En el cas Palau plana (com en el cas Pujol) l’ombra de la traïció a l’honorabilitat de la institució i els personatges protagonistes. Honorabilitat que es construeix confessió rere confessió, sobre la impossibilitat de la deshonestedat dels representants de la més “alta” cultura del país. S’esquinça una icona, perd l’aura i de cop queda transformada en un meme d’allò més banal.
El dimecres 8 de Març Millet i Gemma Montull declaren a la ciutat de la justícia (presumptament adjudicada irregularment a través del Palau de la Música)… i hi arribo agafant l’L9 (presumptament adjudicada irregularment a través del Palau de la Música… també).
Jo el que sento és la fascinació de qui s’apropa a una situació històrica: participo d’un 5-0 en un Barça -Madrid, sóc Forrest Gump traient el cap darrere de Kennedy. El meu pare és a casa enxufat al 324 en directe, expectant, per la confessió i per comprovar que no l’enganyo apareixent en un pla general.
No sortiré a la tele i el diumenge el meu pare em demanarà la llibreta amb els dibuixos com si no es fiés d’un informe de notes verbal:
– Que sí Papa, que el tenia a tres metres.
– On? A la sala?
– Que sí, que érem al darrere, jo i els periodistes, hi havia gent de tv3 i tot
(Això de destacar a TV3 com aval, em funciona).
– I com estava ell?
– El Millet? Oh, responia amb una tranquil·litat i un cinisme admirables. Va recordar a l’inici que es vell i té necessitat de pixar sovint. Per la resta, jo el vaig veure molt relaxat.
La seva confessió va ser com participar de la renyina d’una mestra a un nen amb la cara tacada de xocolata que vol fer-li creure que no s’ha menjat la xocolatina a classe.
– Ja ho vaig veure, tot era “no lo recuerdo”, quins collons.
Em vaig divertir molt mentre parlava el Millet! I per les reaccions dels altres a la sala, crec que també ho gaudien. El Millet era tant insolent contestant que fins i tot el fiscal es permetia alguna ironia…
… Això fins que va seure la Gemma Montull a la taula dels acusats. Va sortir aferrada al folder d’oficina com si fos un osset de peluix i es va posar a plorar. De cop, tot l’ambient es va tornar mes dens, més “intens”.
¡LAGRIMAS DE COCODRILO ES LO QUE TIENE ESA DE BLANDA! –entra ma mare a la conversa indignadísima des de la cuina-. De estas “que no saben nada, que no se enteran, que mira, uy, soy tonta y me coloca mi padre y cobro“ –tot això ho diu possant veuetes dramàtiques– no te creas una palabra, eh, ¡que ahora todas tienen mala memoria!
De fet, una mica de raó sí que la té la meva mare. La Montull es va dedicar a corroborar tot allò que li recordava el Fiscal, aportant més dades si calia. La filla només semblava afectar-se quan es referia al dolor familiar i al judici de la gent que l’ha tractat com si ella hagués robat diners personalment. Potser no ho va fer… però sí que era coneixedora de l’estructura de finançament paternal i de les relacions de tot plegat amb Convergència, segons va declarar. Tal i com faria un perfecte Eichmann, va confirmar que es va dedicar a mirar cap a una altra banda, no preguntar-se gaire coses i anar fent.
La banalitat de la corrupció. Aquí és on comença a prendre forma la importància de l’sfumatto per a entendre la imatge de tot plegat.
La corrupció funciona en aquesta imatge com una figura amb trastorn histriònic de la personalitat: ens reclama l’atenció i és tan aguda que passem per alt les regions i genealogies que l’han anat gestant. Fixem-nos en l’sfumatto que deixa al darrere:
Detall número #1: Sou idiotes, “NOSALTRES” som més llestos.
Durant el judici em varen desarmar tres o quatre moments en que la descaradura de les confessions em confirmava que la colla del Palau actuava amb una prepotència ofensiva per a les pringades que paguem les multes.
No vaig tenir temps de dibuixar la descripció que va fer el fiscal de la inspecció d’hisenda al Palau perquè em va capturar com una sitcom judicial.
Es veu que en entrar al despatx de la directora econòmica en targeta, aka Gemma Montull, la van enxampar “in fraganti” copiant arxius en un pendrive a corre-cuita. Es més, el va treure de cop de l’ordinador (arriscant-se a “no quitar el hardware de forma segura”) i va fer veure que no ho estava fent. Ridícul. El fiscal va recordar aquesta escena un altre cop com qui renya un nen.
Més o menys així:
– ¿Recuerda ese momento? Lo digo porque ese día también estaba yo por allí. Y la ví con el pendrive, recuerda que usted intentó esconder a los allí presentes ese pendrive, ¿no es cierto?
