Skip to content


Qui són les laiques de l’islam? (I)

Escrit el 28/07/2019 per Júlia Bacardit a la categoria REPORTATGES.
Tags:

Algunes de les prohibicions de les nenes i dones crescudes en llars on se segueix la pauta islàmica són: no parlar amb nois, tapar el cos davant dels parents a casa, sortir de casa vigilada o no poder sortir-ne si no és per anar a la biblioteca, guardar silenci forçat sobre la pròpia manca de fe, comportar-se com una dona casta davant de la comunitat. En alguns casos, es veuen empeses a casar-se, i si les famílies ho troben convenient se’ls fan proves de virginitat prèvies.

No totes les famílies són iguals ni totes les noies reaccionen a les normes de la mateixa manera. Els últims anys, la premsa catalana i espanyola ha donat veu a musulmanes practicants que opten per portar el vel i reivindicar-lo com una peça d’alliberament personal i d’identificació amb la cultura pròpia. Aquesta línia ideològica s’ha batejat com a feminisme islàmic, que defensa que l’islam és una religió que advoca pels drets i la igualtat de les dones.

En contraposició amb la interpretació de la religió que fa el feminisme islàmic, les dones i noies que entrevisto són laiques i viuen o han viscut i fugit de llars religioses. La meitat són anònimes, i totes defensen que la seva identitat com a catalanes o espanyoles d’arrels nord africanes no ha de passar per unes tradicions que consideren misògines. Algunes d’elles són activistes del laïcisme, com és el cas de la Mimut Hamido, la Násara i la Hanan Serrouhk; d’altres també laiques, com la Laila, defensen que la solidaritat amb les hijabis occidentals és necessària. Entre elles i la seva laïcitat s’imposen entrebancs com la pressió de la comunitat en la diàspora, el vincle fort amb la família i en alguns casos la connexió emocional amb l’islam heretat que els dificulta allunyar-se’n de manera definitiva. Com explica la Mimut, a banda de ser una religió l’islam també és una pauta a l’hora de fer coses tan quotidianes com netejar-se. Entre el rebuig de la comunitat d’origen i les acusacions d’islamofòbia o la indiferència de les institucions i sovint també de l’esquerra, les laiques de l’islam reclamen un espai des d’on parlar. Aquest espai ha d’existir al marge de la dreta i l’ultradreta, que aprofiten la seva visió contrària a les imposicions religioses que viuen o han viscut per justificar la xenofòbia contra el conjunt de persones d’origen musulmà a Espanya.

Nao, 21 anys

La Nao té vint-i-un anys i ha crescut a Espanya. És d’origen marroquí i família musulmana. Abans de marxar de casa els seus pares va passar per dues proves de virginitat, una d’elles a l’estat espanyol.

“Em van fer una prova de virginitat als catorze anys perquè la meva mare dubtava: m’havia vist parlar amb nois. L’altra va ser perquè em vaig prometre i la família del promès va demanar-la. Per què em vaig prometre? Perquè a casa em deien que ja m’estava desviant del camí i que calia casar-me. Em van prometre al Marroc i quan vaig tornar a Espanya em van dir que sis mesos més tard hi hauria casament. Llavors vaig començar a pensar com marxar de casa, perquè jo no treballava, estudiava a la universitat però vivia amb els meus pares i depenia de la meva família. Tampoc no havia treballat mai. És tot molt recent i va ser complicat. Perquè els meus pares no notessin que me n’anava jo cada dia agafava una peça de roba i la portava a casa d’una amiga, i així cada dia a poc a poc. I l’últim dia em vaig endur una motxilla i vaig anar a casa l’amiga, vaig posar tota la roba a la motxilla i me’n vaig anar. Eren les vuit del matí el dia que vaig marxar de casa meva i mai més no vaig tornar-hi. Els vaig deixar una carta, això sí, però vaig agafar un autobús en direcció a Barcelona i quan ja era al bus vaig trencar la targeta SIM del meu mòbil”.

A Barcelona va buscar psicòlegs i altres professionals, perquè a casa la seva família era víctima de violència domèstica. “A poc a poc organitzacions feministes em van donar un lloc on viure; vaig anar a parar a una casa okupa feminista no-mixta, al Clot. Vaig trobar feina i vaig poder llogar una habitació aquí a Barcelona, però a finals d’agost vaig tornar a França perquè vull seguir estudiant i allà tinc beques i moltes més facilitats que aquí”. Li pregunto si li puc fer fotografies, li dic que no cal que sigui a la cara, si no vol. Em diu que li és igual. El seu tiet la va anar a busca un dia, a França. Volia endur-se-la de nou a la casa familiar: no ho va aconseguir.

