(Continuació del reportatge “Qui són les laiques de l’islam?”)
Bo (pseudònim), 18 anys
“No et posis tirants, no parlis amb nois, no seguis amb els teus cosins, no seguis amb short davant dels teus parents masculins més grans. Per mi això era normal, però quan tenia dotze anys, un amic meu em va venir a buscar per anar jugar a bàsquet. Era divendres i el meu pare tornava de la mesquita; ens va veure. Em va caure la primera hòstia forta, i llavors va començar la meva doble vida. A casa no poden veure fent política, ni amb nois, ni vestida d’una determinada manera. Des dels quinze anys que formo part d’un grup antifeixista i comunista”.
La Bo té divuit anys i ha acabat primer de batxillerat. Viu fora de Catalunya i em truca des del carrer perquè no la sentin els de casa. Té molts correus electrònics diferents, té les xarxes socials tancades i no agrega cap dels seus familiars ni coneguts de la família. La seva mare va arribar a Andalusia per casar-se amb el seu pare quan tenia l’edat que la seva filla té ara. El marit no la deixava treballar ni estudiar, ni sortir sola de casa; quan es va quedar sense feina, retreia a la dona que treballés: deia que no podia ser, que l’home de la família es quedés a casa. Necessitaven els diners, perquè la mare de la Bo havia tingut tres fills seguits en molt poc temps. Va deixar el marit quan es va adonar que tenia una relació seriosa amb una dona espanyola. “El meu pare només es va casar per continuar el cognom. Va estar amb moltes dones”. La mare es va separar i es va treure el mocador, es va tenyir de fúcsia, es va posar pantalons estrets i va començar a estudiar. Un dia una dona del barri la va veure parlant amb un home i va fer córrer la veu al Marroc: “llavors la meva mare va decidir que havia de tornar a casar-se; el meu padrastre també és conservador. A casa soc molt practicant, reso sempre i no em salto el Ramadan, perquè em posaria en problemes. Per desgràcia la meva mare és analfabeta, però el meu pare sí que sap què és el comunisme i pot descobrir que soc comunista i, per tant, atea”.
Quan li pregunto si creu que la universitat és una via d’independència per les espanyoles de família musulmana practicant es mostra escèptica: una cosina seva té dues carreres i parla moltes llengües, però acabada la segona carrera l’han casat de seguida. “Els meus cosins ja ho deien, això, buscar una dona amb estudis per entretenir-se. Però després la tanquen a casa”. Li pregunto què pensa del feminisme islàmic, si mai s’hi ha sentit propera. Al principi de ficar-se en política pensava que aquesta aproximació islàmica al feminisme era necessària; la militància antifeixista i feminista en diferents espais la va fer canviar d’opinió:
“El feminisme islàmic defensa la repressió d’una dona només pel fet que ha patit el colonialisme, el racisme i l’imperialisme; és el ‘no toquis la seva cultura’. Promocionar una cultura misògina al mateix temps empodera les dones? No ho crec. Com pot ser tolerant, obligar les dones a fer-se proves de virginitat abans de casar-se? Tot i així, em solidaritzo amb les noies que porten hijab. Sé que no puc arrancar-los-el, primer perquè seria fer el que m’han fet a mi, pressionar, i segon perquè seria paternalista, assumir que són tontes. I no puc estar pensant que les meves companyes són tontes, per més que sàpiga que la majoria porten hijab perquè se senten pressionades a portar-lo. Tenia una amiga molt musulmana que ho segueix sent i em deia que me’l posés, em preguntava si no em feia vergonya anar vestida com una occidental […]. Al carrer ets mora, no ets blanca, no ets occidental; però al centre cultural o a la mesquita et retreuen que et comportes com una occidental. Al final no saps on ets, perquè arreu on vas et castren una part de la identitat”.
