e Present presó (res és provisional encara que no duri gaire) | Nativa
Skip to content


Present presó (res és provisional encara que no duri gaire)

Escrit el 23/10/2020 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Enlace a la versión en castellano

“Por lo demás, el hombre conoce varios ritmos temporales, y no solamente el tiempo histórico, es decir, el tiempo suyo, la contemporaneidad histórica. Le basta con escuchar buena música, enamorarse, o rezar, para salir del presente histórico y reintegrarse al presente eterno del amor y de la religión.”

Mircea Eliade

L’altre dia el Jordi Oliveras em va fer arribar aquesta cita de Mircea Eliade, que ell havia tret d’un comentari de l’Andrea Soto a FB. D’alguna manera crec que té a veure amb unes notes que vaig gravar amb el telèfon mentre creuava Barcelona a peu, a les vuit del matí, esquivant les ofensives invisibles de covid amagades a cada cantonada.

Algú va deixar escrit, no Eliade, crec que vaig ser jo mateix l’altre dia, que el present és una presó construïda amb barrots invisibles i que aquests barrots invisibles, els anomenem futur. Veig que pels carrers hi ha anuncis d’aquesta sèrie que vaig veure fa poc, Vernon Subutex. I penso en la sèrie i penso que en realitat em va agradar. Si em poso tiquismiquis, segurament podria trobar moltes coses tontes, la majoria, potser, atribuïbles a determinada idiosincràsia francesa que creu està rebentant-t’ho tot quan, en realitat, des del punt de vista caïnita de l’altra costat dels Pirineus, criat entre “berberechos”, cassalla i pel·lícules de l’Ozores, sona més a brometa de minyons escolta; però en tot cas, passat un mes celebro haver-la vist. De fet, hi ha una cosa que la sèrie explica super bé, aquesta sensació que algunes tenim, quan vas pel carrer i el col·loques els auriculars. Intempestiu. Fora de l’actualitat. Lluny d’aquesta estreta i mesquina parcel·la de catifa ruïnosa i bruta que anomenem present.

Penso en tot això ara mateix (això són notes dictades al mòbil mentre camino), després de deixar el Nic al col·legi, és super aviat, al menys super aviat per als meus paràmetres, diguem-ne biomètrics i més quan has estat escrivint la nit abans fins a les tantes, però en tot cas, bé, la pujada amb ell sempre és entretinguda, gloriosa a la nostra manera (encara que ell no ho sàpiga) i la baixada, ja sol, et poses els auriculars i de sobte, pum, ets fora.

I això, ser fora, amb els temps que corren, no es cap bestiesa, a l’altra costat dels barrots invisibles, i és de fet, molt millor que un consol, perquè de fet no és un consol, ja que un consol, d’alguna manera, només serveix per acomodar-te en misèries que tu no has triat, la famosa esperança. En canvi, ser fora, saltar la tanca com quan a l’escola fugíem al bosc durant la llarga interrupció del migdia, les coses prenen un altre aspecte, les finestres grogues de l’aula desapareixen i la cosa ja no va de només passar l’estona. És aquesta sensació de saltar la tanca, posar-te els auriculars pel carrer, que la sèrie explica molt bé. No sé si l’heu vist, el protagonista és algú totalment desubicat, fora del temps, ja no entén com funciona res, de fet la sèrie comença amb el seu desnonament, una gran metàfora, més enllà de la real injustícia social, de perdre fins i tot el lloc en el que vius, des del que parles i estimes; però en canvi, per malament que vagi tot, quan es col·loca els seus auriculars i i reingressa de nou al seu infinit cosmos íntim, totes les mesquineses es difuminen i, en certa manera desapareixen.

Sempre escoltem la mateixa cançó, encara que sigui nova, encara que sigui de fa dos dies, ens passem la vida buscant aquella cançó que ens porta a aquella primera cançó que a més d’obrir-nos els ulls, ens va obrir les orelles i la boca, a tot. I com sempre escoltem la mateixa cançó, aquest posar-se els auriculars i sortir del temps del rellotge, també passa per situar-te en aquell precís moment anterior, en què encara no havies entès, amb tots els seus ets i uts, què vol dir el terme fill de puta, ni la paraula dominació, ni la paraula humiliació, ni la paraula subjugació, ni la paraula control, ni les paraules por a lo real, ni la paraula malaltia.

Et trobes en una mena d’estat diví, segurament uns dels estats més propers a allò que expliquen els sintoistes del camí cap als Déus, de sobte tu, caminant, fusionant-te amb el medi que travesses a peu, amb els auriculars posats al cap, esdevens medi, deixes de ser tu, caminant, no és casualitat que el gran intempestiu pensés i escrivís caminant, Nietzsche, el teu jo es dilueix, senzillament esdevens una cosa que escolta, i en aquest cas el jo escolto no comporta un jo sóc, perquè de fet no ets jo sinó escolta, el Johnny Thunders ara o els Cramps d’aquí uns minuts, sense jos que valguin, així doncs, escolto i per tant no sóc, em dilueixo i m’evaporo i m’extravio per uns carrers que tots i conèixer-los de memòria esdevenen un misteri.

Contemplar les cares a l’inrevés, les ganyotes ignotes, i tots els mecanismes de control que des de fa anys i anys, des que tens parla, se t’administren de forma acurada, disciplinada, simpàticament, amb amabilitat, fuckin’ friendly entourage, a través de la pell i a través de la sang, a través de la televisió i a través dels gestos porucs dels grans, a través de les classes i a través dels caus, i a través del semàfors i a través de les voluntarioses observacions dels teus amics que en la seva correcció formal, potser sense saber-ho t’insulten cada cop que t’anomenen, a través dels semàfors i a través de les cues, a través dels discursos polítics i a través de la coactiva germanor infiltrada, tot això, de sobte, primera cançó, es converteix en el que en realitat és, una solemne estupidesa-parany on només s’hi troben còmodes, on només hi fan carrera, aquells que mai han escoltat una primera cançó, els cucs, enclaustrats dins, sense travessar un medi desconegut a peu, escoltant una meravella com la que jo ara estic escoltant, és a dir, aquest gloriós i sempre nou Born to lose dels Heartbreakers.

Foto de Boris Thaser

 


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Mon1889 says

    M’ha agradat molt l’article. Hi reconec moltes veritats.
    A part que una referència final als Heartbreakers és la cirereta.

    • Ramon says

      Gràcies!! Feia temps que no l’escoltava i va ser com una epifania looser molt saludable. :)



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ramon: Gràcies!! Feia temps que no l’escoltava i va ser com una epifania looser molt saludable. :)
  • Mon1889: M’ha agradat molt l’article. Hi reconec moltes veritats. A part que una referència final als...
  • Rosana: perdón, 7 años
  • Rosana: Han pasado 13 años desde que escribiste tu respuesta a ese articulo y aqui estoy, en Argentina – al...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )