Jordi Oliveras em va donar l’oportunitat de participar en el darrer Forum d’Indigestió que amb el títol de “Les lluites de la cultura” pretenia contrastar en tres diàlegs diferents posicionaments davant del fet cultural: Indústria Cultural i Cultura Lliure, Sector públic i Cultura de la Transició i Societat Civil i Sector Artístic. A mí em va correspondre el diàleg amb Guillem Martínez al voltant de Sector Públic i Cultura de la Transició. Un luxe compartir taula i contrastar idees amb Pau Llonch, Xavier Marcé, Guillem Martínez, Montse Moliner i Itziar González.
Deixo per escrit les quatre idees que volia expressar al Forum i sobre les que ens interpelava a tots plegats el Jordi. I ho faré des del meu posicionament com a treballador públic de la Cultura.
1. Em costa molt definir Cultura. Em resisteixo contínuament a fer-ho malgrat cada dia hi ha més gent interessada a fer definicions i acotacions. Com a molt sóc capaç de barbotejar amb la boca petita que Cultura té a veure amb tot allò que fem les persones i poca cosa més. Com sigui, crec que quan parlem de cultura parlem també de política, o potser a l’inrevés. Quines són, doncs, les lluites de la cultura? Doncs totes les lluites que tenen a veure amb allò que fem les persones.
2. L’Estat no és més que un estri del que ens hem dotat la societat per gestionar allò que és de tots i li hem delegat perquè ho faci. Potser hi ha coses que també són de tots i no li hem delegat. L’Estat no s’ha de posar en això, no s’ha d’apropiar del que no és seu. I el que és seu és nostre. L’Estat ha de trobar un model de relació amb d’altres formes d’organització col.lectiva sense apropiar-se’n ni intervenir-hi, altres formes que permetin desenvolupar altres models de governança que relacionin recursos i comunitat.
El sector públic ha fet de distribuidor de mercaderies, legitimador de mercats artificials (la bombolla cultural), ha creat competència per sobre de la col·laboració, ha esdevingut controlador de la comunitat, homogeneitzador, oferint un relat únic de la societat, tancat en sí mateix, d’apropiador d’allò col·lectiu.
Les lògiques del mercat han contaminat en excés el valor públic i la funció social de la cultura, amb l’excusa de l’eficiència, introduint conceptes i llenguatges que no li són propis, alterant d’aquesta manera la seva raó inicial de ser.
Malgrat això, crec que hem d’anar cap una altra forma de fer cultura des d’allò públic que està directament relacionada amb la creació de comunitats, actuant com a connector d’individualitats, posant condicions perquè passin coses, garantint la diversitat de formes d’expressió i convivència, assegurant la diversitat, ajudant a la formació de pensament crític.
La intervenció del sector públic en cultura, doncs, ha de garantir l’accés de tothom al coneixement i a desenvolupar les pròpies capacitats crítiques i creatives. El criteri públic ha de ser posar la ciutadania per davant de la clientelització en l’accés als serveis públics. Els serveis públics de cultura, els equipaments culturals han de desenvolupar projectes que funcionin com a motor i conflictuadors socials. La política cultural ha de donar sentit a les accions culturals del sector públic i el sentit és ideologia.
Els professionals de la cultura (del sector públic) han de marcar els límits entre evangelització (instrumentalització per part dels governs) per domesticar i alguns principis d’ética professional (vocació de servei públic) que té molt a veure amb activar la pròpia experiència, conèixer el context on es treballa, dedicar temps a la reflexió i actuar en conseqüència. El paper dels treballadors públics ha de ser, valga la redundància, vetllar per allò públic, allò que és de tots.
3. Qui ha de lluitar? Hi ha mots subjectes en aquesta lluita. Les lluites són diverses amb espais d’unió i desunió. Indústria/Comunitat, Professionals/Ciutadania, Creadors/Emprenedors… La tensió en totes aquestes lluites és necessària i creativa. No podem defugir el debat. No és imprescindible unificar les lluites. Segurament és important que puguin ser diverses i compartides, convergents i paral·leles… Si hem après alguna cosa és a reconèixer la complexitat i com és de necessària.
