Skip to content


Makers: Hackers de la producció

Escrit el 28/03/2014 per Elisabet Roselló a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

El moviment Maker ja va arribar fa uns pocs anys al nostre país, tot i que ara és quan ens estem assabentant, a travès de la premsa escrita sobretot. Una subcultura amb alguns matissos contraculturals. En aquest mitjans de comunicació, especialment amb la vinguda de les abaratides impressores 3D i la publicació en castellà del llibre de Chris Anderson Makers: la nueva revolución industrial (Empresa Activa), es parla dels makers com unes persones que fan servir les noves eines de fabricació digital, així com unes persones amb una actitud molt propícia per a la consagrada emprenedoria. Una mica allunyat del que és realment, més complex i ampli.

Per a conèixer els Makers ens remuntem als EEUU. Són hereus de les arrels subculturals i ciberculturals més immediates dels EEUU, concretament de Califòrnia. La generació Beat, els yippies i primers hackers són alguns dels referents culturals que tornen una i altra vegada al sí del moviment, del que beuen.

En un primer terme, és una actitud sobre la cultura del consumisme sobre la tecnologia, sobre la obsolescència programada de les màquines i aparells, màquines instrumentalitzades pel motor econòmic; sobre la impotència a no tenir dret a arreglar les andròmines perquè “contenen parts irreparables per part de l’usuari”.

També, en aquests termes d’orígens culturals, ja existia una certa preocupació sobre el fet que, a les nostres societats occidentals contemporànies, hem perdut moltes nocions tècniques, i el fetitx sobre les màquines del segle XIX havia estat fins i tot substituït per la novetat, la moda, la sorpresa.

Nocions bàsiques d’un ésser humà per a la vida quotidiana com cosir-se un botó o apedaçar uns pantalons trencats, cuinar, reparar objectes senzills, tot això s’havia perdut, perquè preferíem llançar-los i tenir l’oportunitat de poder adquirir uns de nous, i més a la moda, en una vida accelerada, “sense temps per a aquestes coses”.

Això suposava i s’ajuntava amb una mistificació de la pròpia tecnologia i el procès tecnològic més modern, i una devaluació i menyspreu del procès tradicional, un desconeixement sobre què representava la tecnologia en els èssers humans, i el que podia implicar un bon o mal disseny d’un software massiu per al conjunt social.

La tradició “Tinkerer” (el fer de manetes) és invocada: l’actitud de desmuntar els aparells, per a comprendre’ls, buscar com reparar-los o modificar-los per a nous usos, d’inventar, de ser curiós, inquiet,… Amb tot plegat, agafa la filosofia del “DIY”. Si quelcom s’espatlla, soluciona-ho tu. Si no trobes “al mercat” el que necessites, hackeja una andròmina i modifica-la per les teves necessitats. Si no existeix res semblant, prova a inventar-ho tú.

Un altre pilar molt important del moviment Maker és el DIWO: Do It with Others o Fes-ho amb altres. La importància a fer-ho amb altres es basa en què el coneixement es fonamenta sobre el coneixement i les concepcions prèvies. També en què el treball en grup és més eficient, ningú ho sap tot i la consulta i la petició de consell és un recurs que funciona, i tot plegat més humà en un món de freda virtualitat. Fan servir eines digitals per a organitzar-se i compartir recursos, però té una importància cabdal el treball en grup i l’agrupació en comunitats locals.

Els MakerSpaces o espais Maker, els garatges familiars convertits en tallers domèstics, els propis Fablabs que també són terreny dels fabbers, o per exemple, el programa dels Ateneus de Fabricació digital, com el de les Corts, sota el sostre de l’Ajuntament de Barcelona, són espais que podríem mencionar, i esdeveniments com les Maker Faire (fires maker que s’escampen per tot el món, incloent Àfrica, i la Mini Maker Faire de Barcelona), o el TICDate de Navàs, fan d’espais de connexió i intercanvi entre diverses comunitats locals.

Creuen en la necessitat del hardware i el disseny obert, ambuna visió molt afí al moviment del codi obert o Open Source. Així doncs, presentaran els seus avenços i dissenys d’invencions, siguin digitals a punt d’imprimir amb les impressores 3D, siguin “low tech” o tecnologia més tradicional, tots disponibles i el més accessibles possibles. A vegades de manera gratuïta i tot.

