Després de cinc anys remant contra corrent, Pep Tosar i el seu equip marxen del Círcol Maldà i, tal i com fa el protagonista de la seva obra més coneguda, llença un crit d’auxili a la ciutat per trobar un lloc on continuar el seu compromís amb el teatre
Diu Pep Tosar que ha deixat de comptar les vegades que ha dut a escena “Sa història des senyor Sommer” després de ser conscient d’haver-ho fet en més de mil ocasions. Va estrenar-la fa 20 anys a la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega i també va suposar la primera vegada que se’n va adonar que si no es cuinava el plat ell mateix, difícilment oferiria allò que volia als seus convidats. Volia tenir l’experiència d’actuar en solitari que i va pensar que si havia d’esperar que algú li proposes una oportunitat com aquesta amb un text com aquest ja podia esperar assegut. La seva carrera va canviar de direcció. I si es pensa bé, sembla lògic que, ara, uns quants anys més tard recorri al Senyor Sommer per tancar una etapa especial d’aquesta carrera.
La història del Senyor Sommer és un text de Patrick Sunkind (El Perfum, La Paloma), en la que un personatge rememora el seu despertar de la infantesa en paral·lel (i més influenciats del que aparentment sembla) als encontres que té amb un misteriós i excèntric personatge que viu en el seu mateix poble i que bàsicament només vol que el deixin caminar tranquil·lament, el Senyor Sommer.
Tosar ha traslladat a l’escenari tota la sensibilitat i subtilesa del text, i m’atreveixo a suposar que amb el pas del temps ho ha anat convertint en aquest exercici escènic brillant que domina tan bé els temps, els gestos i els canvis de registre.
Acabada la funció, vam tenir l’oportunitat de xerrar una mica amb Pep Tosar per conèixer el que ha suposat aquesta experiència, el que s’emporta i sobretot a on s’ho voldria emportar.
D’entrada, Tosar diu desconèixer el motiu pel qual la propietat del Círcol Maldà no els renova el contracte de lloguer. Pensa que no els cau massa bé i que són persones acostumades a manar i a tenir poca oposició. També corren rumors que tenen altres plans i potser també relacionats amb el teatre.
El temps ho dirà, el que és clar és que Pep Tosar i el seu equip ja no hi són i que per ser sincers, tampoc tenien assegurada la continuïtat a la sala per qüestions econòmiques. “Ens hauria d’haver rescatat un miracle. El finançament d’aquesta sala és la viva imatge de la crisi: vam començar quan només era un rumor i ara sabem que aquell rumor és una realitat despietada”.
Es queixa Pep Tosar que les administracions els han retallat les aportacions en la mateixa mesura que ho han fet als grans equipaments culturals de la ciutat, cosa que s’havien compromès a no fer i els ha deixat amb una mà al davant i un altra al darrere.
Al 2010, el Círcol Maldà va engegar una campanya per animar al públic a fer-se soci de la sala; en una fórmula que havia d’haver ajudat a mantenir una base d’ingressos estables imprescindible per a tirar endavant el projecte. Tosar està molt content amb la resposta del públic envers la sala. Considera que han anat creant adeptes i que s’havien convertit en un dels referents de l’escena de Barcelona. Al llarg dels anys han mantingut una respectable xifra d’ocupació, fruit d’haver estat en contacte, gairebé personalment, amb 10.000 persones; de perseguir-les, de comunicar-s’hi i d’intercanviar opinions. Tot i així, és un mal moment per a demanar un compromís econòmic fix i només han aconseguit 32 socis.
Han contraposat el seu treball de formigueta als grans focus que han il·luminat els projectes faraònics de la ciutat, tant els públics com els privats. “Hem estat invisibles -diu-. En aquesta ciutat sembla que només existeixin el Lliure i el Nacional”.
