Article publicat al catàleg de l'exposició Batallar / Batallem
Des de fa uns anys va essent corrent, des de diversos llocs però en bona mesura des del propi entorn musical, que ens preguntem sobre el polític en la música pop.
Per a alguns, a Barcelona, el contrast d’imatges que es va donar els dies que van seguir el 15M de 2011 quan uns ocupaven la plaça Catalunya i uns altres omplien l’esplanada del Fòrum per assistir al Primavera Sound és tota una referència. El Nando Cruz ho explicava així: “El destí ha volgut que els dos moments més àlgids de les protestes del moviment 15M coincideixin amb els dos festivals estrella de Barcelona. Tenint en compte que l’art sol qüestionar-se la realitat, estranya i incomoda la sensació d’això-no-va-amb mi que es va viure al Primavera Sound i ara al Sónar.” (a El Periódico, el 20/6/2011)
Un contrast que no només és una bona imatge, sinó que va ser un conflicte real pels que vam estar als dos llocs. Quan passàvem algunes hores al Primavera, ens sorprenia i molestava l’absència de ressonància del que passava a les places. Si el 15M significava la politització de la vida, com podia ser que un espai protagonista de quelcom tant vital i quotidià com la música no ho reflectís?
Aquell any el Primavera gairebé es va aturar, com estava previst, per a que es pogués veure el partit final de la Champions entre el Barça i el Manchester United, però el que ja portava dues setmanes a les places, no va tenir-hi repercussió, i a alguns se’ns va dividir el cor.
Veient aquest cor dividit podem explicar tot el desplegament crític a l’entorn de la música pop, en converses i textos, públics i privats, que de fet ja havia començat temps abans, en el que molts afeccionats a la música ens hi sentim involucrats i hi hem participat, generant un debat que ja està tenint els seus efectes en el propi “entorn pop”, i jo diria que també té certa dimensió pública més enllà d’aquests cercles.
Per què hi ha pocs músics que es pronunciïn políticament? Quins valors reflecteixen les lletres pop? Quin significat polític té l’associació a marques de multinacionals de molts festivals, concerts i músics? Què hi ha de realment rupturista en la filosofia del fes-t’ho tu mateix de l’indie? Quina mena de periodisme musical tenim? Per què hi ha poques noies en el sector musical? Aquestes i moltes altres son preguntes que s’han anat obrint amb inquietud des del propi entorn musical i que en certa mesura el posen crisi.
La inquietud té unes arrels senzilles en un malestar compartit, però el debat que se’n desprèn és confús, divers i a vegades convuls. Alguns, per exemple, es pregunten quina seria la música de la revolució, o fins i tot demanen als artistes de pop himnes per la “nova política”. Potser busquen lletres políticament explícites o un posicionament dels artistes en tant que figures públiques, enyorant, inconscientment (?) comportaments que es van viure en l’anomenada transició espanyola dels anys setanta. De fet, com més van prenent forma les opcions que canalitzen el moment polític cap a l’assalt de les institucions, més sentim aquestes propostes.
“Els revolucionaris són presos de la seva moralitat”, ens deia el Javier Rodrigo, en un programa a Ràdio Nativa, i jo afegiria que el poder i qui el vol exercir -l’església, la monarquia, el franquisme, el catalanisme, o, més subtilment, el capitalisme- sempre han volgut la música popular al seu costat, aprofitar el seu potencial, i potser correm el risc de repetir aquest esquema d’apropiació. Potser, quan es fan aquestes demandes a la música, no es fa una lectura prou acurada d’on rau aquesta potència que alguns ambicionen.
“Si només vols que sigui espectacular el que rimes, pot ser que al final no t’arribi res; si te la ‘sua’ la música, doncs escriu prosa o milita en alguna organització”, diu el Pau Llonch, cantant d’At Versaris, gens sospitós de despolitització, en una entrevista recent, defensant elements formals del rap, i relativitzant també el paper de la música en la seva militància (“En conclusió, per a mi, la música no és una super-militància, siguem clars”).
