La convocatòria Hipersons, en la que buscàvem un treball de col.laboració amb un grup per fer una recerca a l’entorn de les connexions entre música i política, ha derivat en una col.laboració amb diversos grups per la composició i presentació de cançons, a l’entorn de les quals establim un diàleg entre músics i no-músics sobre el tema. Aquí presentem la primera d’aquestes col.laboracions amb el grup Tarannà.
Cançó: Diana en espiral, de Tarannà:
“Diana en espiral” és una obra de Tarannà, i es troba subjecte a una llicència cc by/nc/saTarannà treballa amb el suport de la Cooperativa Integral Catalana.
Ficada en aquest embolic de xerrar sobre una cançó m’adono de les dificultats afegides a que sigui en un mitjà escrit. Hi ha por a ficar la pota, de semblar no entendre, de caure malament al músic o dir alguna cosa que no agradi, de pixar fora de test, de ser massa sincera i que tot quedi escrit. Però si la intenció és parlar sobre música que a més té vocació de denuncia, de fer política, de generar missatge, aquest no és un bon començament per part meva: una condició necessària per a què l’art sigui nostre, que el missatge sigui directe o que pugui esdevenir una eina com a mínim per afavorir la comunicació, és treure-li a l’obra el seu vestit d’intocable. Així, una vegada motivada per fer sense por comentaris a la cançó Diana en espiral de Tarannà començo i trenco el gel per iniciar la conversa que tenim el Jordi Oliveras i jo amb el Sisu Coromina, de Tarannà:
Cristina Tascón – La cançó sembla que té dues parts, la cantada i la instrumental. Són molt diferents entre elles. Per què aquesta diferència?
Sisu Coromina – Aquest tema ha sofert múltiples transformacions, originàriament és instrumental, la lletra va venir molt més tard. En realitat són quasi dos temes empalmats. Es purament fruit de la casualitat.
C- La cançó es va girant i cap al final es torna més inquieta per acabar amb unes notes molt agudes del piano que s’esvaeixen lentament. Hi ha aquí una imatge de la mort de la que es parla?
S- Només si a tu et serveix d’alguna cosa! No era intencionat. En general no em satisfan aquestes referències explicites, em desconcentren. El final inquiet en realitat és tranquil·litzador, és un “tu tranqui, que el món seguirà girant facis el que facis, no ets tant important”.
Al contrari que l’acceptació de la derrota, és el descans de saber que no podem fer més que el que fem, per descansar, baixar el nivell d’exigència i les expectatives.
Jordi Oliveras – Ho interpreto de manera similar a la Cristina. El que m’estranya és que, més que inquietud la part final em transmet pau, i en canvi el que expressa la lletra en el darrer paràgraf em sembla trist, en certa mesura una derrota. Ja sé que és arriscat dir-ho així, i potser no coincideix amb el que voleu expressar, però en la meva visió particular esperaria un aire més positiu en la primera part -malgrat l’angoixa que expressa- i un final més tèrbol. Estirant l’argument, és com si el final suposés l’acceptació plàcida de la derrota…
S- Al contrari que l’acceptació de la derrota, és el descans de saber que no podem fer més que el que fem, per descansar, baixar el nivell d’exigència i les expectatives. Es un conformisme en positiu, per a seguir sense tensió. Es entrar a girar amb el cosmos, sense voler ser tota l’estona protagonistes del món. Cosa que és una tirania, sobretot en detriment dels propis nervis i que només alimenta l’ego, i ens allunya de la unitat entre nosaltres. No som supermans, som un granet de pols.
C- A la cançó el jazz juga amb el hip hop, amb la glossa, amb el vers… Suposo que és per que la lletra s’entengui millor, per fer més directe el missatge, per que tingui el seu protagonisme. La cançó parlada, una mica hereva de la poesia i la crítica política, tenen tradició…
m’interessa la mística de la política, i això va més amb l’arrel jazzera afro (Coltrane…) que no amb el hip hop
S- A mi m’interessa la mística de la política, i això va més amb l’arrel jazzera afro (Coltrane…) que no amb el hip hop, que és més social… En realitat la feina a dins i a fora de l’individu és la tesis d’aquesta lletra.
J- M’agrada la tradició amb que entronca. Em fa pensar en Jazzmatazz i en aquell Red hot and Cool que parlàvem, que m’agraden. Em pregunto què passaria si es cantés més lent. Suposo que es busca expressar confusió i s’aconsegueix, però potser va una mica en detriment del text. Potser hi hauria una forma més lenta d’expressar el mateix.
