L’altre dia la Jessica Albiach va dir això: “Pensar que el racisme i la xenofòbia és només un problema dels Estats Units és un error. Aquí ho estem vivint, amb la situació dels temporers a Lleida. Hi ha un racisme que és institucional que moltes vegades ve emparat per la llei d’estrangeria”.
Em va semblar formidable que algú amb poder institucional ho tingués tant clar. Ja em veia als miserables hotelers de Lleida emmanillats dins d’una furgoneta dels mossos, tapant-se el rostre, avergonyits, mentre entraven a declarar davant del jutge. Però no, tot això dels hoteleres de Lleida no es resolia denunciant-los, ni acollint-se a l’ordre jurídic espanyol (Ley 62/2003, capítulo III: Medidas para la aplicación del principio de igualdad de trato), la solució era desmuntar l’estàtua de Colón. Una idea que les Cup ja havien portat al plenari de l’ajuntament de Barcelona unes quantes vegades.
La història de Colón mai m’ha interessat gaire. Així que no perdré el temps rehabilitant la seva història, no la conec. Al monument, en canvi, potser pel costum, li tinc més estima. No crec que hi pugi mai. Soc claustrofòbic i com cada dos per tres s’hi queda atrapat un grup de turistes francesos, no m’hi veureu mai dins. El monument, per dir-ho ràpid, forma part de la mateixa operació que va convertir la Ciutadella en Parc, que va erigir l’Arc de Triomf al Passeig de Sant Joan, que va construir el castell dels Tres Dragons, l’umbracle i l`hivernacle: l’exposició Universal de 1888. Tothom sap què són les Exposicions Universals, qui les pagava i per a què, jo mateix n’he escrit en contra, des d’un punt de vista urbanista i social. Però tot i que avui en dia, com a manifestació del nou poder productivo-industrial de la classe burgesa, em semblen obsoletes, xabacanes i, sobretot, un pou d’especulació immobiliària i una carta blanca a la impunitat del poder, no se m’acudiria tirar a terra aquelles petites peces que, justes o injustes en el seu origen, ens han deixat una ciutat més agradable. Per exemple, el Parc de la Ciutadella.
Dit d’un altra manera, l’exposició Universal com a concepte vuitcentista no em treu tant la son com sí me la treu que cada dos per tres reaparegui, ara, segle XXI, un indocumentat (el darrer va ser el Manel Valls), tractant de colar-nos una nova exposició universal, olimpíada o fòrum de les mamarraxades.
Dedicar un monument al “descobridor d’Amèrica” sonaria veritablement absurd si es plantegés ara. Si allò que molesta és la pedra però, caldria obrir una altra mena de debat, més aviat estètic, decidir si volem actuar com un Pol Pot hipsterià i derruir tot monument Beaux-arts vuitcentista, no subjecte al “bon gust del present” i substituir-lo per una altra cara aixafada del Plensa. A mi particularment, el Beaux-Arts revivalista, sigui neogrec, neogòtic o suprapastoret, m’agrada. Per suposat que no participo dels valors que fa 150 anys el van fer néixer, però té un punt d’escenografia kitsch, cartró pedrà, que me’l fa divertit, com el Pont del Bisbe, o el Taller Masriera, aquest magnífic templet anfipròstil, amb capitells corintis al carrer Bailén. Afortunadament però, des de Barthes, Rauschenberg i Jasper Johns, sabem que el significat dels símbols no el posa la forma, sinó el context. I Colón, cal recordar, també és la casa del buitre Buitaker de Gallardo y Mediavilla.
Si la molèstia apunta a la semàntica del monument, si molesta tant el nom de Colón, la solució és encara més fàcil i barata. No cal tocar res. Només canviar-li el nom. De fet, si parlem seriosament, ningú sap quina cara feia aquest Colón. Així que, entre nosaltres, podem dir que és qui vulguem que sigui. Si diem que és el retrat del Pepitu de cal Boya, heroi dels pagesos revoltats de la plana del Llobregat, colarà igual. Un nom perfecte ara que s’ha posat de moda dir que ets pobre encara que els teus pares t’hagin posat cinc pisos per cobrir despeses.