Hanan Serrouhk i Mimut Hamido
La Hanan va rebutjar el matrimoni quan encara no havia fet quinze anys. Es va escapar de la casa familiar: la volien casar aquí, a Catalunya. La va trobar una guàrdia urbà, de nit, era menor i va ser tutelada fins als divuit; després va sortir del centre. Era la Barcelona del 92. No hi havia recursos de cap tipus per extutelats, i la Hanan va combinar estudis amb treballs nocturns i sociosanitaris. Es va començar a interessar per l’àmbit social, es va adonar que feien falta referents. Referents no tant pel que fa identitat o multiculturalitat sinó en el sentit de tutela. Amb aquest objectiu va fundar l’entitat Punt de Referència, activa encara avui però sense la vinculació de la Hanan, que forma part de GEES, un grup d’estudis sobre dinàmiques sociocomunitàries per prevenir la radicalització. “El que semblava anecdòtic, els matrimonis obligatoris, avui en dia passa més que abans. S’han normalitzat certs discursos i conceptes d’identitat que repercuteixen en els adolescents, que són catalans o espanyols però que els segreguem per ètnia o identitat religiosa. Estem donant un protagonisme a aquesta identitat a l’hora de configurar la societat i les dinàmiques de relació”.
Quan va acabar EGB la Mimut es va quedar a casa dos anys. Als setze anys ella i el seu pare van convèncer la mare i la Mimut va començar el batxillerat nocturn. Tenia disset anys quan va deixar Melilla i va arribar a Màlaga: no volia la vida a la qual estava destinada, matrimoni i maternitat. Es va fugar i ara veu la família un cop l’any, de vacances. No ha reconegut mai el seu ateisme a casa: la seva mare plora quan critica l’islam. “Una professora de física em va dir que m’ajudaria. Em va acollir a casa seva tres mesos i em vaig poder buscar una feina i començar a treballar”. Va acabar el COU i entre feina i feina va començar la carrera de sociologia, però la va haver d’abandonar: combinar els horaris de l’hosteleria amb els estudis era impossible. Tant la Mimut com la Hanan s’oposen de manera rotunda al feminisme islàmic: veuen en ell una farsa ideològica que perjudica les societats i que respon, en última instància, a dinàmiques geopolítiques.
Mimut: Si la teva filla porta mocador i diu que potser arriba tard la deixaràs anar a actes, a xerrades, perquè la teva filla ‘és pura i va a representar l’islam’. La mateixa proposta de sortir la fa una filla sense hijab i els pares li respondran que no, perquè el pare ja no es fia de tu, perquè qui sap si encara ets verge. Els homes que veus no saps si són musulmans; en canvi si veus una noia amb hijab saps que és musulmana. El hijab és una manera de fer visible l’islam als carrers. El hijab no és la nostra cultura. Jo soc rifenya, i el hijab ens va colonitzar als anys vuitanta. La meva àvia portava un mocador que es treia i posava quan volia. La meva mare no portava hijab. Això hagués evolucionat i ara ningú portaria hijab si no fos perquè el hijab va arribar com a influència des de l’Aràbia Saudita. Abans la gent se’n reia i tot, de les qui portaven hijab. Els deien ‘les germanes musulmanes’, en referència als Germans Musulmans. Qui promocionava el hijab eren els germans musulmans. Al Marroc els germans no van calar tant, però als vuitanta hi va haver una onada migratòria de marroquins cap a Alemanya i Bèlgica, i el govern wahhabi va pagar molts diners per construir mesquites a Bèlgica, Alemanya i Holanda: hi enviava imams, com també n’ha enviat a llocs com Salt. El laïcisme ve de la revolució francesa i la Il·lustració. Al Magreb qui estava en contacte amb les idees laiques eren els fills de la classe alta que tornaven d’universitats europees a l’època de Nàsser i Atatürk, que va prohibir el vel a l’escola i ho va prohibir tot; va ser un gran dictador. El problema d’aquest moviment laic que va arribar al Magreb és que no venia de baix a dalt, venia de les classes altes i això el feia inevitablement elitista. I els elitistes es van oblidar del poble: aquí van entrar en joc els Germans Musulmans.
Hanan: Grups com els Germans Musulmans sabien que als seus països d’origen els empresonarien, no podrien normalitzar la seva presència i tindrien problemes de finançament. I van veure en el flux migratori una oportunitat d’internacionalitzar la ideologia, guanyar adeptes i captar fons. Així, a través del factor migratori, a part d’instal·lar-se i de crear xarxes a Europa van aconseguir reconquistar els països àrabs –els Germans Musulmans ho han fet a llocs com ara Algèria; són molt intel·ligents: allà no arriba l’estat arriben ells. Així venen el model islàmic com a ideal i com a més just. Una mica com fan les feministes islàmiques (i com fa Erdogan a Turquia). A Europa el missatge radical de l’islam no s’entén, perquè no se sap res de l’islam. El següent pas és instaurar la llei islàmica i en aquesta trampa està caient Europa: el perill no són els atemptats, són escandalosos però no són el problema. El problema és el nou model social basat en el model islàmic que està creixent als barris (de baixos ingressos).