Feminista del Sàhara, futura jutgessa espanyola

“Soc profundament laica, perquè només des de la laïcitat és possible exigir justícia. Un sistema laic seria l’única via d’aixecar els països àrabs i d’impedir que s’expropiïn els nostres recursos naturals i exigir drets sense haver de neutralitzar-los amb la religió”.

La Násara estudia tercer de dret i vol ser jutgessa. Va néixer al Sàhara i va créixer a Fuerteventura tutoritzada pel seu tiet imam. Va arribar a Espanya sola, dels 11 als 12 anys va viure amb uns pares adoptius. Quan la seva mare va emigrar la Násara va passar d’una família acomodada d’Astúries a compartir una casa de de 30 metres quadrats amb la mare, la tieta, el tiet polígam i tres germans. Als quinze anys cuidava els seus germans i anava a Càritas a buscar roba. “Havíem arribat a menjar pa dur, perquè no teníem res més per menjar”. Als setze volia estudiar medicina, i als vint-i-tres va veure que havia de decidir entre la seva família o el seu futur. Va escollir el seu futur. Treballava de matí, estudiava a la tarda, tornava a treballar a la nit. Així va fer el batxillerat i va treure una de les millors notes de Cadis. Manté el blog ‘No nos taparan’, on parla de temes com la poligàmia o el hijab.

“El meu tiet imam era bastant radical, tot i que n’hi ha que ho són més. Cada nit apreníem l’Alcorà, però com que jo no era la seva filla no podia exigir-me gaires coses. ‘Quan et posaràs el hijab? Quan et vingui la regla hauràs de posar-te’l’, em deia. Què significa el hijab? Que soc un ésser impur i que per ser un ésser impur me l’he de posar —per no provocar pensaments impurs a l’home. I també significa castedat, significa dir a la societat que si no estic casada soc verge i que si estic casada soc fidel al meu marit. Les que se’l posen per elecció només que un sol home sigui a la sala ja no se’l treuen. L’elecció de posar-te’l és relativa: si ta mare, ta cosina, ta tieta i totes les dones de la família el porten de manera implícita t’obliguen a dur-lo, la teva finalitat és el hijab. El hijab és un consentiment, i no en tot consentiment hi ha desig: del consentiment al desig hi ha una bona diferència. A Espanya moltes noies viuen una doble vida, si estan amb la família es posen el vel i quan surten de l’entorn familiar se’l treuen; tenen les xarxes socials tancades perquè els seus no s’assabentin que porten una vida occidental.

El tiet imam de la Násara controlava on anava. Davant d’ell duia una camisa llarga que es treia quan ell no hi era. Una vegada li va buidar un gerro d’aigua a la cara per escoltar música. Estava prohibit escoltar música, veure els Simpson, veure una pel·lícula on hi hagués petons, posar-se perfum. Va començar a llegir sobre filosofia i religió. “Res no encaixava. Em vaig adonar que tot era una mentida i que jo vivia en una mentida”. Tot i així, d’entrada la Násara es va interessar pel feminisme islàmic. Explica que ha patit molta xenofòbia i que el missatge antirracista i empoderador li era atractiu, però es va adonar que les companyes es feien sempre les mateixes preguntes. Es va cansar de recordar la història d’opressió racista i de la culpabilització a les dones blanques pel fet de ser blanques.

“Blanques i racialitzades podem unir-nos, deixem de veure’ns com a opressores i oprimides, burgeses i pobres. És cert que les opressions són diferents, la interseccionalitat existeix, però l’arrel sempre és la mateixa: masclisme, misogínia, sistema patriarcal […] Fora d’Occident qui defensa el vel és l’extrema dreta islàmica, que és molt més salvatge, autoritària i perillosa que l’extrema dreta d’aquí. Allà no et pregunten, primer et tallen el coll. Aquest és el problema. Hem d’aguantar que l’extrema dreta o la dreta occidental s’aprofiti del nostre discurs i hem d’aguantar que l’esquerra ens digui islamòfobes. No es pot titllar d’islamòfob a tothom que intenta criticar l’islam. Quan les feministes diuen ‘fora rosaris dels nostres ovaris’ estan sent cristianòfobes? […] T’agradaria que et demanessin de forma implícita o explícita que et cobrissis els cabells? No; t’agradaria sentir-te impura pel mer fet de ser dona? No. T’agradaria patir la poligàmia? No; t’agradaria que et diguessin com de pecadora ets per ensenyar el braç? Que et diguessin puta constantment per ensenyar els cabells? No. El que no vols per tu no ho vulguis per les altres”.