Però si tot i així, no ho veieu clar, podem fer com els Romans, un imperi saludable. Quan tornaven de Grècia amb els vaixells carregats d’estatuària grega, el primer que feien era tallar el cap de les estàtues per a que els compradors, patricis romans adinerats, hi poguessin posar el seu cap. Reciclatge. Dadaisme avant-la-lettre. Pintar-li un bigoti a la Gioconda. Hackejar la ciutat hostil. El mitjà és el missatge. Bravo, els Romans, sempre moderns i pragmàtics! Canvieu-li el cap a l’estàtua. Porteu l’original al MNAC i en el seu lloc, poseu-li set caps, un per cada dia de la setmana. Els dilluns el de l’alcaldesa; els dimarts els d’algun engarjolat per la pàtria; els dimecres, algun migrant exemplar, si és racialitzat, millor, que mengi butifarra i escolti Manel; els dijous algún illetrat del PP (que no es digui que no som plurals, com els debats de TV3); els divendres, el Che Guevara (que no sé que hi pinta, però mola… o potser millor Ho Chi Min, que mola molt mes, apadrina a Yak42 i és més intercultural); els dissabtes, dia especial, un cap rotarori amb dos rostres, una mena de baron Asler Puigdemont-Rahola, per a que els nens puguin jugar a fer punteria mentre entonen l’himne del Barça, i els diumenges, el de l’Antoni Bassas, el nostre Pepitu Grillo o l’Empar Moliner, per allò de la paritat. I arribats aquí, es podria rebatejar com a monument al càncer de Colon, i així, amb els aplaudiments de les vuit de la tarda i els posts conscienciats que fem a facebook, ja hauríem complert amb la institució mèdica, que com tots sabeu, no va mancada de diners, sinó de símbols,
Però ara que ho penso, reinterpretar la salut de ferro romana, potser no us agrada. Potser l’exemple dels Romans tampoc agrada als nostres petits rendistes revolucionaris. I tindran raó. Els Romans eren uns cabronassos. Tenien la tira d’esclaus i els encantaven les tortures. Que li preguntin a Crist… Però què faig jo invocant a Crist? Se me’n va el cap, disculpeu. Tots sabem que Colón i els seus massacraven indis en noms de Crist i la culpa, i és clar, no era dels soldats que mataven ni dels reis que en treien benefici, sinó d’aquell lisèrgic de Natzaret nascut mil cinc-cents anys abans. De fet, si tirem el monument de Colón a terra, ja posats, hauríem de tirar també Sant Pere de Roma i la Catedral del Mar!!! (ara si que m’heu donat un bon argument per cremar aquell llibre i aquella sèrie radicalment indocumentades…)… però enderroquem aleshores, també, el Palau de la Generalitat de Pere Blai, per no respectar la jornada de 40 hores; i també l’Escorial, màxim símbol d’aquella espanyolitat Felipesca que es va ficar les botes a les amèriques… i a cremar, també, però ja mateix, totes les pintures de Velázquez, què feia aquest fill de puta pintant reis?… ei! i no ens oblidem de Montserrat i la Moreneta, perquè ja em direu, la Moreneta, com el Manel Delgado, encara que es faci l’enrotllada i es pinti de negre, en realitat és racista, digui el que digui i faci el que faci, asseguda a la càtedra, frueix dels privilegis del mascle alfa de pell blanca amb deu quinquennis i tribuna als mitjans mainstream… però ja que parlàvem dels cabronassos dels romans, sento la deriva, potser hauríem de renunciar a la parla, al capdavall el nostre català no és més que un llatí mal parlat; no tant mal parlat com l’anglès dels departaments de recerca de totes les universitats de Catalunya, però llatí al capdavall… és a dir, una llengua imperialista, sexista i amb una veu passiva per al passat (+SUM), francament complicada.
