Debat zombie
Dilluns, 30 de novembre del 2015. Debat al CCCB sobre “Barcelona i les polítiques culturals per a la música en viu”, organitzat pel Primavera Pro i ASACC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya), amb la col·laboració de l’Icub (Institut de Cultura de Barcelona).
Foto: Carles Llàcer
Van ser dues hores d’opinions, com ara aquestes:
“He vist passar molts alcaldes i molts regidors de Cultura, i la música sempre ha sigut la gran oblidada. Si es cremés el Razzmatazz, faríem com es va fer amb el Liceu?” (Neo Sala, de Doctor Music).
“La música en viu existeix perquè la Guàrdia Urbana treballi” (Lluís Cabrera, del Taller de Músics).
“La cultura de base i de proximitat ha d’incloure la música” (Miquel Cabal, de l’Heliogàbal).
“És important protegir primer l’activitat i després aplicar polítiques, a vegades acompanyades de polítiques d’estímul que de tota manera no són les més importants (…) Ningú vol construir més sales. Necessitem més públic que sales” (Carmen Zapata, de l’ASACC).
“Cal facilitar els espais públics per assajar i dotar de recursos els barris. Barcelona s’ha fet ‘pureta'” (Marta Ardiaca, de la Capsa).
“Per què fa falta la música en directe? No fa falta. Hi ha molta gent que no va a concerts” (Ramon Faura, del grup Le Petit Ramon).
“Si algú tira endavant la música popular són els promotors privats, que des dels anys 70 han aconseguit crear un teixit. No hem de separar qui són els grans i els petits, sinó dotar de valor el sector” (Tito Ramoneda, de The Project).
“La millor manera d’ajudar un músic és que el paguin per tocar” (Javi Zarco, de Slow Walk Music).
“Estem assistint a un xoc de voluntats més que a un debat (…) Després de trenta anys el model no funciona, ni funcionarà. Hi ha conflictes inherents al sistema, i cal reconèixer que no anem tots a una. Qui posi en marxa les polítiques ha de tenir clar des de quin marc” (Quimantú Segura, La Bàscula).
“Porto dotze anys a l’administració municipal, i aquesta és l’última oportunitat per no fracassar (…) Tu fas una botifarrada i les normes són unes, però si fas un concert es tripliquen les normes” (Carles Sala, de l’Icub).
“No sé si el sector [musical] està desestructurat, però sí sé que hi ha una sola veu que diu: ‘Deixeu-nos fer’, perquè les traves són enormes. Treballem per un canvi de normativa, però no serà d’avui per demà” (Berta Sureda, comissionada de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona).
“El ‘deixeu-nos’ fer no és el mateix per a tothom (…) Cal que aflorin els espais cooperatius” (Jordi Oliveras, d’Indigestió).
[“Barcelona és una ciutat hostil per a la música en viu” (aquesta és meva)]
Foto: Carles Llàcer
Relat gràfic de la trobada, realitzat per Pedro Strukelj:
Crec que el company Cervantes és molt modest, s’ha oblidat de recollir que ell va posar en joc una al·legoria que ajuda molt a entendre “el debat zombi”, em refereixo a la idea d’ecosistema.
Faig resum a partir d’aquesta idea a risc d’equivocar-me i ser reduccionista:
Hi ha qui vam assistir al debat preocupats per l’equilibri ecològic de l’ecosistema de la música en viu, a insistir en que cal tenir cura de TOTES les espècies que hi habiten, dels equilibris que hi ha entre elles, així com del seu entorn, per a poder assegurar que no se’ns extingeix cap espècie i que el medi ambient sigui habitable i respirable. Els que vam venir a defensar aquesta idea vam expressar la nostra preocupació pel fet que el mercat està desbocat, veu l’ecosistema com a possibilitat de negoci i vol explotar-lo fins i tot a costa de la seva supervivència. Vam deixar clar que les polítiques públiques, més que anar destinades a dialogar amb el mercat, haurien d’anar destinades a protegir l’ecosistema de la voracitat del mercat.
D’altra banda hi va haver un grup de productors agrícoles preocupats perquè el mercat els obligava a vendre el seu producte per sota del preu de cost, van venir al debat a deixar patent que el paper de l’administració havia de ser la de garantir la continuïtat de la seva activitat mitjançant un accés just i igualitari a les subvencions i la retirada de les traves administratives a la seva activitat. Aquest últims van insistir en el fet que el paper i les reivindicacions dels ecologistes i dels productors agrícoles eren les mateixes i havien d’anar tots a una. Els ecologistes van expressar els seus dubtes sobre el fet que aquesta identificació fos pertinent i en Lluís Cabrera els va regalar un parell de carabasses ecològiques del seu hort.
Por aquí os dejo mi crónica ilustrada…
https://www.pedrostrukelj.com/2015/12/blog-post.html