Tosar és actor, dramaturg i director, un home de teatre que en aquest projecte ha hagut d’assumir altres facetes com la d’empresari i productor. A fer d’empresari s’hi ha vist obligat perquè és l’única manera, diu, de relacionar-se amb l’administració. Tenen aquesta visió reduccionista d’ordenar el sector cultural en empreses o entitats sense ànim de lucre; en indústries o aficionats. Però tot plegat, diu, ha sigut molt diferent del que un s’imagina que són les funcions d’un empresari: “Amb el finançament que hem tingut, bàsicament et dediques a demanar favors a la gent i endeutar-te i tot és un arrossegar favors infinit que mai acaba”.
Amb tot, per Tosar, el millor de la seva aventura al Maldà, ha estat treballar amb llibertat absoluta, sense cap tipus de condicionament polític ni econòmic. “Hauria estat ridícul que l’empresari s’imposés al creador… hem treballat per tenir un lloc on presentar espectacles com el “Sommer”; mires a fora i amb la tirania de la taquilla en què es viu avui dia no hagués estat possible portar-lo enlloc més”.
Sobre la relació que ha tingut amb la resta de la professió, Tosar distingeix entre el teatre independent, amb qui ha tingut una relació fluida, molts dels quals han treballat al Maldà tot i les condicions paupèrrimes que podia oferir, i la resta del sector, el circuit més oficial i comercial, en el que creu que s’ha construït una imatge d’ell distorsionada, d’enfant terrible, provocada per cultivar poc les relacions de cortesia conseqüència de la dedicació absoluta al projecte Maldà.
També se’n recorda dels responsables de les grans equipaments de teatre de la ciutat, de qui diu que s’han rigut d’ell: “… m’han mentit, m’han humiliat, m’han fet quedar en ridícul” i ho han fet sense donar una resposta sincera i a la cara. “Posen la teva il·lusió a la via del silenci, en via morta: quan truques mai no hi són, sempre estan reunits, mai et tornen la trucada ni et contesten un mail, perquè no tenen el coratge ni el valor per dir-te que no pensen comptar amb tu, incloure el teu espectacle”.
Tot plegat, ha fet que estigui una mica decebut del mirall en què es reflecteix el seu sector: “La miserabilitat del teatre, amb les seves enveges i tensions és comuna una mica a tot arreu, però aquesta lluita de llops pel territori no es produeix en altres llocs. A Barcelona, el contingut i el resultat artístic d’allò que fas no té el mínim valor. El que té valor és com ho vesteixes, com ets capaç de vendre-ho, tant si és bo com si no ho és. Això passa una mica a tot el món; només hi ha un únic valor, que és l’econòmic, i aleshores l’artista o qualsevol altra persona, té el valor proporcional a la quantitat de diners que és capaç de generar”.
La seva esperança és que l’administració hagi pres nota del que ha passat al Maldà aquests cinc anys i que l’ajudin a trobar un emplaçament per recomençar aquesta carrera abans que el seu equip no es desmembri. “Això voldria dir que no hem construït una realitat anònima, que no ha caigut en un sac buit, sinó que l’administració sent el mateix respecte per les majories que van a veure “Hoy no me puedo levantar” que per les minories que vénen a veure el Sommer, perquè paguen els mateixos impostos i per tant tenen el mateix dret a exigir la cultura que els interessa”.
Ens va explicar que estava en negociacions amb l’Ajuntament per trobar una solució i que hi veia bona voluntat, però que si no podien trobar un lloc adequat i ben aviat marxaria a un altre ciutat: “Abans de tornar a començar i haver d’admetre que tot això que hem fet aquí no ha servit de res, me’n vaig de la ciutat, segur. No sé on, a un altre lloc, com a mínim a equivocar-me a un lloc desconegut, on em vingui de nou…”
Un luxe que no ens hauríem de permetre.
Que algú li digui que es miri les naus de Can Batlló.
Podria començar fent una visita al Bloc 11.
Qui sap.
Gràcies Francesc