e Quin Grec volem? (o la necessitat de superar el sectorial en cultura) |Nativa
Skip to content


Quin Grec volem? (o la necessitat de superar el sectorial en cultura)

Escrit el 10/01/2016 per Jordi Oliveras a la categoria OPINIÓ.
Tags:

El passat 22 de desembre va tenir lloc a Fabra i Coats un debat públic amb el títol “Quin Grec volem?”, organitzat per l’Ajuntament de Barcelona, i sota l’epígraf, present al cartell anunciador, de “Pla de Cultures de Barcelona”. Aparentment, tal com semblava suggerir la convocatòria, l’acte proposava l’obertura del marc de discussió sobre el destí del festival, més enllà del debat entre les persones de la professió. Crec que aquesta és una proposta molt interessant i lloable, però que en el seu plantejament i execució hi havia algunes contradiccions amb aquest propòsit d’obertura.

La més evident, que la taula de convidats i convidades, tant a l’escenari com a la fila zero, estava principalment formada per persones vinculades a les arts escèniques, i majoritàriament al teatre (amb poques excepcions). Qui s’ho miri des de dins del sector podrà dir que, dins d’aquest, les veus eren diverses, acollint programadors, directors, actors, gent de diferents generacions, etc. Qui s’ho miri més des de fora podrà dir que hi mancaven veus que garantissin una conversa que obrís el marc, incloent-hi altres menes de treballadors de l’espectacle, veïns i veïnes que visquessin de prop la programació d’estiu, gent que gestiona les taquilles, espectadors, productors tècnics, comunicadors, crítics, gestors, i un llarg etcètera.

Sigui encertada o no aquesta mirada, crec que el resultat va estar en consonància amb aquesta reducció. El centre de les intervencions -en molts casos interessant i valuoses- es va bellugar més sobre les necessitats del sector en relació al festival que sobre les necessitats de la resta de gent que viu a Barcelona en relació al festival. Les cròniques dels diaris recullen bé els temes que van dominar la tarda: l’adequació del pressupost o no per ubicar-se als circuits internacionals, la temporalitat del festival en relació a la resta de planning de les companyies, les prestacions de l’organització per a constituir un espai adequat per la trobada de la gent del sector, la possibilitat d’una direcció col·legiada, l’atreviment o no de la programació, etc. etc. Qüestions que poden tenir el seu interès, i que qui ho conegui una mica de prop sabrà que son eternes dins del mundillo, però que potser no abasten amb prou amplitud el que podria ser un debat crític sobre la relació del festival amb la ciutat que el promou.

Hi va haver també algunes aportacions més exocèntriques com aquelles que posen l’accent en les propostes comunitàries o educatives a l’entorn del festival, però que sota el meu punt de vista no aconseguien salvar l’aparença de que parlàvem d’activitats “extres”, i aquella mena de sensació de que quan es parla d’educació es parla d’una mena d’adoctrinament per a que la gent passi per taquilla, sense posar en qüestió el propi benefici social i cultural de la proposta.

Esmento pero no desenvolupo el, sota el meu punt de vista, trist debat que es va donar sobre la programació musical al Grec, que simplement va semblar confirmar amb resignació i esperit conservador la idea de que cal música amb audiència al festival per arrodonir els números dels balanços.

Com ja he dit, crec que si ampliéssim els protagonistes del debat, el discurs també s’hauria de bellugar i ampliar el seu abast. Amb un major ventall de mirades, potser podríem, per exemple, debatre sobre el pressupost del festival i la seva distribució, o analitzar les relacions que es construeixen -i les alternatives que hi hauria- a les polítiques de distribució d’invitacions, o atendre les necessitats i percepcions dels treballadors i treballadores del festival en qüestions com l’organització de l’espai, la comunicació i tants d’altres, fonamentals en l’ambient de qualsevol trobada cultural, o reflexionar sobre les polítiques de patrocini.

Sigui com sigui, penso que el repte hauria de ser, anant més enllà del Grec i pensant en aquest “Pla de Cultures de Barcelona” del que es parla, buscar formes de treballar que desbordin els marges del debat acotat a experts, per a trencar l’auto-referencialitat que sovint trobem en l’àmbit cultural.

 

Vídeo del debat:

[vimeo 149947953 640 360]

0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Arxius

Authors

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privadesa

Donen suport

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )