Fa gairebé un any vam fer una crida buscant col·laboracions per Nativa a l’entorn de la idea de polititzar el malestar. Aquest text respon a aquella proposta.
Buit va esdevenir un espai de trobada per a pensar i crear des dels malestars que ens travessen en primera persona. Fou una iniciativa presa per l’associació Abilis i el Casal de Joves de Can Ricard, que va acollir els encontres. Es va crear un espai per a la detenció dels ritmes productius, per a repensar-nos i cercar alternatives al circuit terapèutic privatitzat.
Partint doncs de les nostres experiències, vàrem reflexionar sobre diverses temàtiques com ara la identitat, les narratives que envolten els malestars, la corporeïtat, les xarxes de suport mutu, el treball, els psicofàrmacs… També ens vam acompanyar de processos creatius i d’altres eines d’expressió per abordar els malestars més enllà de les categories diagnòstiques. D’aquesta manera es va anar teixint una xarxa que vàrem anomenar Buit.
Buscar una definició del malestar és una tasca prou complicada. És més, potser, proposar una resposta tancada pot esdevenir quelcom contraproduent pels cossos que es troben travessats pels mateixos. Podem preguntar-nos, per exemple, si és el mateix patiment el que es desprèn de la impossibilitat de la vida, que el que es desprèn dels que no poder comprar-se un ferrari. És el mateix el que travessa i marca als cossos precaritzats, que el malestar enunciat des de posicions privilegiades? Podem dir que ambdós són malestars? Són les condicions materials un factor clau en la producció de malestars? Com encabir els malestars en un context en què entre d’altres augmenta la seva privatització i responsabilització a través de discursos terapèutics o d’autoajuda, i fins i tot, certs polítics continuen patologitzant les diferències? Són moltes les tensions que travessen la qüestió dels malestars, però tenint-les presents intentarem exposar certs sabers que s’han desprès de les trobades a Buit, perquè tot i la complexitat que suposen els malestars, creiem que hi ha certs punts que acaben trobant-se en els cossos “malalts”. Per tal de contextualitzar des d’on ens situem, primerament descriurem allò que Mark Fisher anomena privatització del malestar. A continuació, ens aproximarem a la noció de malestar i finalment apuntarem a les possibles obertures que es desprenen de la politització i col·lectivització d’aquest.
La privatització dels malestars
Històricament, els mecanismes d’identificació sobre els que s’ha sustentat la gestió dels cossos ha suposat una violència articulada en les dicotomies sa/malalt, capaç/incapaç, normal/anormal… Per altra banda, avui en dia, algunes autores descriuen el model de deute eugenèsic de la gestió dels cossos “malalts” a tall d’excedent de la societat, com residus que d’alguna manera han de ser orientats per a no detenir ni pertorbar uns ritmes i modes de producció concrets. És a dir, que segons aquests modes d’operar, part de la nostra existència esdevé una mercaderia en la circulació capitalista. S’expropia una part del cos via mobilització del mateix i esdevé propietat estatal, si més no, pel que fa a la seva gestió.
Però més enllà d’aquesta qüestió, podem atendre les múltiples dimensions que es despleguen en el nostre quotidià i acaben ancorant-nos en el malestar. Les dicotomies esmentades fa un moment són carregades de violència, perquè produeixen una gradació jeràrquica d’allò desitjable en una vida. És a dir, es divideixen en dues les possibilitats per una vida: o bé ets una persona sana, o bé ets una persona malalta. D’aquesta manera, certs cossos, són marcats com insuficients, mancats i patològics perquè la formació de les concepcions de salut i capacitat, almenys a occident, tampoc han estat quelcom innocent. Amb tot això, podem pensar en els lligams i les dependències d’aquests discursos amb el sistema de producció capitalista, però també amb l’imaginari patriarcal que s’ha anat configurant al voltant del cos sa i capaç. Per no estendre’ns en aquesta qüestió, direm a grans trets que un cos sa s’ha entès com aquell capaç de suportar i reproduir els ritmes de producció capitalista. És a dir, que s’entén com un cos autònom, independent, capaç, normal i robust en comptes d’interdependent, i vulnerable. Quan no s’entra dins d’aquestes categories, s’incita als cossos a què es millorin, que es facin càrrec de la seva vulnerabilitat perquè no són vàlids i, per tant, no són suficients. En aquest sentit, podem entendre la vulnerabilitat com la capacitat que es té per a gestionar una vida i així mateix un factor clau per a la concepció dels malestars. Com veurem, entendre aquesta noció des d’un marc individual, en comptes de col·lectiu té múltiples conseqüències, entre elles la despolitització dels cossos i les violències que els travessen.
