Tot i que m’agrada molt, que els seus darrers discs també m’agraden, i que el suposo en bona forma, crec que no aniré a veure a Caetano Veloso al Primavera Sound. Tampoc l’he vist mai als concerts que en el passat ha fet als Jardins de Cap Roig o a Peralada.
Sobre els meus motius per no fer-ho, hi podríem trobar alguna explicació econòmica però en un moment donat es poden arribar a fer grans sacrificis per una cosa que et ve molt de gust. També hi podríem trobar arguments ideològics, sens dubte, però no cal anar tant lluny. Escoltar a Caetano en un macro-espai, encaixat en un munt d’altres concerts, no és el mateix que imaginar-lo en un jardí de gent enjoiada amb l’expectativa de que canti el cucurrucucú paloma, i cap d’aquestes dues situacions em sembla propícia per la vetllada que buscaria, per molt que l’artista m’interessi. Si no hi vaig és per què crec que no trobaré el que busco, que no ho passaré prou bé, que el meu imaginari sobre Caetano, que ja existeix i té vida pròpia, no trobarà el seu lloc.
Cada cop més, penso que el que fa que un concert sigui una cosa o una altra, són la gent que hi va, el lloc on es realitza i altres elements de context
Cada cop més, penso que el que fa que un concert sigui una cosa o una altra, són la gent que hi va, el lloc on es realitza i altres elements de context. Tant o més que l’artista, el que cantarà i el seu estil. Si, l’artista pot ser una referència important, però potser ho és més per totes aquestes altres qüestions que poden anar associades al seu nom que per la transcendència de les seves cançons i interpretació, i en qualsevol cas no és infal·lible ni responsable absolut del que passarà.
Penso en concerts que he vist “duplicats” d’artistes amb similar repertori en llocs diferents, i la cosa em sembla evident. No va ser el mateix veure a Youssou N’Dour al festival Cruïlles, el 2005, en un parc de Mataró, que veure’l a l’Auditori el 2009. Al primer, vaig coincidir amb un munt de gent d’origen africà que probablement vivia a la comarca, que anava, en molts casos en família i amb carmanyola, a una festa de vital importància per a ells, i el seu entusiasme encomanava. Al segon l’audiència anava molt més filtrada pel preu de l’entrada, i qualsevol intent de ballar venia condicionat pel rigor de l’espai. L’artista, per suposat, va actuar en cada concert amb consciència i actitud diferents. Un concert i altre van ser vivències, esdeveniments culturals, amb continguts i significats totalment diferents. Diferències més acusades que les que acostumem a trobar entre un disc (l’Obra) i un altre. Tampoc va ser el mateix veure a Marc Ribot en una carpa de ball, a Lanuza, que veure’l poc després a la sala Bikini de Barcelona, ni a PJ Harvey amb públic francès, a Bourges, que la setmana següent al Zeleste. Ni tampoc és el mateix el que he sentit i entès les diverses vegades que he vist “Alice in den Städten”, per cert.
Quan tornem a casa el que ha passat va molt més enllà de la reduïda mirada sobre l’artista i la seva execució de les cançons
De fet, encara que ho pugui semblar, no crec que sigui gaire estrany el que dic. És veritat que en el “moment de la compra” tothom està molt pendent de la valoració de l’artista, però un cop ha passat el concert els comentaris acostumen a referir-se a coses ben diferents: “ho vam passar molt bé”, “el moment de tal cançó va ser màgic”, “vam ballar com bojos”, “hi havia poca gent”, “estava molt ple”, “no s’escoltava bé”… i ho esmento només com a cites impressionistes del que realment pot haver passat. Quan tornem a casa el que ha passat va molt més enllà de la reduïda mirada sobre l’artista i la seva execució de les cançons. Fins i tot, ben mirat, escollim anar o no a un concert en funció de la gent que ens acompanya o la que pensem que trobarem. De fet, crec que tots ho sabem però encara en parlem com si es tractés d’omplir un àlbum de cromos.
I ara ja sé que faré un salt impossible, massa llarg sense explicar-ho del tot, però imagina’t com canviarien les coses si ens acostuméssim a mirar la cultura des d’aquí, posant al centre el que vivim tots i cada un de nosaltres en un concert o en un espectacle de dansa. O també les mil lectures d’un llibre o els diversos visionats -diversos en el temps i en les persones- d’una pel·lícula. Posant al centre la vivència real del que passa a l’entorn d’un element cultural enlloc de les “lectures adequades” que proposen els prescriptors i productors diversos.
Crec que des d’aquest lloc la lectura del que passa amb la cultura seria més real, i el nostre relat sobre el tema, inclús si l’entenem en aquest sentit reduït de les “activitats artístiques”, canviaria totalment
Crec que des d’aquest lloc la lectura del que passa amb la cultura seria més real, i el nostre relat sobre el tema, inclús si l’entenem en aquest sentit reduït de les “activitats artístiques”, canviaria totalment. Haurien de canviar, per exemple, les cròniques periodístiques en contingut i humilitat, també deixaria de tenir sentit posar “el talent” i la seva exportació al centre dels debats, com s’està plantejant des de les polítiques culturals públiques actuals, parlar d’accés a la cultura tindria un sentit totalment diferent -per què no hi hauria cultura sense nosaltres-, i “formar al públic” passaria a ser un insult, per què nosaltres ja anem (o decidim no anar) amb la nostra formació, quan participem d’aquestes activitats. Serien diferents també tots els relats que fem nosaltres mateixos quan, en converses quotidianes, imitem “els entesos” de diferents maneres, per què la sobirania cultural seria nostra. A mi em sembla que és aquí -en aquestes vivències, tant les individuals com les col·lectives- on, per bé i per mal, hi ha cultura, i no en cap altre lloc.
Nota final: Dit això, no crec que calgui explicar perquè no aniré al Canet Rock. La reunió dels noms dels artistes només és un símptoma. L’esdeveniment i com s’anuncia fan la cosa.
No desglaça el mateix un Poveda a l’Ateneu de Nou Barris que al CCCB. Que t’ho expliqui l’Alzamora, amb tota la sala udolant-li: Que salga el Poeta!