Mimut: Les feministes islàmiques estan convençudes que són feministes. Són molt mediàtiques, algunes d’elles són converses. On s’ha format el feminisme islàmic? Aquí a Barcelona, el 25 d’octubre del 2005. Ho va fer la Junta Islàmica, on sobretot hi ha converses i musulmanes nascudes aquí o que fa molt de temps que són aquí: per què? Perquè les que han nascut al Magreb saben que no es pot ser feminista i justificar-ho a través de la religió. Reivindiquen que el seu feminisme és religiós perquè es justifica per una revelació de l’arcàngel Gabriel al profeta Mahoma. Et diuen que l’Alcorà és més igualitari que la Bíblia; és com si em dius que tal sèrie és menys sagnant que tal altra. Parlen de més igualtat perquè a l’Alcorà es permet que la dona hereti (i la Bíblia no); tot i així, com a dona heredes ‘la meitat que el teu germà’. S’està creient (i s’ho creu ERC com s’ho creu la CUP o Podemos) que pots justificar el teu feminisme a través d’unes escriptures sagrades. El burkini és una traïció a les dones musulmanes que a països com Algèria, Marroc, Turquia o l’ Iran s’estan deixant la pell i la vida pels seus drets: van a la presó. En definitiva, el feminisme islàmic ven perquè hi ha un gran desconeixement de l’islam.
Hanan: Enfrontar-se a la família i la tradició és complicat. Totes les que planten cara a la inquisició islàmica que està creixent a Europa amb la complicitat dels polítics estan totalment deixades de la mà de tothom: intenten acomodar la pròpia realitat sense córrer grans riscos. Ens afectarà tots, la base dels nostres principis democràtic, el model segons el qual viurem en les pròpies generacions: som conscients de quin és el model davant del qual estem cedint? Sabem quin preu té, per a tota la societat, en un futur no gaire llunyà, la foto folklòrica del polític amb l’imam? La política islàmica està entrant a les administracions i als projectes polítics de diferents grups que tenim al Parlament. Cal començar a revertir aquesta situació i cal debatre seriosament. Debatre no vol dir tenir un discurs xenòfob, vol dir construir un marc comú en el qual tots nosaltres per igual participem. És qüestió de separar el que és la fe musulmana (perquè hi ha gent que necessita tenir fe, sigui jueva, cristiana o budista): tot això és respectable. El que no és respectable és imposar un codi social, moral, polític i d’ordre econòmic que es vol imposar amb el concepte islàmic. Jo em reconec amb certes sensibilitats de la fe musulmana però rebutjo i combato el codi, la inquisició i la política islàmica que creix a Europa.
Un grup de WhatsApp per laiques
La Nira i la seva amiga X (noms falsos) tenen dinou anys. Es van conèixer a través d’un grup de WhatsApp amb altres noies i dones espanyoles que es troben en la mateixa situació, com la Bo o com la Noa. Tot i que tenen edats diferents i no viuen a les mateixes localitats, algunes s’han trobat per compartir experiències i s’han fet amigues. Totes dues estudien, dret i disseny respectivament. Les xarxes socials han suposat una via d’escapament per elles. X és filla d’un imam i una netejadora. La seva mare no porta vel i treballa des d’abans de conèixer al seu marit. X, com la seva mare, no porta el vel, però a casa només té faldilles llargues i mitges negres: porta tirants gruixuts i pantalons llargs. La Nira porta uns pantalons amples i llargs i una jaqueta a la bossa i s’ho posa quan s’acosta a casa seva. La Nira és filla d’un manobre i una mestressa de casa. “M’han fet xantatge emocional amb el tema del hijab, a casa, però saben que no me’l poden imposar perquè si ho fan serà contraproduent”; el pare de la X també ho va intentar de manera amable, li deia que si se’l posava estaria molt bonica, però com que la seva mare no el porta no va poder obligar-la.