Pel que fa al context en què ens trobem, sembla que se’ns disposa un ampli ventall de serveis i productes per a subjectar-nos, i de certa manera, curar-nos. Ara bé, cal tindre en compte que l’accés a aquests recursos també és desigual. No tothom pot permetre’s anar a teràpia quan la salut pública es troba desbordada i els preus dels serveis privats són inassequibles. Només es medicalitza. I què dir-ne de tots els “gurus” que ofereixen solucions a les nostres vides fustigant-nos amb allò que no podem canviar. Amb això ja podem començar a intuir la privatització que ressona amb les transformacions neoliberals. És a dir, allò classificat com malalt és ràpidament capturat per múltiples dispositius, que, per una banda, privatitzen la gestió dels malestars fent a unx responsable i per altra, es dilueixen les violències i relacions de poder que estan operant en la producció del patiment. Com ja ens advertia Fisher:
La privatització de l’estrès és un sistema de captura perfecte, elegant en la brutalitat de la seva eficiència. El capital emmalalteix al treballador, i després les companyies farmacèutiques internacionals li venen drogues perquè se senti millor. Les causes socials i polítiques de l’estrès queden de costat mentre que, el descontent s’individualitza i interioritza… Clar que és més fàcil prescriure una droga a un pacient que efectuar un canvi rotund en l’organització social. Al mateix temps, però existeixen un sense fi d’emprenedors que ofereixen la felicitat ara mateix, en pocs passos. Gent que se sent còmode operant amb la definició de la felicitat i l’autorealització a l’interior de la cultura i que pot vendre aquesta felicitat sense sentir culpa, corroborar i corroborar-se en la ingenuïtat de la persuasió comercial”.
Per tant, podem dir que la privatització del malestar és un procés que opera capturant la producció d’escassetat pròpia del mode de producció capitalista, oferint com béns a consumir dispositius individualitzats per a cobrir aquests forats. De no fer-ho, es responsabilitza a l’individu de les conseqüències que això té, és a dir, si es pateix, és perquè un vol. En aquest pensament sembla que s’entengui el malestar com un invasor del nostre cos, com un estrany que s’ha d’eliminar o fer fora tan aviat com sigui possible.
Què entenem per malestars?
Però si atenem aquesta dimensió de privatització, podem preguntar-nos on queden llavors els malestars. Primer de tot, hem de tindre en compte que aquests sempre han existit i segurament, existeixin sempre. No obstant això, allò que pot variar són els modes en què es produeixen i com ens relacionem amb ells. També trobem important pensar els malestars més enllà d’una lògica causal. En tant que som cossos singulars, amb motxilles i experiències diverses, una mateixa causa no ens afectarà de la mateixa manera a cadascuna. De totes maneres, és cert que hi ha causes i factors que són més determinants que altres, i molts cossos són més susceptibles als malestars per com són inscrits i exposats en la societat. A més, tot i que pugui semblar que el malestar sigui una qüestió que afecta només el cos individual, els modes de producció social i material hi juguen un paper molt important perquè són mecanismes que produeixen les condicions materials en què ens desenvolupem. Encara que aquests processos no apunten a l’individu concret sinó que se centren en la gestió de les poblacions, tendeixen a individualitzar dimensions que també són col·lectives. Per tant, també apunten a la producció de la nostra subjectivitat, a com ens concebem, i a què s’entén per malestar.
En aquest procés s’intenta fins i tot apel·lar exclusivament a falles bioquímiques de l’organisme com a responsables dels malestars, reduint a la biologia allò que ens passa. És cert, com mostren múltiples estudis sobre l’exposició a l’estrès o les depressions cròniques que aquests malestars tenen efectes en la regulació bioquímica del cervell. Però amb aquests, contràriament a quan es responsabilitza a l’individu, el malestar no és només biològic, sinó que sobretot té un component social que produeix les condicions perquè aparegui. D’aquesta manera, al concebre els malestars com la interacció entre els cossos i els mitjans de producció, les barreres entre un interior aïllat i un exterior s’estoven. Com ens han ensenyat les lluites feministes, antiracistes, i descolonials, els nostres cossos són en el camp de guerra. En comptes de situar-nos en dicotomies que descriurien una interioritat del cos aliena als factors exteriors, socials i materials, trobem com partir d’aquests ens permet articular múltiples violències que restaven difoses en el nostre quotidià. I amb això podem preguntar-nos, quins són els cossos que es patologitzen? En aquesta línia, Santiago López Petit comprèn el malestar com quelcom que sempre és social i té moltes manifestacions. Ara bé, totes elles remeten a la impossibilitat de viure, del voler viure, És a dir, que impedeixen que el voler viure s’expandeixi.
Tot i això, com diuen Marta Carmona i Javier Padilla és important diferenciar la tristesa, la vivència de fracàs, del que entenem com depressió clínica. Argumenten que la patologia mental, per ser considerada com a tal, ha de desviar-se de la norma de la seva època. Ara bé, si el fenomen afecta a tota la població, ja no estem parlant d’una patologia sinó d’una altra cosa. Aquestes pensadores, a Malestamos, afirmen que el malestar és com la petjada que deixa sobre els subjectes individuals i col·lectius, la forma de la interacció social, econòmica i política; és la conseqüència lògica del funcionament normal del capitalisme tardà, per tant, pot ser descrit com un sentiment d’època. Però entendre el malestar d’aquesta manera permet despatologitzar certes afectacions perquè poden normalitzar-se. Amb això el que sembla és que encara que els diagnòstics augmentin, la situació es normalitza, quelcom que fa compte d’allò insostenible dels actuals règims de producció. La qüestió del diagnòstic és també molt complexa, i no podem abordar-la aquí, de moment quedem-nos amb què creiem que els malestars se situen més enllà d’aquesta identificació, però no l’exclou.
