M’agradaria poder començar aquest relat sobre el festival Mortfort explicant com vaig descobrir que existia un projecte així… però no puc posar en ordre el cúmul de petites informacions i desitjos que em van ajudar a assabentar-me’n.
Com veureu no es un relat dels que acostumo a fer, és mes aviat un text amb quatre il·lustracions. Cosa de la falta de llum durant els concerts i de que em ve més de gust parlar-vos de l’estiu i l’alegria de saber que es feia un “no-festival” a Ventalló, a la falda del Montgrí.
Em poso romàntica però es que amb la zona hi tinc una relació que ja dura 20 estius, de quan els meus pares van decidir fer-hi “temporada” de Juny a Agost. Aleshores odiava l’Empordà amb tot el meu drama adolescent possible. Mirant els estrats positius, tenir 15 anys i ser l’única que parla català o castellà del puto càmping afavoreix molt el creixement interior: em van salvar les lectures, els tomàquets cor de bou i la bicicleta. De fet, cinc anys després havia desenvolupat una síndrome d’Estocolm tant gran que vaig dividir el meu sentiment identitari entre el baix Llobregat i el Montgrí.
Per continuar exaltant aquest sentiment, també us vull parlar del tren Barcelona-Sants- Flaçà. M’estimo molt aquest trajecte, l’he fet de moltes maneres, anxovada, de ressaca, de plorera… però sempre embolicada en una llista de reproducció que feia del trànsit de Barcelona a Girona una cosa èpica. Ajudava per exemple, tenir-hi el disc de Solsona del Roger Mas, càntics en islandès i, els darrers cops, la Santa Ferida d’en Ferran Palau.
Ara sí, crec que ja podreu entendre el meu estat d’alegria i suggestió prèvia a l’arribada a la fundació l’Olivar on 200 romàntics ens havíem acostat per veure-hi els no-concerts amb una llanterna.
I podreu entendre que en arribar i trobar-me una escena de pel·licula de Wody Allen se’m baixés tot una mica. No sé que esperava. L’experiència anterior d’autogestió que jo havia viscut era el Ladyfest i aquesta escena de torreta d’estiueig contemporània, tota gravitant al voltant d’un tronc totèmic de més de 5 m d’altura, no s’hi assemblava.
Però bé, confio, em prenc una birra, potser això es circumstancial i tot canvia. Amb un paraigües els músics ens condueixen cap a un altre tronc Amazònic on hi ha en Mau Boada. També em sorprèn, s’acompanya d’un violí, un acordió, una veu femenina i una maleta. Si, si, una maleta, la fa servir de bateria. Fa versions de Calexico i sona una mica folk.
Amb en Nico Roig i Os meus Shorts comença a fondre’s la llum. Les nenes travessen el concert amb una llanterna del Decathlon en forma de gota encesa. Tot es preciós i m’abandono un altre cop al síndrome d’Estocolm. Ja no m’importa que em punxin les palles al cul o no poder dibuixar. Estic gaudint molt i veig que al voltant tothom somriu.
Això durarà les dues intervencions següents tot i que em vaig desconcentrant poc a poc perquè tinc fred i son. Vaig a per birres per animar-me, al costat de la dona dels tickets hi ha una llista amb els números del no-festival. Tenim un “seguro” civil per 150 € i uns “policlins” per 250 €. Me n’adono que no tinc ni idea del què cal per muntar un festival encara que sigui un de petit i estrany. Torno cap al grup pensant en tot el treball, negociacions, caos, dissensos i emocions comunes que calen per organitzar quelcom així. Vaja, un curro en tota regla que si no és amb una convicció ample de que valdrà la pena no te cap explicació.
En aquest penúltim concert m’adormo, m’he tapat amb tot el que portava a la bossa i segueixo l’estratègia dels pingüins d’apropar-me als meus per superar la fresca. És ja molt fosc. És a punt d’acabar, queda en Ferran Palau.
On ell ha de tocar hi ha uns fanalets i puc tornar a treure la llibreta. La fosca dels voltants es torna intensa, quedem unes 60 persones al voltant d’en Ferran i la seva guitarra. Tot desprèn un aire místic, ja ho són les lletres, ja ho és ell, però els assistents xiuxiuejant els versets ho transformen en una comunió amb el pi que tenim darrera, el vent i la fresca.
Ai, acabem ja. Tinc ganes d’agafar el regional de l’R2 tres cops seguits mirant la transició del Montseny a les Gavarres arraulida a la finestra.
Però no, hem de marxar d’aquest cau amagat, i hem vingut amb cotxe. Xerrem del que hem viscut camí del parquing. Encara porto a sobre aquesta sensació de comunió. Intento convèncer tothom que una versió enmig d’una natura menys enjardinada mantenint el fred, les llanternes, les mantes i maletes seria una experiència encara més transcendent. Ara bé, pel pressupost, els accessos i els “policlins”… mmh ja no em pregunteu.
Hem de marxar, recollim una valenta que ha vingut sola i sense transport fins aquí. L’apropem al seu hostal de Camallera. Diu que em coneix de Gràcia. Mentida. No ho crec, el que passa es que hem sortit de l’Olivar que ens coneixem tots. Això passa.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.