Traducció al català de La Ilusión, realitzada per Esther Saborido
Pensaba, entonces, que acababa de perder un nuevo día.
No hubiese sabido explicarle a nadie en qué habían de
distinguirse esos días perdidos de otros que podían ganarse.
Mimoun. Rafael Chirbes
Fa dos mesos que l’S va venir a Alexandria visitar-me. Fa un mes que l’S va tornar a Madrid. Miro les fotos que han quedat del seu pas huracanat i càlid per casa. Rialles a l’aire en un restaurant grec, grocs robats a la paret dels veïns, les nostres carones minúscules reflectides en un mirall escrostonat, tots els mocadors d’Alexandria al vagó de les dones.
Tan contentes de veure’ns que celebrem tantes festes com divendres caben en tres setmanes. Passa la càmera de mà en mà, com si juguéssim al “conejo de la suerte” però sense petons i amb zoom. I amb el cafè del dia després fem recompte de les xafarderies i les ampolles buides. I busquem a la pantalleta de la càmera les proves gràfiques de nits llargues com dies d’estiu.
Dos amics somriuen molt, desenfocats i abraçats. La llum és grogosa i borrosa. Al fons es llegeix el pòster del menjador “no tinc forces per rendir-me”.
Quatre persones a la cuina, els ulls es filen seguint les afinitats que ens ordeixen. I al mig, un noi mira fixament l’objectiu com si de cop estigués despullat.
Dues fotos de l’E recolzat a la paret, fumant i quasi sol. Trist per dins en una, seductor i fumat a la següent.
No és bona idea anar descalç pel menjador, alguns racons estan enganxosos perquè a algú li va caure la cervesa i a algú altre, la cendra. Ens fa mal el cap però ahir vam ser guapos, feliços, ocurrents. I en algun moment algú va voler treure’ns nítids amb flaix.
Tres amics asseguts al sofà. Els plecs de la roba els arrodoneixen les panxes de treintañeros i un cercle de suor els subratlla les aixelles.
Dues noies i tres nois ballen al menjador. Les faldilles s’arremanguen molt per sobre de la decència i les camises es descorden molt per sota de l’elegància.
Un noi canta al balcó. Un ull més tancat que l’altre i en una cantonada treuen el cap dues ampolles buides, una dreta i l’altra camí de terra.
Nadia Hotait. El principi. Vídeo-instal·lació per a l’exposició Wekalet Nehna – Agencia Nosotros
Entre festa i festa produïm una exposició que ens fa molt felices. Fa mesos que ho tramem, que omplim els espais en blanc perquè les casualitats tinguin sentit. Tres setmanes. Tres sales encara buides. Una de les peces requereix feina de composició i remescla de so i passem algunes nits retocant la mateixa melodia de dos minuts. Fins que ens queda tatuada als plecs del cervell i ja no sentim ni matisos ni harmonies.
Surt el sol i quasi hem acabat. En K diu que hem de buidar-nos les orelles abans d’escoltar la peça per últim cop. Preparo un altre nescafé i busco un trall de pizza d’ahir, esmorzar de nit en blanc. I abans d’estirar-me per descansar les orelles en K obre una altra pista d’àudio. Vols escoltar una cosa important? Pitja el play i tanquem els ulls.
Sona un carrer sense botzines ni derrapades de taxi. Hi ha un primer cercle de veus al voltant del micro. Una veu ronca diu una frase rimada. I acte seguit la crida a l’aire. Una vegada i una altra. Repeteix la mateixa frase cridant molt a poc a poc, com la música del walkman quan es quedava sense piles. I el grup de veus al voltant del micro repeteix la consigna. I s’estén la frase com cercles d’aigua al voltant d’una pedra al riu. La reverberació de moltes veus dóna la mida de l’espai. Un carrer llarg, tan llarg que la consigna ressona fins a l’horitzó. Un carrer ple de gent, tan ple que els cotxes han callat i només hi caben moltes veus ronques cridant. L’arxiu d’àudio té data del 28 de gener de 2011.
Obrim els ulls i somriem.
Sona soroll de mobles que s’arrosseguen. De culleretes en un vas. D’encenedor que no funciona. Un munt de veus parlen al voltant del micro, de dues en dues, de tres en tres. Una veu canta per sobre de la fusta que cruixeix, els glops de te i les glopades de fum. Algú marca el compàs a cops sobre la taula, un virtuós repica l’ampolla amb una cullera i és preciós com una sorpresa. La veu que canta s’engalana fent espetegar els dits. Pels cantons una altra veu no recorda la lletra. I algú riu. I ballen les ampolles, els gots i les teteres. L’arxiu d’àudio té data de l’11 de febrer de 2011.
Obrim els ulls i estem plorant.
Ens sabem de memòria el dibuix de les tovalles d’aquest cafè, el vernís de les cadires, la marca dels cigarrets, la cara d’aquestes veus. Hem cantat contents al final de moltes nits però amb les nostres veus d’ara. Més afinades i menys alegres.
Acabem d’editar i deixem l’esmorzar a mitges. Arribem a l’exposició per seguir amb el muntatge i a la primera sala es projecta un vídeo en bucle. És l’escena final d’una pel·lícula antiga: un home i una dona es fan un petó, “Fi”. No sabem si es un final tràgic o feliç. Si és un comiat o un començament.
És una incertesa decidida en la qual ens reconeixem. Som el misteri d’una festa a mitja llum i la sordidesa d’una festa amb flaix. Som la veu jove de les victòries a mitges i la veu envellida per eufòries d’abans. La il·lusió sense trampes del que hem estat i l’il·lusionisme del que volem ser.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.