4. Quin és l’objecte? La dominació, el pensament únic, qualsevol forma d’homogeneització, de simplificació, de relat únic, d’instrumentalització, de control. De vegades no es presenten de forma explícita i no és fàcil trobar-lo. Cal treballar en una línia d’enganxar-se a d’altres lluites socials desenmascarant i posant en envidència la guerra què estem vivint actualment. Lamentablement avui la representació de l’Estat és la policia. La criminalització de la disidència, la violència policial de l’estat són símptomes del que no s’entén. De la distància entre els poders públics i la ciutadania. La corrupció s’ha extés de tal manera que ja no és possible extirpar-la. Cal començar de nou. Cal canviar-ho tot, un nou procés constituent, una nova manera de fer política i fer democràcia.
També crec que és necessari un posicionament individual davant tot això: el qüestionament com a actitud individual. Una actitud sostinguda de hackeig cap al sistema però tambe cap a un mateix. Formar part del sistema no sempre vol dir ser sistema, si la gent de la cultura estem és per modificar-lo.
I acabo amb que no és possible que la vocació pública vingui com a inspiració divina i al dia següent desaparegui. No és possible passar del públic al privat i del privat al públic com qui no vol la cosa i no passa res. És possible treballar per la comunitat des del privat però no es pot permetre treballar pel privat des de lo públic.
2ª Intervenció: Rafa Milán i Guillem Martínez
[youtube d4xKkSKHnPA 640 360]
El Rafa Milán té un blog compartit amb Marta Ardiaca que es diu Temptatives
Humilment i amb respecte, penso que la gent que treballen en i per la cultura, hauriem de ser capaços de definir-la, entenent defir com ho fa l’enciclopèdia “…Manifestar algú obertament la seva manera de pensar
o la seva actitud en un assumpte determinat… Explicar el veritable sentit d’un mot o una expressió… Explicar (una cosa) pels seus atributs, donar-ne una idea exacta…” A mi se’m fa estrany dir que treballo en una cosa que no sé massa bé que és.
D’altra banda, em costa entendre la idea que la gent que treballem professionalment, i encara més si tenim algun càrrec de responsabilitat dins de l’administració (és a dir dins d’una de les branques de l’estat), puguem dir que no sóm estat. De la mateixa manera que em costa entendre que una persona que milita en un partit polític es desmarqui de la seva idfeologia, o que una que es dediqui (visqui i cobri) a la política, no es consideri “classe política”
Sobre “l’actitud sostinguda de hackeig” de la que també n’ha parlat una de les 10 gestores culturals més de moda, em reservo per tractar-hom amb més calma un altre dia.
Gràcies, Ferran, pel comentari. Crec que, malgrat, el balboteig inicial acabo definint que és per mi la cultura, potser no amb les indicacions de la enciclopèdia, però acabo fent una aproximació. No he negat en cap moment que sigui o formi part de l’estat, una altra cosa és que sigui capaç d’identificar-me amb aquesta deriva d’estat o que el pensi com a inamovible i perenne o que no accepti determinades situacions i busqui la forma d’evidenciar-les i, en algunes ocasions, a denunciar-les. Per si t’és d’utilitat et diré que m’agrada més definir-me com a treballador públic de la cultura que com a gestor cultural i crec que ho vaig dir al forum. Sóc funcionari de carrera i he fet totes les oposicions necessàries per això, m’he presentat a unes quantes i n’he aprovat tres.
Quant a això que dius de les similituds amb una de les 10 gestores culturals més de moda faré com tu i em reservo mà.
Una abraçada
Les persones amb responsabilitat (entendre per responsabilitat capacitat d’incidència) poden fer més que paraules, més que posicionaments individuals. Amb tot el meu respecte, crec que aquestes paraules en boca d’un cap de cultura haurien de ser fets. Ho són? O simplement les limitacions estructurals dels càrrecs fan dels posicionament sols això, paraules? O és que un cap de cultura no té poder d’incidència? Itziar González va dimitir quan va veure que no era capaç de realitzar allò que s’esperava d’ella. Són preguntes que deixo anar des del meu respecte i el meu coneixement parcial del Prat.
Hola, Pau, agraeixo l’interés per llegir aquest text i, a sobre, fer un comentari i unes preguntes.
Estic d’acord amb tu quan dius que les persones que tenim alguna responsabilitat no hem de renunciar a la nostra capacitat d’incidència. Ho assumeixo plenament i qui em coneix o ha treballat amb mi sap que no he renunciat mai a dir el que penso, i obertament. També tens raó en que determinats càrrecs, principalment els dels que simplement som treballadors, tenim unes limitacions estructurals que no permeten explicar determinades situacions concretes. La confidencialitat, o la reserva en relació a aquells temes que coneixes per raó del teu càrrec, és un dels deures dels funcionaris. Això no treu que, a partir del coneixement de la teva feina, de la teva experiència acumulada no puguis tenir opinió en relació a qualsevol tema.
