Skip to content


Pensar la cultura és mirar gestos

Escrit el 25/06/2016 per Xavier Cervantes García a la categoria Les harmonies de Cervantes.
Tags:

Fer periodisme cultural en una ciutat com Barcelona és, entre altres coses, mirar gestos. N’hi ha de grotescos, de tendres i de totalitaris. També n’hi ha que són pura reacció incòmoda i irreflexiva, i d’altres que reflecteixen la impossibilitat de superar les contradiccions. A vegades els gestos diuen més que les paraules, sobretot en un àmbit cultural com el barceloní, on les paraules sovint no són més que narcòtics.

Som a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, a la roda de premsa del festival Sónar. S’hi presenta un estudi sobre l’impacte econòmic, social i cultural del festival, l’objectiu del qual és començar a treballar per establir uns indicadors que ajudin precisament a valorar aquests impactes de manera més assenyada. Arriba el torn de preguntes: “Aquests indicadors podrien ser determinants a l’hora de definir les polítiques de subvencions?”. La pregunta viatja per la sala. Jaume Collboni, el socialista que el pacte municipal ha situat al capdavant de l’àrea de Cultura de Barcelona, es mou cap enrere, com si busqués ajuda en el respatller de la cadira. És un gest discret, però suficient perquè Collboni agafi impuls. Bascula cap endavant, fa aquella cara de seguretat de tants polítics i mira fixament el periodista abans de dir:

Somriu, no se sap si perquè s’ha fet gràcia o perquè, bé, perquè el somriure va amb el càrrec

“Els indicadors (fa una pausa) indiquen, però no són determinants per decidir les subvencions”. Somriu, no se sap si perquè s’ha fet gràcia o perquè, bé, perquè el somriure va amb el càrrec. Tot seguit engega la màquina del bla, bla, bla. Aquell somriure petit deixa oberta la incògnita: què és determinant per decidir una subvenció? Haurem d’esperar nous somriures per esbrinar-ho, perquè sempre que algú repregunta a un polític entrem en el territori de la màgia verbal: paraules que no diuen el que haurien de dir.

Som al Barts. Andreu Buenafuente hi presenta una nova edició del Singlot, el festival de comèdia que es fa dins del Festival de la Porta Ferrada. Mans a les butxaques, el pes descansant en una cama i en l’altra alternativament, somriures que van de la conyeta inofensiva a la fraternitat corporativa. Hi-hi, ha-ha… Tot és lleuger, bon rotllo en estat pur. Mires la programació artística: gairebé tot són homes. La premsa pregunta: “Mirant el cartell, es pot dir que la comèdia només és cosa d’homes?”. Buenafuente ja no somriu, ja no té la mà a la butxaca. Fa un pas enrere, mou el cap i esbufega. Aquest és el repertori gestual que precedeix a la retòrica de l’home ofès per la pregunta que no toca. Per cert, passa sempre. És com un “buf, qui és aquest que s’atreveix a trencar el bon rotllo?”. Buenafuente fa allò que fem els homes. Primer la queixa per guanyar temps: “Aquesta pregunta em perseguirà sempre…”. Després l’excusa a la defensiva. “Estic casat amb una còmica i puc assegurar-te que la comèdia no és cosa d’homes. Nosaltres escollim artistes, no gèneres”, diu Buenafuente, que evita la mirada del periodista i busca altres ulls que permetin reconduir la trobada cap al territori màgic del bon rotllo. Per cert, la productora del Singlot, la persona que fa la feina invisible, és una dona.

Som al Palau de la Música, en el concert d’Andrés Calamaro. El cantant argentí té la capacitat de convertir la desafinació en un recurs expressiu i l’actuació està sent prou memorable. Tanmateix, té gestos d’artista una mica absurds. Calamaro porta unes ulleres fosques que l’ajuden a construir el perfil del cantant noctàmbul. Potser sí que no cal veure-s’hi per cantar, però cada vegada que ha d’anar a agafar l’harmònica que té damunt d’un tamboret es mou amb inseguretat. Localitza l’harmònica a les palpentes. Fan ganes de cridar: “Treu-te les ulleres, home!”. A vegades els artistes són massa esclaus dels gestos i no se n’adonen que així estan trencant la màgia del directe.

Som al Primavera Sound a mitja tarda, en un dels escenaris de l’esplanada gegantina on a la nit Radiohead van decidir que els espectadors no mereixien veure els seus gestos a través de les pantalles. La tarda és agradable malgrat la immensitat perquè encara no hi ha presses ni angoixes, ni funcionen les maleïdes zones premium que injecten en els concerts massius la lògica sumptuària; sí, la il·lusió del luxe en una esplanada també té preu. Mitja tarda no és un horari agraït per als músics, i de fet a aquestes hores molts grups actuen com si estiguessin molestos amb l’organització que no els ha programat en un horari més noble i davant d’un públic més nombrós.

En canvi, n’hi ha d’altres que amb un sol gest demostren que volen que aquell sigui el concert de la teva vida

En canvi, n’hi ha d’altres que amb un sol gest demostren que volen que aquell sigui el concert de la teva vida. No ho serà, però aquí el que interessa és l’actitud de sortir sense sentir-se infectat per la derrota. El cantant de Titus Andronicus només necessita un gest: posar-se de puntetes mentre s’abraona contra el micro. Ho fa amb tota la intenció i esperonat per la determinació. T’està dient que tu, l’espectador, ets important. Aquesta sí que és la màgia del directe.

Som a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Coldplay han volgut que tot el públic rebi una polsera màgica en entrar al concert. Quan sona la primera cançó, totes les polseres s’il·luminen amb el color que ha decidit el grup. És una curiosa manera de convertir els espectadors en mà d’obra zombie al servei de la posada en escena. Abans del concert, tota una exhibició d’èpica motivacional, les pantalles de l’estadi comuniquen un missatge: al sortir cal tornar les polseres perquè es puguin fer servir en un altre concert de la gira, tot i que no ho diuen exactament així, sinó que ho vesteixen amb la retòrica ecologista que tan agrada al grup. Salvem el planeta! Quin gest tan bonic, si no fos perquè al costat de l’estadi dormen una vintena llarga de camions enormes: és la caravana que transporta la infraestructura mastodòntica que necessiten els Coldplay per fer un concert. Heu sentit a parlar de la petjada ecològica? La màgia optimista és una mercaderia més.

Som a la sortida del Palau Sant Jordi, després del concert de Malú. Una noia i un noi caminen cap l’avinguda de l’Estadi. Ell remuga amb la veu forta: que si totes les cançons són iguals, que si Malú no sé què… Ho diu amb el cap ben alt, sense mirar la noia, que camina capcota fins que, segurament farta de tanta xerrameca prepotent, fa el gest definitiu. Deixa de caminar, es mira el noi i diu: “No en tens ni puta idea”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )