Segons el New York Times la fortuna personal del rei Juan Carlos és de 2.300 milions de dòlars, és a dir, gairebé 1.800 milions d’euros. Això equival, més o menys, a 50.000 persones cobrant un sou de 1.200 euros mensuals des d’avui fins l’any 2044. Tanmateix, els nostres diaris han preferit accentuar l’enorme riquesa de Yanukovich. Tots parlen de xifres astronòmiques, però ningú dona xifres concretes. No sabem si té més o si té menys diners que el rei Juan Carlos; se suposa que en té més. Tanmateix, més enllà de l’origen de la fortuna de Yanukovich, allò que veritablement indigna als nostres diaris és el seu “mal gust”.
Quan tots crèiem que el disseny i l’arquitectura ja no interessaven a ningú, ha irromput amb força un interès renovat per les qualitats estètiques de l’habitatge modern. Aquest interès ha estat prou gran com per no quedar encaixat (transversalitat, li diuen) en els suplements de decoració dels magazines de diumenge, ni en les pàgines salmó… la crítica d’interiorisme ocupa ara un lloc destacat en la secció de política internacional. La Vanguardia, per exemple, dedicava una doble pàgina al “mal gust” de Yanukovich. Desgraciadament, no il·lustrava la notícia amb imatges de les seves mansions, sinó que ho feia amb les d’algun dels seus lloctinents.
La crítica no signada (signava la redacció) era inapel·lable: ostentació i mal gust. Heus aquí el problema. Hem de creure doncs, que la línia estètica de la Vanguardia sintonitzaria més amb la severitat racionalista del moviment modern que amb el postmodernisme llampant dels anys vuitanta. Pel que fa a les meves opcions personals, no deixa de ser una bona notícia que després de tants anys de lluita heroica, la Vanguardia assumeixi com a propis els postulats estètics d’Adolf Loos, Le Corbusier i Walter Gropius. Curiosament, la Vanguardia no ha despatxat encara a Lluís Permanyer, defensor acèrrim de les cornucòpies i els trofeus d’estuc de l’Eixample… formes similars a les de la injuriada mansió de Yanukovich, però una mica més velles i, això sí, sota el patronatge de rics de “tota la vida” i no d’un saltataulells precipitat com Yanukovich. Curiosament també, potser aquesta és la causa del malentès, els gustos arquitectònics dels redactors de política internacional, més freds, més estil internacional, no coincideixen amb els gustos dels redactors de la Vanguardia de la secció d’arquitectura i interiorisme. Assistim a un cisma fatal. Al capdavall, cap dels especialistes en arquitectura i interiorisme ha tirat pel terra prodigis locals d’orfebreria ornamental com el Tic-Media (en aquest cas, un edifici on els ornaments no s’inspiren en motius vegetals o mitològics, sinó en l’imaginari sostenible del High-Tech més vintage); i tampoc la secció especialitzada en arquitectura i interiorisme es va sentir ofesa pel caràcter figuratiu de l’hotel Vela (el nom ja ho explica tot), i encara menys ofès per l’estructura redundant de la torre telefònica a Diagonal Mar o els subtils relleus en el mur ceràmic de l’ampliació del Palau de la Música.
Així, aquell vell dogma modern de La “forma segueix a la funció”, només queda assumit pels redactors de política internacional i és des d’aquí d’on regularment se’ns informa del mal gust de Yanukovich. I també, i és clar, del mal gust de Gaddafi, de Saddam Hussein, d’Obiang, etc. Sàtrapes tots ells que, malgrat haver compartit vetllades i negocis amb il·lustres prohoms europeus, mai s’han contagiat del seu bon gust estil internacional. Han preferit continuar-se inspirant en el luxe demodé de les grans corts barroques.
En aquest sentit, i a jutjar per les omissions d’alguns diaris en aquest tema, els oligarques de l’emirat de Qatar sí són un bon exemple. Sota la benigna influència d’un club esportiu europeu com el Barça, han abandonat l’estètica ostentosa dels bàrbars per abraçar la severitat gairebé luterana de Richard Neutra, Mies Van der Rohe i Marcel Breuer. Contenció absoluta.
Però el cisma estilístic de la redacció de la Vanguardia és més greu del que es podria pensar. Els periodistes especialitzats en arquitectura i disseny compten amb el recolzament tàcit dels redactors especialitzats en política nacional. Així doncs, abisme insalvable entre els criteris estètics dels redactors de política internacional i els redactors de política nacional. Només des d’aquí s’entén que ni una sola noticia de les dedicades al rei Juan Carlos, Aznar o Felipe González i tants d’altres, mai hagi vingut acompanyada d’una doble pàgina on es faci una rigorosa crítica estètica dels respectius patrimonis. Hem de creure, des d’aquí, que la Redacció de la Vanguardia no creu que el Palau de la Zarzuela sigui un exemple de “mal gust”, ni la mítica boda de la filla d’Aznar o la residència de Fèlix Millet. Dèiem més amunt, que tampoc les residències dels emirs de Qatar han merescut cap desqualificació estètica.
És cert, que David Hume, aquell filòsof que ens va aclarir a mitjans del XVIII que la bellesa no és una propietat objectiva, sinó subjectiva, era anglès. Potser això explica, que els patrimonis europeus s’observin des del rigor estètic del segle XXI mentre que els patrimonis d’aquells que no participen de la nostra civilitzada tradició occidental, puguin ser jutjats des de la retòrica d’aquells segles en què, abans de Hume, bellesa i veritat divina eren la mateixa cosa. Les indumentàries safari de Juan Carlos I no són objectivables en termes estètics, però sí les aixetes d’or de Yanukovich, o els uniformes Tercer Imperi de Gaddafi.
Racisme, potser no és la paraula… però no en trobo cap que s’hi apropi més.
Interessant detecció d’un nou cisma… fins i tot a La Vanguardia les coses es mouen -imperceptiblement (només perceptibles per ulls educats i aguts com els del sr. Faura)-.
Correcció: David Hume era escocès. Es pot dir que era britànic, doncs, però no anglès.
Hola Mon, moltes gràcies per les precisions! Una abraçada
Ramon et fas gran
¿Subtils relleus al palau de al Música?
Bé, el tó de l’article molt bó i la canya ben repartida…Clar que t’en has deixat algun…
Abraçades
JMR