Per anar tancant aquest punt direm altre cop que una definició tancada dels malestars és quelcom molt complicat. Però si som en certa manera produïts per múltiples dispositius que precaritzen la nostra vida, podem pensar el malestar com l’entre dels nostres cossos i els modes de vida que imperen en el règim de producció actual. Així doncs, sembla situar-se entre la vulnerabilitat produïda i encarnada en els cossos, i la impossibilitat de la gestió de la mateixa més enllà de solucions farmacològiques o privatitzades. Això també podria estendre’s a malestars produïts per situacions traumàtiques. A més, aquí entra una darrera característica de les que vam fer compte a Buiti que creiem que López Petit apunta encertadament: encara que el malestar sigui meu, propi, alhora respon a l’absència d’una presència que insisteix en un nosaltres. És a dir, la normalització del malestar s’observa en la incapacitat d’actuar o de teixir un nosaltres, de fer-nos càrrec col·lectivament d’allò que ens travessa.
Què vol dir polititzar els malestars?
Un cop mapejats alguns dels factors que produeixen malestars com són la privatització, la vulnerabilitat i la impossibilitat de teixir quelcom comú, atendrem el que entenem per politització i col·lectivització dels malestars. Val a dir, que el nostre pensament s’emmarca en una llarga tradició que recorre espais i propostes diverses, Trobem entre d’altres, l’SPK (col·lectiu socialista de pacients), les experiències de Judi Chamberlin, l’associació Abilis i les reflexions d’Espai en Blanc. També cal dir, que ara per ara hi ha diversos col·lectius abordant aquestes qüestions en diferents territoris.
Llavors que entenem per politització dels malestars? Com afirma López Petit, si el malestar social és sempre el propi malestar, hem de connectar amb la interioritat comuna que es produeix amb aquests processos. És a dir, si en comptes de restar ancorades en unes identificacions que ens inscriuen en una posició concreta (malaltes, boges, diagnosticades…), atenem a com aquestes són produïdes, podem apuntar a la dimensió col·lectiva dels malestars, els mitjans de producció que ens porten fins aquí. En altres paraules, per a polititzar el malestar podem desidentificar el que es creu com propi per copsar allò comú que ens travessa, fent polític quelcom que semblava innocu. Per fer-ho, seguint el llegat feminista de la construcció, des de la pràctica, del punt de vista, trobem que espais de trobada en primera persona on puguin ressonar aquestes qüestions i teixir alternatives, poden ser una bona eina per a polititzar els malestars.
Ara bé, la cosa no pot quedar aquí. Una presa de consciència no canvia les coses, però és un bon inici. Per això mateix, la politització també ha d’anar acompanyada d’una socialització tant dels coneixements com de les pràctiques per a l’autogestió col·lectiva dels malestars. És a dir, en comptes de partir només de coneixements tècnics, partir dels coneixements que ens han aportat les nostres experiències per generar uns sabers populars. En altres paraules: necessitem fer del malestar una arma per esdevenir, mentre escapem d’allò que se’ns assigna, hem de trobar armes per combatre-ho col·lectivament, assentant unes bases per crear unes xarxes i uns sabers que es distanciïn de la normativització terapèutica, uns sabers-fent, que parteixin de les experiències en primera persona i no exclusivament de l’estudi clínic dels “experts”.
En definitiva, trobem que per a la politització del malestar necessitem espais per repensar-los en primera persona. No obstant això, no podem restar ancorades en la identitat personal, sinó cercar una mena de desidentificació per fer d’un problema que semblava individual, quelcom comú. Però com hem dit, no podem ancorar-nos només en una crítica, sinó que hem de començar a teixir espais i xarxes per a socialitzar les nostres experiències, les cures, i els sabers que se’n desprenen. Així doncs, hem de veure de quina manera podem sostenir els malestars que ens travessen per transformar allò que els ha produït. Amb això no s’eximeix les responsabilitats de les institucions terapèutiques sinó que les obren a repensar-se i transformar-se per no continuar ancorades en la repetició de les mateixes violències.
1 Ens referim a les autores del llibre Comunismo de la Salut: beatrice Adler-Bolton i Artie Vierkant.
2 Al final de l’article adjuntem bibliografia relacionada amb els temes esboçats en aquest.
3Aquesta qüestió ressona amb l’estigmatització que es fa de la generació de vidre. Eudald Espluga ho descriu encertadament en el seu llibre No siguis tu mateix.
Fanzine elaborat per Abilis, fruït del treball amb Buit