– Sí, lo recuerdo.
– ¿Y reconoce entonces estos archivos, dentro de la carpeta “los vikingos”?
– Sí, hicimos esos documentos porque sabíamos que venía la inspección y estuvimos falseando facturas y conceptos para poder justificar los gastos.
ESPERA-ESPERA, POSEM EL PAUSE: “Si hacienda somos todos”… ¿los vikingos somos todos? El que deia fa unes línies, una descaradura sagnant.
La seguretat que dóna el poder de sentir-se impune, d’actuar sota la normalitat habitual en aquestes alçades d’institució “impol·luta”. Si tothom ho fa, si ja es feia abans, no ens passarà pas res. “Caram! -Deuen pensar- Ens ho deuen els catalans! Nosaltres hem salvat el Palau! L’hem convertit en un negoci rentable! Fa quatre dies ens l’embargava el banc! Total que ens podem prendre als d’hisenda i als catalans en conyeta.” Els vikingos… té gràcia. Hem de riure per no plorar. D’aquells saquejadors, aquests pirates.
Detall número #2: L’exèrcit en negre.
En diverses ocasions el Millet es referia a “los jubilados” com un grup de gent nombrós que estava pel Palau igual que hi son les nimfes modernistes… “No, eso eran los jubilados.”
Poc a poc em vaig anar fent la idea que el que allí s’estava parlant, de vegades més literalment que d’altres, no era pas de visites de l’IMSERSO si no del personal que cobrava en negre. Es a dir, alguns professors de l’orfeó o cantaires que cobraven “en efectiu” el sou. De fet, no tinc clar si eren tots jubilats o algun tenia el carnet jove, perquè els embolics del judici son inescrutables.
Aclapara el que el Millet estava declarant, diria que fins i tot sorprès de comprovar l’anormalitat de la situació (o ho feia veure), no era pas tant que tinguessin despeses en negre… si no que ÉS NORMAL, HABITUAL, que aquesta gent de la cultura (de la musica en concret) cobrin en negre. Fins i tot en una entitat com el Palau.
Els músics tenen unes vides professionals amb tants matisos… que mira, és més fàcil donar la pasta en efectiu i uns entrepans, que des d’en Domènech i Muntaner s’ha fet així i ningú s’ha queixat. No s’ha desvetllat la sopa d’all, ja, però vaja, una espera de les més grans i honorables institucions del país una mica de decòrum.
Agafaré aquest detall de la confessió de l’ex tresorer de Convergència (que mai va portar peles al partit, que coneixia cordialment i poc més a en Montull i, sobretot, que passava dels jaleos d’obres de Ferrovial…). Aquesta resposta, sent primmirada, crec que té molt a veure amb la idea de “la bona cultura” de fundacions com la Trias Fargas i per extensió, Convergència i el Palau de la Música Catalana.
Personalment, em traspua un biaix de patriotisme intencionat i utilitari que em fa molta mandra. Això, però, es legítim i cadascú escull els seus sentiments i gustos, però el que em fa fatiga és pensar que això té un paral·lelisme en els suports institucionals. Per tant, aquesta idea, deixa bastantes escenes a la intempèrie. També em fa pena pensar en gent que com Josep Anselm Clavé, per exemple, es deuen estar regirant a la tomba veient que fan servir la seva memòria amb aquest caire de doctrina. I tot i això, no acabo de seguir la línia argumental d’Osàcar. Què hi feien, llavors, el Dúo dinámico o Wilco a la programació del Palau?
Ah, salvar la caixa.
Detall número #3: El que ens agrada va CONTRA el que no ens agrada…
És ben segur que m’he deixat passatges i detalls pel camí.
En marxar, em vaig trobar una dona plorant al lavabo molt afectada. Havia estat asseguda als bancs de la família. No sé qui és, si una secretaria, una amant o totes dues coses. El que sí vaig percebre es que “ells” no ho entenen… No entenen que ens posem així. Que ens emprenyin aquestes coses. En la seva confessió, Millet va especificar: “Como los números del Palau eran claros y eran buenos, no veíamos el problema en asignar-nos una retribución” (aquí mon pare cridaria: QUINS COLLONS!)
“El Palau de la quincalla” com li deien els primers veïns del barri de la Ribera. Una quincalla de 9 milions d’euros perduts i uns altres tants que devem tots els catalans a aquest personal que ha estat treballant per la nostra cultura. La que val la pena. Ens queixem perquè no entenem de què va la vida. Què haguéssim fet nosaltres en el seu lloc, eh? Com ho haguéssim fet?
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.