Eliminen el nostre llatí mal parlat, la nostra parla i, de retruc, arraseu el pensament. I cremem ja de pas L’Eneida, i aquella marranada del Satiricó on vells impotents es follen amb un pal a nenes i nens menors d’edat. Per cert, aquest maleït Petroni, com no s’ha condemnat públicament tota la seva obra en un acte nostrat al Saló de Cent? Com pot ser que les Cup no li hagin dedicat ni un trist tweet de condemna? Com no hem destruït encara totes les còpies de la versió cinematogràfica de Fellini? En que esteu pensant, polítics? Endavant els zippos!! I cremeu també les pelis de Visconti, que per molt comunista i homosexual que fos, era l’hereu de l’ignominiós llinatge aristocràtic que durant segles va dominar Milà.
Destruïu-ho tot. És necessari que oblidem qui som. Énivrez-vous! Il faut être toujours ivre, tout est là; c’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve. Només oblidant qui som i d’on venim, errors inclosos, continuarem mantenint una corona obsoleta i corrupte; continuarem permeten que les grans fortunes no tributin aquí (sempre i quan diguin “totes les riques us estimem” enlloc de “tots els rics us explotem”); només des de l’oblit permetrem, un cop més, que l’alcalde de torn i els seus anhels de grandesa ens muntin un nou congrés eucarístic i, sobretot, permetrem que, quan arribi una nova pandèmia agreujada o directament provocada per una indústria agroalimentària que ens enverina, pel vil negoci dels aerobusos turístics, el fum de cotxes i creuers, i una seguretat social desballestada, ens creguem que l´única solució és quedar-se tancats a casa amb cinc mascaretes a la pica, que des de l’oblit et creguis que amb això del covid, tu i només tu i el teu despiste amb la mascareta, ets l’únic responsable del col·lapse.
I sobretot: desmunteu el monument a Colon, però no engarjoleu als sis mossos racistes i covards que al gener de 2019 van humiliar, agredir i vexar a un noi del Bages pel simple fet de tenir la pell fosca. Desmunteu el monument a Colon i no porteu als tribunals als llogaters que no accepten equatorians o bolivians. Desmunteu Colón i canvieu de vorera quan s’apropin quatre morenos. Res més fàcil que cremar els símbols quan no hi ha la valentia ni voluntat política per transformar la realitat. És a dir, la política com a impotència servil autocelebrativa. La política com a catequesi, pastorets 3.0.
Sempre he pensat, i cada vegada més, que la gran malaltia del planeta terra es diu racionalisme europeu, una cosa que comença a prendre força al segle XV, i les seves derivades (colonialisme, suprematisme cultural, menyspreu a la diferència…). Però esborrar els rastres del crim en l’àmbit simbòlic, a més de pueril és fer veure que s’ha resolt un problema que, en realitat, encara fa rics a molts. Com aquell pobre arquitecte amic meu, el Pere, que deia que calia no enderrocar la Model per no oblidar que un dia van existir les presons. Flipa. Com si ara, als condemnats se’ls portes a una casa de colònies a la Mola. On viviu? Com diu Joan Martínez Alier, “Al nord, ens hem de penedir del nostre colonialisme i racisme”. Potser més que enderrocar, cal re-significar, contextualitzar, explicar i, sobretot, riure i prendre sana distància, però encara més, construir un altre futur. Per començar, deixar-nos de colons i “fer-nos legalment responsables del canvi climàtic que hem produït amb emissions excessives de CO2.” Per començar, deixar d’espoliar Àfrica (perquè l’espoli no pertany al passat, es practica encara ara); per no parlar de les vergonyoses lleis d’estrangeria o l’infame camp d’extermini en què s’ha convertit el mar mediterrani.
I en tot cas, cal no oblidar que quan enderroquem el que sigui perquè ja no quadra amb els valors pretesament objectius i universals del nostre ara fugaç, qui empari aquest enderroc, finalment, serà una llei, sancionada pel Rei, allò de A todos los que la presente vieren y entendieren. Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado y Yo vengo en sancionar la siguiente ley. No se m’acut major immobilisme servil que demanar permís al rei per enderrocar un símbol monàrquic.
Fabrica extractora de cautxú de Michelin a Indoxina
Ese es mi Ramón!!!
Se me olvidó!!
Y viva Blasito!!!