtat hi té poc a veure però sí la voluntat del desbordament que és per exemple el crit.
Amb tot, o res, no voldria propiciar a la jocositat o a la frivolitat en aquesta dissolució, és un transport fluid. És clar, que obra amb reflexió o coneixement, no pas a la lleugera, ni per riure-se’n, tampoc tractant d’enganyar.
Un altre exemple, guanya l’espai del fum, or seria en unes circumstàncies impensables, evidentment. L’evolució no ha dilucidat clarament si treballa abscés o abstracció, si té talent o enumera amor seriós des del 0 o l’1, que permeteu-me dir és una gran diferenciació funcional: cap incapacitat, perquè no hi ha hams que no casin.
_Líquid, líquides, amics, a mitges del poble cartró, tant tant per cent em sembla radical!
El cel obert proporciona l’escalada, la classificació no diu res i en aquell cantó fa florida o podridura, com la història, que volent-ho molt, m’està costant d’explicar. És seriosa la causa i és un misteri el fangar. Cada ésser des-cabell, obtura, obvia la incertesa del diagnòstic, que és total-ment rodó. L’extremitat fa cas del curs fins al dit i el més enllà, de manera conscient, és clar, i s’instal·la la cançó en una mucosa i a la hipòfisi:
Agafo el tren i em perdo,
els que ens perdem paguem menys
i podem mirar per la finestra
molta més estona, molta més estona.
Quan arribem, no és veritat.
Avui el revisor m’ha dit que he d’aportar alguna cosa
que no puc estar assegut
sense contribuir.
He vomitat
he cantat fort
i he fet una conferència sobre el minimalisme blau
i ho he fet en primera persona.
El revisor m’ha fet fora, m’ha fet fora, m’ha fet fora.
Però no ho notat, no he notat, no ho he notat
Feia temps que ningú no em feia res .
M’he deixat endur, sí, portal, i és tant seriós el conducte estret com l’ordre fantàstic dels esdeveniments, que en l’exocervell de cada vila, poble, urbs es vol sòlid. Curt és el moviment però significatiu en la dedicació, i és per amor, continuïtat, per ferum, allò que glopa el mar: una colla de migrats, carn de bullir l’olla, el Pedrolo;
_Amb un sol cagarro, tu ja esmorzes!
_m’importa poc si s’exporta gent.
Som tan a prop d’un ull cec com no cec. I és així, que casa i cosa fan la causa, i cansa, és la gota que fa empal·lidir tot jo o convenció dramàtica. L’isme és comestible, digerible i execrable, la saturació, que absorta humanitat i relativitza la frase: “Lo maté porqué era perro”, “la maté porque era fúcsia”.
És tant bèstia el formol com els líquids del revelat fotogràfic, fixació, caixeta, la petja d’una gravidesa:
Cap el sol, vaig cap al sol
deixo enrere els satèl·lits
el meu vol no el sap ningú
faig la via dels famèlics.
Tinc un urc que em fa orbitar
a la vora dels misteris
em faig gran em faig petit
crec que hem perdut tot el senderi
Bonya nit
Per Indigestió, 2015. _Per la mar salada! demana aigua, home!
Vídeo de la intervenció de Núria Martínez Vernis, al 14è Fòrum Indigestió
Podeu veure el vídeo sencer del Fòrum en aquesta pàgina.