S- Es veritat, a vegades en el rap en general es passa per alt coses de la lletra, però es part del joc, com dius crea confusió, llavors el missatge conceptualment t’ha arribat. Crec que més important que reflexionar sobre cada una de les frases és fer una síntesi del que se’t queda quan acaba, un núvol conceptual. No obstant, si l´hagués de gravar de nou, buscaria la manera de fer-ho més lent.
C- Dius que la base de la cançó es la feina del dins a fora de l’individu però per mi la lletra té una barreja de món interior i missatge críptic… havia pensat que seria més explícita.
S- No té res a veure amb la política cap a fora, és purament una organització dels pensaments. Intentava no caure en l’explícit tot i que, pel que jo m’havia de dir a mi mateix, es bastant directa.
Pastant el dubte com si fes pa, tenia la intenció de trobar alguna pista.
J- Jo entenc en la lletra alguna cosa així com que respon a allò de que la lluita política comença per un mateix.
S- És tal qual això.
J- I també incertesa sobre per on anar.
S- Pastant el dubte com si fes pa, tenia la intenció de trobar alguna pista.
J- I potser enyorança d’alguna cosa d’un passat més punk (“Necessito la guitarra d’aquells dies quan cridava,…”).
S- Crec que l’actitud punk d’avui té una vessant constructiva o inclús terapèutica, una eina per a dir les coses com puguis però sobretot que no es quedin al tinter. El punk d’avui ja no és el “no future”, crec que s’ha polititzat en positiu. Hi ha coses que s’han de fer com sigui, i a vegades els procediments no són sempre agradables. Ens hauríem de plantejar si el final sempre justifica els mitjans. Em decanto en principi cap al no. Aquí s’obre un debat inacabable sobre l’equilibri entre el Lama del Tibet i la opció punk. Recordeu els monjos activistes que es cremen en públic en un acte de denúncia a la repressió del poble tibetà, portada d’un disc de Rage Against the Machine?
J- Em quedo entre dues aigües. El caràcter explícit que esperes, Cristina, connecta amb el meu interès per allò que sobrepassa el món interior, però entenc que la cançó en part expressa això: la voluntat de transcendir la mirada interior, i la dificultat per fer-ho.
Un món d’individus desafinats no farà sonar cap simfonia social…
S- Exactament, és el plantejament obert de tot dubte sobre l’actitud d’un mateix, ofici bàsic per a maniobrar en societat. Si alguna cosa no em mola del rap com a estil literari és que normalment alliçona, fot el rapapolvo i es posiciona en un to paternalista a tope. Trobo més suculent preguntar que no respondre. La política comença en cada acte de la vida quotidiana: Primer, per dins, amb un mateix, ser conseqüent i ordenar pensaments. Segon, verbalitzar pensaments de manera correcte, o/i l´art com a suport per a treballar aquests i que es transformin en estratègies. Finalment, passar a l’acció seguint el pla traçat. Amb un mateix, amb la parella, el grup, la societat. Com a consumidor, treballador, artista… Quantes vegades s’ens ha caigut un artista del pedestal al saber que era un mamón, o un nazi, o pegava la seva dona…? Vaja carrera artística, si el dia a dia no s´aguanta per enlloc… Ja els hi regalo.
C- Què vol dir Diana en espiral?
S- La punteria, apuntar-se a un mateix, fer diana al teu centre… és una imatge que està a l´interior del primer disc de Tarannà. Tarannà va néixer amb la intenció de buscar un llenguatge propi, fer punteria a dins. D’aquí ve el nom del grup. I la història de la diana i les fletxes, ve del llibre “El zen en el arte del tiro con arco”. Resumint, cada fletxa que dispares (llegeixi’s la nota que toques) te la dispares a tu mateix, hem de buscar el nostre centre, fer diana als nostres cors, buscar l’explosió individual per a la revolució social. Lo d’espiral ho vaig escriure compulsivament, no gaire racionalment, però l’espiral em fa pensar amb un viatge al·lucinogen, místic i artístic, que et porta a fer diana.
Un món d’individus desafinats no farà sonar cap simfonia social… La propera revolta, ha de ser la interior. Sinó estem perdent el temps.
Cançó: Diana en espiral, de Tarannà:
“Diana en espiral” és una obra de Tarannà, i es troba subjecte a una llicència cc by/nc/saTarannà treballa amb el suport de la Cooperativa Integral Catalana.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.