Retallar i re-apropiar és història comuna. Ho és des de qualsevol dels punts de vista en què ens posem a observar-nos a nosaltres mateixes, com a individus o com a conjunt social. Però per a mi i milions de malalts més que ronden pel món és sinònim de HipHop. El HipHop, a més d’una manera de viure, una interpretació de la realitat; és una de les màximes expressions del fet de regenerar, transformar, robar, revitalitzar i re-apropiar. És molt més que una expressió, és en si mateix una cultura.
No és que tingui massa clar què vol dir això, però li dóna pompa i sembla que sigui serio tot plegat. El que vull dir és que és una manera de relacionar-nos amb l’exterior, i que a més, quan un és un malalt d’això, veu el rastre del hiphop arreu on mira.
Rodrigo Laviña: Retallar – Reapropiar.
Samplejar i fer-ho com cal, és a dir sense demanar permís, és enviar directament una patada a la boca als drets d’autor i de les patents. Perquè la música no és de ningú, tot és un préstec, una versió d’una versió d’una versió que nosequí tararejava por ahi… Intel·ligència col·lectiva i per col·lectivitzar. Perquè els propietaris dels drets d’autor, tot sovint, estan molt més allunyats de l’autor o autora que el mateix músic que els sampleja. L’ordre kafquià que regula les autories és totalment aliè als processos creatius i de transformació, representa els interessos inamovibles d’una indústria que intenta controlar l’espai més intim de les persones, allò que escoltem, com ho fem i com ens construïm i tot això al 2014! El hiphop no va a la biblioteca i demana els llibres, sinó que fa un butrón, entra de nit, fotocopia els hilights, fa cut-up amb els llibres dels prestatges més llunyans entre si i, al final, encara es permet el luxe d’explicar-nos com es fa i ens convida a fer-ho nosaltres mateixes. Cop mestre!
Vincular-se amb el sampleig ens porta a una nova relació amb la música. En una sola passa, ignorant les regles del joc i amb un equip barat, ens transformem de simples consumidors en potencials creadors i ens fem nostres totes les vivències, misèries i alegries que estan fossilitzades en cada cançó. El coneixement, i la música també, se’ns presenten sempre com un ens distanciat de les persones, com si no fos propi el recorregut col·lectiu que es dóna fins que es cristal·litza en una idea. Nosaltres, de manera conscient o no, estem re-apropiant-nos de quelcom que ens pertany a totes. Estem socialitzant la creació. Aquest canvi de posició d’oient passiu a creador actiu capgira les normes, o més aviat les envia una mica a la merda. Ningú fa una cançó per ser “afusellada”, és qui sampleja qui canvia l’ús preconcebut d’una obra per posar-lo a la seva disposició i generar un discurs nou amb les paraules i músiques dels altres. Perdem el respecte a el que és intocable i “mancillem” les obres dels mestres. Com els nens petits… si no ens ho deixen fer serà perquè és divertit! No és una qüestió de mandra i ignorància musical, que també, és autoaprenentatge. Una manera més de protegir-nos de l’acadèmia i la seva ombra, aquí no hi pinten res!
Per decidir samplejar un tema i no un altre n’has d’escoltar molts, prendre una decisió, escollir un tros i no un altre, escoltar la cançó sencera, no sigui que més endavant hi ha un catxo més guapo, buscar i remenar… Diguejar! I diguejar o cubetejar, que vol dir rebuscar discos a tot arreu, convertir-te en arqueòleg; et fa descobrir perles musicals que d’alguna manera passen a formar part de tu i inspiren encara més la teva curiositat, aprens i t’empapes. Quan samplegem, doncs, estem recontextualitzant el passat i deslliurant-nos del seu control.
Jo explico als meus col·legues que tot és hip hop i ells flipen… Però és que tinc raó! El sampling no és patrimoni exclusiu del hip hop. De fet, vivim vides que són còpies, no només còpies de vides anteriors, sinó que són calques de vides coetànies. Nosaltres mateixos som producte de sampleig cromosòmic i remix aleatori. Els nens petits aprenen mimetitzant el que fan els grans, samplejant-los. Per ser acceptats en comunitat samplegem el comportament social, i els que el remixen, seqüenciant-lo diferent de vegades no són acceptats per la comunitat, o sigui que també nosaltres arribem a ser poc permissius amb el remix. La realitat mateixa ens la mengem com a sampleig i moltes vegades ni ens n’adonem. Quantes vegades els mitjans acompanyen les notícies amb imatges que no pertanyen a la mateixa. El sampleig és només una eina i també es pot utilitzar en la nostra contra. Quantes vegades ens han dit companyes que van viure la transició que van ser testimonis directes d’un procés d’institucionalització on el bo i millor (bé, el millor no!) de la militància de carrer va acabar amb el cul a la cadira… la resta és història. A les nostres mans està samplejar amb el cap, trobar el més interessant i repetir-ho i reseqüenciar-ho per aconseguir una base on puguem rapejar tots còmodament.
Retallar, generar noves seqüencies i loopejar ens ha portat on som. Per això insistim en revisar la història sense condicionants, recuperar pràctiques i remixar-les per adaptar-les als nous temps. L’assemblea, les ocupacions, el sindicalisme de classe, la vaga, el consell, la manifestació, l’escratxe, l’acció directa, la desobediència, l’autogestió, el cooperativisme… Són exemples de com podem samplejar el passat per reseqüenciar el present i fer nostre el futur.
O sigui, que si no es pot ballar, i no és hip hop, no és la meva revolució!
Intervenció de Rodrigo Laviña al 13è Fòrum Indigestió. Foto: Carles Llàcer
______________________________
Més informació sobre el fòrum:
- Programa general del 13è Fòrum Indigestió.
- Vídeo del Fòrum sencer.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.