Article prèviament publicat a La Directa
La poesia com una acció creativa que reuneix vida, pensament i política
Dues paraules i un fet. Arran de la mort de Carles Hac Mor, han sonat a bastament dues paraules: generositat i radicalitat. Una, des de la família que ell va crear del no-res; l’altra, fruit de la improvisació d’una crítica que necessita engabiar una veu abans que entendre la revolta col·lectiva de les arts del segle XX. I un fet: el tumult, la gernació, la multitud de veus que han lamentat la seva desaparició. Ell encara hi és, tanmateix. Enmig del tumult i de la confusió. “L’objectiu és no consolidar res”, i més que consolidar ens ha fet volar amb la seva poesia, que és una acció permanent que uneix vida, creativitat, pensament i política (àcrata).
Generositat. Molts amics i coneguts han destacat la generositat de Carles Hac Mor, i no és un lloc comú; es tracta, de fet, d’una generositat amb moltes implicacions. Va saber connectar generacions diverses, artistes de tota mena i de qualsevol indisciplina, poetes de totes les tendències. Ell, que devorava literatura de tota mena i era en la mesura que podia crear literatura, veia un sol món on un hi veia un edifici d’habitatges de protecció oficial: la poesia era una, fos en la forma que fos, del temps que fos, de l’ambició que fos, al marge de reconeixements i subsidis. I no distingia entre públic i creadors: tots som poetes, més enllà de si ho volem o no. De tota la quantitat d’esdeveniments que va orquestrar, m’agrada destacar-ne De viva veu, la revista parlada, i la seva germana, la Revista caminada. Hi confluïen poetes, artistes, escriptors i passavolants de tota condició, des de noms reconeguts de l’art i la literatura a improvisades amistats, tota mena d’accions, tota mena de qualitats; l’únic criteri l’havia de posar l’espectador, ningú exercia de crític o censor. Tothom hi era benvingut, doncs, a la cort d’en Carles, perquè només s’hi exigia la voluntat de ser-hi. Aquesta generositat va possibilitar la connexió entre els conceptuals dels setanta i la nova generació de performers dels noranta, l’emergència de diverses generacions de poetes, la connexió entre escoles poètiques molt diferents i moltes altres aliances que han estat molt fecundes per al panorama cultural. Tot això, en unes dècades –sobretot dels noranta ençà– en què el paisatge cultural ha patit un tap generacional i el tancament d’espais de confrontació. Carles Hac Mor ha estat generós, sens dubte, sense demanar contrapartides de cap tipus, i hauria de ser un exemple per a tots nosaltres si volem un panorama creatiu ric i divers.
Radicalitat. Alguns crítics han brandat la paraula radicalitat per parlar de l’obra del Carles o més aviat per no haver d’acceptar que el segle XX ja ha passat. Carles Hac Mor ha estat un escriptor profundament compromès amb l’escriptura, la llengua i el seu temps. No era un radical; els radicals són les tietes del sentit –segons la seva nomenclatura–, els que volen imposar un retorn a l’ordre que no existeix, a una certa puresa que és només un anunci sense producte. Hac Mor era –és– un escriptor del present, algú que a partir dels temes universals i les formes actuals no va parar de buscar un camí propi, com tots els escriptors de debò; els radicals o integristes són els que es queden a la rereguarda, com diria Brossa. No em deixa de sobtar, de fet, que tenir un compromís amb el teu món i la veu pròpia et deixi fora del ramat; res gaire lluny del que vivim en l’àmbit polític. Tenim més a guanyar si ens deixem guiar pels qui des de les diferències defensen el vincle d’uns valors de present i de compromís que no pas per aquells que esborren les diferències per enfonsar-nos en la mediocritat.
Una munió. Obert a tothom i compromès amb el seu món, Hac Mor era tanmateix un anarquista, un individualista fins a l’extrem: tot s’hi val, perquè ningú podrà substituir el teu criteri. Tu ja sabràs el que t’agrada o no, jo no faré de jutge per a tu: escull la teva vida, pren el que vulguis del que jo faci. Res no té sentit i no hi ha res a perdre en aquesta vida; tot és, doncs, fer i tornar a crear: llibertat sobre el cos, la veu i l’acció. L’obra d’Hac Mor és ingent i plena de viaranys inconnexos i formes que desborden els marges de la poesia, però hi trobem sempre una constant: la necessitat de crear, de posar el món donat en dubte i de sobreposar la llibertat a unes estretors que no ens aporten res. Aquesta munió de gent que hem estimat, admirat i après del Carles és una demostració que, malgrat les inèrcies institucionals, tot és a les nostres mans. Als lectors del futur els serà difícil d’entrar en l’obra d’Hac Mor, perquè té tantes portes d’entrada com versos, però és aquesta dificultat el que la mantindrà viva: Carles Hac Mor, sense prendre’s seriosament del tot, reclamava, això sí, una lectura profunda, un compromís amb la vida i la poesia que anés més enllà del simple consum cultural. I la seva poesia parla d’ell i de nosaltres sense referir-se mai a ell i la seva vida: la literatura no era per a ell –ni ho és per a molts– un espai per a l’autobiografia, sinó un espai per al pensament, l’acció i la vida sense concessions.
Eduard Escoffet
Febrer de 2016
POEMA HAC
Aquest poema
no vol dir res,
i tanmateix
ja ha dit massa.
NIHIL
Amb el poema present,
no es tracta pas de fer cap oferta cultural,
ni de desensopir els consumidors de cultura,
en la qual aquests cerquen menja espiritual:
es tracta de no res.
NO-RES (I NO HI HA RES QUE SIGUI FALS)
L’objectiu és no consolidar res.
ESGRIMA
L’art i la poesia maten
la informació, que mata
la poesia, la qual és
morta per l’art, mort al seu torn
pel crític; i l’apuntador,
l’historiador, mentrestant,
ha estat occit per la Història
al carrer, davant un museu,
i enterrat a la biblio-
teca, taca, toca i mata!
S’INTITULA TÍTOL
llampurneig de mar al clatell
Benet Rossell
ni un bocinet de res
ni un pessic de pelleringa
ni una engruna viscuda
ni un trosset de memòria
ni una miqueteta de record
ni un pelet de coherència
ni un senyalet de parrac
ni una punteta de veu
ni un esquitx de lògica
Poetes alçurats
milicians del nihilisme creatiu
de l’anarquia la follia la irrealitat
Sabater Faceries Massana
Caracremada Rosset Català
guspires del mite insurreccional
de l’acràcia la utopia i la ucronia
en columnes de foc i de fum
sense base ni capitell
maquis en la memòria maquillada màcules
d’oli per a òlibes-gàrgoles llibertà-
ries llegendes-gargalls
al cul de la raó i de la Història
fanals nihilistes en la foscor del seny
QUE MORI EL SENTIT!
Qualsevol discurs
comporta l’abús
de la seva institucionalització.
Que la significació
sigui diluïda
en el xàfec
de la crítica inherent
en la no-crítica
de la creació veritable
que no és sinó la que vol esborrar
el significat en plasmar-lo
tot deixant anar el llast
vil
de la coherència lògica
immanent en la tríade
feixuga i obligada
del subjecte-verb-predicat!
L’acte més genuí de la recerca ontològica
és matar-se; el veritable asistema filosòfic
ha de comportar la manca, no pas sistematitzada,
de certesa; la poesia fou allò indiscutiblement real
i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa;
allò més poètic consisteix a sospitar que tot és llavor;
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.