La mare de la Nira porta el hijab des que es va casar. “La meva germana gran també el porta des d’abans de casar-se; la meva germana mitjana i jo som les úniques que no el portem. La religió ve en moments en què un està sol, en la desesperació. La meva germana va arribar aquí d’adolescent i va ser complicat, per ella. Tenia unes amigues que també eren molt religioses i es va incorporar al seu grup. Vaig fingir el Ramadan, a casa”. Quan va anar al Marroc, la Nira s’hi va trobar estranya. És vegetariana i ningú ho tenia en compte; no podia sortir a passejar, tancada a casa. La X i ella m’expliquen que la realitat del Marroc és diversa: Casablanca és una ciutat molt més permissiva i laxa que els seus pobles rifenys d’origen. La gent de Casablanca pot viure un islam més permissiu. També fan una distinció entre les occidentals laiques o converses a l’islam que viatgen al Marroc i les nord-africanes, perquè les normes són menys estrictes amb les que no són autòctones: “el cos de la dona ha d’estar tapat, fins i tot a casa per respecte al meu pare i al meu cunyat. Se suposa que has d’estar avergonyida del propi cos: als sis anys ja no em deixaven portar faldilla. Per això el feminisme islàmic em sembla contradictori. Fa una neteja a l’islam, el ven com una religió progressista. Agafa la religió i renovar-la per fer que a la gent li agradi i accepti”.
X ha tingut diverses parelles, algunes femenines. Amb les noies era més fàcil, perquè les podia convidar a la seva habitació i dir a la família que eren amigues. La Nira ha tingut un amant musulmà que li retreia la laïcitat. Tan l’una com l’altra tenien cites amb la por que les descobrís el pare.
“El pare és l’imam de la mesquita del barri, però a casa hi ha alcohol, li ha posat les banyes a la meva mare, ha anat de putes. Els meus pares han fumat de tot (la meva mare inclosa), però el meu pare llegeix l’Alcorà tot el dia i fa classes de religió a la mesquita: la gent creu que és molt piu. Una vegada em va veure amb una faldilla sense mitges; em vaig haver d’aguantar el riure, perquè com que se suposa que les accions dels fills també condemnen els pares el meu pare em va dir que per culpa de la meva faldilla sense mitges ell aniria a l’infern. Si va a l’infern serà per culpa de la meva faldilla, no per haver anat de putes! Sempre utilitzen el xantatge emocional.
— Heu tingut mai fe?
Nira: Jo abans tenia fe. Però mai no vaig resar realment fins que vaig entrar a la fase de negació. Vaig pensar que Déu no existia i em vaig espantar i vaig començar a resar fins que em vaig adonar que no podia seguir amb l’autoengany. El meu qüestionament va néixer de les classes de filosofia i d’una amiga meva que jo ja veia que anava per un altre camí i que em va confessar que no creia.
X: La fe l’he viscut només una vegada a la vida i va ser amb molta por. De petita em prenia la religió com un joc divertit, només seguia els meus pares. Fins als deu anys. Em va passar una cosa molt traumàtica i vaig pensar: si Déu existeix jo aniré a l’infern, no tinc escapatòria. [La X no en dona cap detall, però la seva ‘història traumàtica’ implica un major d’edat i un assetjament o un abús sexual; n’ha parlat amb psicòlegs]. Estava segura que era culpa meva i que aniria a l’infern i em vaig espantar molt, tenia molta ansietat. No sé com, un dia vaig perdre el sentiment de culpa: vaig deixar de creure el que havia cregut.
Nira: Deixar de ser musulmana és un alliberament, perquè vius en un estat constant de culpabilització, de ser mala musulmana. El primer noi amb qui vaig estar, musulmà, em culpabilitzava per no creure però en canvi ell fumava el que volia, bevia, parlava amb noies, i res de tot això no el feia sentir culpable. Ell quan em bevia una cervesa em deia: “segur que ho fas per cridar l’atenció”.
X: Et diuen exagerada, o que menteixes. I quan parles et salten amb l’excusa de la xenofòbia, que és real, però que en part utilitzen per fer-nos callar. Nosaltres critiquem l’islam, no els musulmans com a individus: critiquem una ideologia.
La Nira i la X coincideixen en què les prohibicions del burkini, el hijab, el burka o el menjar halal serien contraproduents: la seva línia vermella és el hijab a nenes. Si les polítiques públiques depenguessin d’elles, invertirien en espais i ajuda per les dones que volen deixar la religió.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.