Tot i que hi ha una tendència generalitzada a homologar dins l’administració pública alguns càrrecs públics (funcionaris) amb els càrrecs de representació (polítics) ni l’accès ni el desenvolupament de la seva funció tenen res a veure. Itziar va dimitir quan va veure que no era capaç de realitzar allò que s’esperava d’ella en el compromís amb la ciutadania, amb la gent que la va votar i per la que ella estava treballant. En el meu cas, i en el dels treballadors públics, el compromís és amb el desenvolupament de la teva funció dins l’administració i amb la teva professió, jo afegeixo la vocació de servei públic (necessària també des del meu punt de vista en els polítics) que crec imprescindible per treballar en la cosa pública. Admiro la decisió d’Itziar però jo faré el mateix quan no sigui capaç d’incidir en allò que faig o he de fer o no sigui capaç de desenvolupar professionalment els encàrrecs que rebi dels polítics. Quan m’ha passat ho he fet, però clar en el meu cas no té cap trascendència mediàtica. És personal i prou.
No m’agrada gaire posar exemples de les coses que he fet, entre d’altres coses perquè no han estat mai personals, sinó fruit d’una determinada conjuntura i una certa capacitat de connectar interesos, projectes, recursos i convertir-los en oportunitats. Però t’asseguro que on he estat he deixat la meva emprempta, per bé o malament, que ningú no és perfecte i tothom s’equivoca.
I, per acabar amb una contradicció, et posaré un exemple d’incidència (i perquè tinc pendent escriure sobre el tema i encara no he trobat la forma de fer-ho sense trair la meva confidencialitat): Vaig estar treballant uns anys a Mataró, en el moment en què es va posar en marxa Can Xalant, vaig incidir, i molt, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat per posar les bases que van permetre que aquest centre es desenvolupés com ho ha fet. Lamentablement aquesta passada setmana l’Ajuntament de Mataró ho ha tancat en connivència amb el Departament de Cultura de la Generalitat.
Confio en haver donat resposta a les teves preguntes.
Una abraçada
Gràcies per la resposta. Al rellegir la pregunta m’he adonat que l’he feta amb un tó vehement. No era la meva intenció. Ni tan sols personificar el teu cas, entenc la part de confidencialitat i et demano disculpes.
M’agradaria fer-te una última pregunta. Com podem generar comunitat i pensament crític des de l’administració, quan aquesta es fonamenta en una estructura gens crítica ni comunitària (precarietat laboral, subcontrates, fronteres simbòliques…)? No seria des d’aquesta perspectiva l’autorganització de l’àmbit cultural l’èxit d’un projecte? Entenen que l’hibridació entre administració i comunitat des de l’autonomia és possible?
Gràcies de nou.
Hola, Pau, disculpa el retard. No m’he oblidat ni fujo de la resposta. No et preocupis, crec que he pillat el to amable de la conversa, el meu també ho és. En relació a la teva pregunta sobre com generar comunitat i pensament crític des de l’administració, i sense pretendre ser categòric, crec que és questió d’entendre bé quina és la teva funció en relació a l’organització i a la ciutat (he parlat una mica al post), que formi part dels teus objectius i els de l’organització (si ni tan sols t’ho planteges mai t’hi posarás), organitzar bé els recursos per treballar-hi (prioritzar-ho), connectar i donar suport en la mesura que sigui necessari i possible a d’altres formes d’organització que no siguin les pròpies amb el màxim de respecte (de vegades això implica no intervenir-hi) i també una qüestió d’actitud personal (també parlo una mica al post). L’actitud és molt important en relació a la pròpia organització que, com dius, té tendència a no incorporar ni entendre positivament la crítica. Tant de bó l’autorganització (o noves formes d’organització) fós una máxima de la gent que treballa en cultura, crec que hi ha massa dependència encara de l’administració, excepte quan ideològicament es rebutja la relació. A mi m’agradaria més trobar una forma de relació més clara, amb més respecte per les parts, amb una major hibridació entre administració i comunitat. Tot i que entenc que l’administració no és l’altre de la comunitat sinó la mateixa cosa.
En relació a això que deia de l’actitud estem treballant en un post que aviat publicarem a temptatives (el bloc que comparteixo amb Marta Ardiaca). Potser estem parlant massa d’això darrerament i creiem que cal explicar-ho millor.
Gràcies Pau