Compartir el coneixement, formar a nens i grans en la tècnica, aconsellar, és l’oli que permet que les comunitats d’aquests creadors funcionin. Són comunitats orgàniques, socials, amb passió per la divulgació tecnològica i científica, i l’empoderament en aquestes matèries. La idea és que tots els èssers humans tenim un què innat de “Maker”.

Aquest moviment, impulsat per mitjans com O’Reilly Media i Make Media (els primers publicant manuals tecnològics i llibres de divulgació tecnològica, els segons publiquen les Make Magazine i promouen les Maker Faire a tot el món), creu en la necessitat de noves maneres de fer, o potser d’ancestrals. Jugar, aprendre mitjançant la prova i error i atrevir-se a passar a fer-ho un mateix i acompanyat, amb “mentalitat de creixement” com diria Dougherty. És per aquesta mena d’actitud, sobretot, que ha cridat molt l’atenció.

És l’actitud pretesa en molts seminaris i llibres sobre innovació. Per aquest motiu, i perquè no tenen cap mena de problemes en utilitzar eines de fabricació digital juntament amb tècniques i materials clàssics, pels resultats (invencions, noves aplicacions, el glamur del hackeig simple i no irreverent amb cap poder), estan cridant l’atenció. També perquè la manera de gestionar el treball amb connexió amb aquestes eines són una bona sinèrgia, es diu que podria ser la nova manera de treballar sota nous paradigmes de la revolució digital i la cibercultura on ens trobem.

S’ha de dir en aquest punt que no és un moviment antisistema, anticapitalista o quelcom per l’estil, fent una sobrevolada general a tot el moviment. Senzillament és sorgit als marges, que busca una alternativa a un sistema que ja s’ha compromès com insostenible a nivell mediambiental, econòmic i social fins i tot. Potser rendit a l’experiència prèvia de les anteriors subcultures més radicals, cercant doncs la inclusivitat que sumi i canvïi les coses, que hackegi poc a poc el sistema anterior, no la resistència directa.

Hi ha molts tipus de Makers. N’hi ha que són més bé fabbers (de fabricació digital), de més “neoartesans”, els que volen restaurar i hackejar, reciclar i fer upcycling de màquines velles i antigues, artistes,… També n’hi ha que agafen aquesta actitud i emprenen projectes tecnològics nous sota start-ups, d’altres que s’ho prenen més com un estil de vida,…

Encara és molt jove, gairebé té una dècada, i molt menys a les nostres contrades, però té unes bases molt interessants per a qüestionar, per una banda, el model de societat tecnocientífica i consumista de la que venim, del significat del coneixement i de la tecnologia, i de retornar a les habilitats humanes d’adaptabilitat, de jugar i aprendre a qualsevol edat, i de ser curiós i poder imaginar.

 

Més info:


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Jordi Girbén says

    Ben suggeridor tot plegat. És clar que fa pensar en l’esperit californià… En el decisiu Gary Snyder adobant la pell d’una mofeta trobada morta al voral d’una carretera.
    De totes maneres, i amb altres noms, és quelcom que de fa temps ja practiquem per aquí. En música, ¿què fan sinó els SanRoque o el Pepino? Per no dir en altres àmbits: l’escalada montserratina sempre ha sigut cosa de manetes, de gent que talla falques de fusta i cuina ancoratges de plom… I el súmmum dels grans navegants? Aquells que gosen fer-se a la mar amb el “seu” vaixell. Vols més audàcia manufacturera?

  2. Elisabet Roselló says

    Òndia, doncs és un bon lloc per a deixar més exemples. Molt fan dels Cabo. Podríem citar també als Antigua i Barbuda. El manetes a la nostra contrada sempre ha tingut un millor paper que potser en altres contrades, també és cert. Tot i així, a diferència del manetes casual de l’era moderna, de l’edat dels nostres avis, és una nova manifestació amb genètica cibercultural. Si hi haguès quòrum podria seguir aprofundint una mica més en això. Moltes gràcies Jordi per obrir el debat per aquesta via!!!



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es
  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )