Versión en castellano de este texto
Som a principis de l’any 2.300, just el moment en què ha començat a confirmar-se una notícia perturbadora. Pel que sembla, hi ha éssers creats artificialment que han aconseguit camuflar la seva naturalesa inorgànica i han establert vincles d’amistat amb éssers humans. Escapant al control institucional, s’han anat generant comunitats i xarxes mixtes on, sense saber-ho, músculs i cables viuen en concòrdia.
Alguns intel·lectuals neomaterialistes creuen que aquests llaços són impossibles de diferenciar dels ja establerts entre éssers humans i que, ben mirat, poc importa. Altres corrents de pensament, preocupades per la corrosió social i moral que suposa donar per naturals aquestes relacions, han llençat diverses conjectures sobre com descobrir si el teu amic beu aigua o oli industrial. Algunes teories treballen a partir de metodologies mecàniques. Per dur-les a terme, tan sols cal un martell, un cisell i creuar els dits. Altres hipòtesis es basen en argúcies discursives. Els qui les defensen, asseguren que si se segueixen certs consells i es condueix de manera adequada la conversa, es pot descobrir quin tipus de subjecte tens davant. Això ha obert camí per a l’aparició de best sellers amarillistes que han rebentat el mercat editorial (sí, encara existeix) sota títols com “llibertat, igualtat i entrades USB” o “I si dorms amb una estufa però no ho saps?”. Les autoritats estan una mica nervioses. En tots els col·legis nord-americans es recomana veure Blade Runner diàriament. A Europa, han crescut els grups de lectura sobre Robespierre. A Àsia, passen del debat sense entendre a què respon tanta preocupació.
Enmig de tot aquest sarau, dos amics queden per prendre un cafè. Porten temps mantenint el contacte, però fa molt que no queden en persona. Volen veure’s fa mesos, però la cita s’ha posposat una vegada i una altra, bé per la incapacitat per gestionar el seu temps, bé per una profunda incomoditat existencial. Tots dos tenen consciència de ser plenament humans, però li han donat tantes voltes a l’assumpte que fins i tot han arribat a dubtar sobre la seva pròpia naturalesa. S’estimen profundament, però davant la insistència mediàtica i la revolada social, no poden desfer-se de la sospita sobre l’altre.
En el cap d’un ressona allò de “I si el Jordi fos un d’ells?”. En el cap de l’altre, ressona “I si en Miquel fos un d’ells?”. El Jordi és un socialdemòcrata convençut. En Miquel, un anarcocapitalista dels que marquen època. I si les seves posicions polítiques contraposades, més que fer malbé han enriquit la seva amistat, per què l’entesa entre els ossos i el titani hauria de ser ara un problema?. El cas és que no poden mantenir-se al marge d’aquest tema. Ben mirat, l’autenticitat de la seva amistat entraria en crisi si descobreixen que l’altre ha ocultat una cosa tan important. No és solament la por a mantenir una relació amb un organisme estrany, sinó sospitar que la mentida tal vegada hagi format part del seu llaç des del moment en què es van conèixer. D’altra banda, també poden arribar a entendre que l’altre ho hagi ocultat. Pot ser la por al rebuig quan la relació començava a quallar sigui suficient motiu per evitar posar un tema tan abjecte sobre la taula. Barrejat amb totes aquestes preguntes, temen convertir la feliç trobada en un interrogatori (donant a entendre que dubten del seu amic) o veure’s sotmesos a un judici en el què hauran de demostrar si el seu fur intern xorreja sang o algorismes. Tot apunta a que serà un cafè de difícil digestió.
Hores abans de veure’s, tots dos reflexionen sobre com abordar el tema. En Miquel, després de donar-hi moltes voltes, arriba a una conclusió. El Jordi, després de donar-hi d’altres, arriba a la mateixa. Quan aparegui el tema compartiran el seu terrible dubte amb un: “què faries tu en el meu lloc?”. Tots dos es [ajprat8] prenen molt seriosament aquesta postura, adonant-se que solament l’altre pot comprendre millor que ells alguna cosa que se’ls escapa. Descobrint per un moment que el Jordi coneix millor al Miquel que ell mateix i, viceversa. Sense encara veure’s, en parcel·les separades, ja han donat resposta a la pregunta sobre l’origen i l’autenticitat del seu vincle. Doncs no troben millor manera de solucionar aquesta malifeta identitària que deliberar amb un amic quin camí prendre.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.