Unes formes, les de la música popular [*], que sovint, des de la posició més discursiva -amb més discursos- de l’art han estat qualificades de conservadores políticament, per qüestions com el fet de ser repetitives en el ritme, i tonals en la melodia. El Lluís Nacenta, a l’article “Pop Is Dead?”, ens facilita alguna pista important quan dona la volta a aquest argument, assenyalant les reminiscències progressistes -de confiança en el progrés o sentit de la història- en aquestes crítiques, i afirmant, en contraposició, que en l’ús del clixé hi pot haver potència política.
I aquí és on jo m’hi agafaria: crec que hem de buscar la potència política de la música popular en les seves pràctiques, més que en els projectes i promeses de futur que pugui enunciar, o en les formes. El “Gracias a la vida” de Violeta Parra és utilitzat en un anunci d’assegurances, independentment del missatge de la cançó i la intenció de l’autora, i el “Girls Just Wanna Have Fun” (“Les noies només volen divertir-se”) de Cyndi Lauper cobra sentit polític en una manifestació que recorda el cas 4F, en el que els manifestants l’acaben ballant en record de Patricia Heras.
Crec que no hi ha cap cançó, ni cap altra mena de pràctica sonora, que pugui imposar el seu sentit, que no es pugui re-significar en el seu us i escolta. En aquest sentit no hi ha autonomia de l’art. Només els usos -l’escolta, la trobada entre músics i oïdors, la reproducció en un espai, en un temps i amb unes persones concretes- tenen sentit polític.
Així, si ens volem preguntar per la dimensió política de la música pop potser hauríem de començar afirmant la seva potència política -conservadora, revolucionària o el que sigui- en temps present. La música pop té potència política aquí i ara en tant que congrega, crea situacions comuns, mobilitza cossos i vehicula vincles d’una manera que segurament no assoleixen altres pràctiques culturals i artístiques. Potser és per això que -malgrat la seva suposada lleugeresa- hi ha debats polítics públics forts a l’entorn d’ella i formulats des d’ella mateixa, per què hi ha consciència d’aquesta potència.
Si volem exercir crítica i parlar del sentit polític en la música pop, potser el que caldrà és fixar-nos més en aquests usos i apropiacions, -que, ja ho dic ara, són múltiples, diversos i dinàmics- i en els protagonistes d’aquestes situacions, més que en les seves cosificacions estàtiques en forma de textos, cançons i enregistraments.
Segurament aquest és un comentari que demanaria més explicacions, però no em vull estalviar de dir que a mi, ara mateix, en temps que torna la retòrica amb tanta presència en el debat polític, pensar en la dimensió política en la música pop, em serveix per recordar que el polític té tant o més a veure amb el fer que amb el dir.
L’explicació a la perplexitat que vam viure en aquell Primavera Sound de l’any 2011 no estava en les cançons que s’hi cantaven, ni en les lletres, ni en els estils… Potser cap d’aquestes coses tenia un sentit polític en sí mateixa, fora de l’experiència íntima del compositor o l’intèrpret amb la pròpia cançó. El que ens va dividir va ser, precisament, el contrast entre dos espais de concentració de gent amb potència política, amb sentits i usos tant diferents.
____________________
[*] Aquí potser val la pena aclarir que, malgrat les referències concretes escollides, no estic pensant en música pop en un sentit molt tancat. On diem pop, potser podríem dir música popular, i, pel que he sentit a dir, és probable que en una realitat com la del país valencià sigui més fàcil pensar en la continuïtat entre música tradicional i pop, que en la realitat des d’on parlo. Igualment, és ben probable, per posar altres exemples, que el que proposo sigui també aplicable, potser amb força més salvatge i menys institucionalitza, als molt diversos tipus de festa que es practiquen a l’entorn de música electrònica o músiques enregistrades.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.