Laila, 21 anys

“Jo era molt devota. A casa socialitzem en entorns musulmans ortodoxos, però mai no em van dir que practiqués. A les meves germanes sí que se’ls deia de resar, però jo era la més petita i em van donar més llibertat. Tot i així vaig començar-me a interessar per la religió i m’hi vaig lligar moltíssim: resava cinc vegades al dia (fins i tot més!) i feia el Ramadan, però no em posava el vel. Fins al dia que vaig decidir que era atea jo feia el Ramadan i resava, tot i que em sentia una musulmana laica. Ara no crec en Déu. Un dia em vaig adonar que resava sense creure de debò en el que estava fent, però jo continuava practicant. És estrany, una persona atea practicant. Ara ja no practico, però practicar m’agradava. La meva família sap que no practico, però el que no saben és que ja no soc musulmana. És un problema complicat i se’n parla poc, però als entorns de famílies musulmanes els fills ateus ho tenen difícil: no poden dir que rebutgen la seva religió perquè això implica el rebuig absolut de la família”.

La Laila estudia Filosofia i Ciències polítiques a la UPF i és de Badalona. No té problema en donar el seu nom real, però no vol que li faci fotos perquè cada any viatja a Palestina i a l’aeroport li podrien posar traves. Creu que el feminisme és laic per antonomàsia. Per ella el hijab no pot ser alliberador perquè té un simbolisme molt lligat a la religió i difícil de resignificar: el de no seduir els homes. “No sé si podem treure-li el significat patriarcal com s’ha fet amb les sabates de taló o el maquillatge, allò de ‘em maquillo per mi, perquè em veig bonica’. La significació del hijab és més difícil que això; però el turbant o la shaila, que no són vels tan estigmatitzats, crec que sí que poden arribar a ser reivindicatius amb la situació de la dona. La henna, per exemple, només se la posen les dones, i és un símbol de reivindicació cultural femenina”. D’entrada la Laila també es va interessar pel feminisme islàmic. Però a diferència de la resta té una visió menys radical pel que fa la relació amb les occidentals que porten i reivindiquen el hijab com a feminista. “Cap dona està exempta d’actituds masclistes. Per sororitat no els recriminaré actituds masclistes, perquè l’enemic és un altre -les teocràcies islàmiques, per exemple. Cal poder ser molt crítiques amb les teocràcies islàmiques i el significat originari, patriarcal i masclista del hijab i alhora sentir com a companyes les dones que porten el hijab a Europa, no detestar el fet que se’ls doni un altaveu”.

De vegades la Laila es posa la shaila, el vel que només cobreix part dels cabells. Se’l posa per reivindicar la seva identitat, per contrarestar els comentaris que li feien a escola, ‘tu ets espanyola, tu no has de portar el vel’: “M’hi he trobat sempre que he intentat intervenir davant de persones xenòfobes i que m’han respost ‘tu no ets com ells, has nascut aquí’; llavors tinc l’instint de reafirmar-me i dir que jo també soc com elles, jo també em puc posar el vel i també me’l poso”. Això no li impedeix parlar del control social que comporta el fet de créixer prop de la comunitat musulmana migrada en una ciutat com Badalona, i explica que les pressions sobre les noies com ella són a tres bandes: “La comunitat musulmana funciona amb el que en el nostra argot és la haram Police, familiars i gent que no coneixes que t’empaiten per veure si tens actituds de bona musulmana. Aquesta comunitat musulmana conservadora ens oprimeix; després tenim persones islamòfobes, que normalment són de dreta o d’ultradreta però que de vegades també són pretesament d’esquerres que només recorden la crítica que s’ha de fer de la religió quan es tracta de l’islam; en tercer lloc hi ha una esquerra que per por a caure en la xenofòbia o la islamofòbia acaba prenent posicions relativistes”.

 

El reportatge continua a Qui són les laiques de l’islam? (II)


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...
  • Lola: Totalment identificada,9anys de cansament i es casa vida social. Moltes gràcies.
  • Bianca: Propongo que nos juntemos!
  • Monica: Uff como la verdad te hace daño!!! Superrrr

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )